Canes 2010 · Competició: “Cremat pel sol, 2a part: l’Èxode”, de Nikita Mikhalkov

Cremat pel sol, 2a part: l’Èxode (Utomlyonnye solntsem 2: Predstoyanie / Burnt by the Sun 2 / L’Exode: Soleil trompeur 2)

Director Nikita Mikhalkov. Guió Rustam Ibragimbekov, Nikita Mikhalkov, Vladimir Moiseyenko, Aleksandr Novototsky. Producció Canal+ (França), Prague International Films (Txèquia), Studio Trite (Rússia). Durada 2h30.

Repartiment Nikita Mikhalkov (coronel Sergei Petrovich Kotov), Oleg Menshikov (Mitia Arsentiev), Nadezhda Mikhalkova (Nadia Kotova, la filla), Viktoriya Tolstoganova (Marusia Kotova, la dona), Dmitri Diuzhev (Vania),  Sergei Makovetsky (Lunin), Evgeny Mironov (Izimov), Andrey Panin, Artur Smolianinov, Andreï Merzlikin, Maxim Sukhanov, Evgueni Stychkin, Sergueï Garmash, Artem Mikhalkov, Valeri Zolotukhin, Aleksandr Golubev, Maria Shukshina, Natalia Surkova, Aleksandr Pashutin, Valentin Gaft, Alekseï Petrenko, Aleksandr Adabashian, Aleksandr Fisenko, Danil Spivakovski.

Nota Setze anys després de guanyar el Grand Prix del 47è Festival de Canes i l’Òscar de Millor Pel·lícula Estrangera, Cremat pel sol (1994) segueix ara amb una segona part formada, al seu torn pel díptic Cremat pel sol 2: l’Èxode i Cremat pel sol 3: la Fortalesa, la preparació de les quals ha durat vuit ants. A Canes 2010, se’n presenta Cremat pel sol 2: l’Èxode.

Sinopsi
1941. Han passat cinc anys des que els destíns del general Kotov (Nikita Mikhalkov) i de la seva família van haver de canviar. Els primers dies de la guerra, Kotov fuig miraculosament del camp on era detingut i l’administració soviètica el dóna per mort. S’allista a un batalló de voluntaris, de soldat ras, i l’envien al front. Al camp de batalla, lluita sense parar contra els alemanys. Ferit greument, li proposen diverses vegades que abandoni l’exèrcit; però està convençut que la seva dona, Marusia, i la seva filla, Nadya, han mort en un camp de treball, per la qual cosa prefereix seguir al costat dels camarades. Tanmateix, la realitat és ben diferent… Les dues dones estan ben vives. Nadya, que està segura que el pare és viu, treballa d’infermera a l’exèrcit i el busca per tot el país. 1943. A Arsentiev, l’oficial del KGB que havia fet detenir i condemnar Kotov, el mateix Stalin li ordena que el trobi. Arsentiev en trobarà alguna pista en un país ara devastat per la guerra? I perquè Stalin el fa buscar sobtadament, al cap de tots aquests anys?

Vídeos [Tràiler VO] [Retalls, roda de premsa, entrevista i altres, al Festival de Canes 2010]

Webs oficials [Predstoyanie (rus)]

Festival de Canes 2010 [Competició: “Cremat pel sol, 2a part: l’Èxode” (fr / ang / esp)]  Premis al Festival de Canes 2010 [cap]

***

Articles en aquest blog [Últim apunt des de Canes 2010] [Tot Canes 2010] [Tràiler (VO] Notes sobre el director [Vull llegir la resta de l’article]

Crònica [Diari de Girona, dia 23] Comentari [Vull llegir la resta de l’article, després de les notes sobre el director]

***

Més informació
[IMDB (ang)] [AlloCiné (fr)] [CommeAuCinéma (fr)] [MyMovies (it)] [Kinobank (rus) -amb teaser-]

Vendes internacionals [Wild Bunch] Dist. cat. [x] Dist. esp. [x] Dist. fr. [UGC] Dist. it. [x]

***

FOTO ©
Studio Titre Cremat pel sol, 2a part: l’Èxode, de Nikita Mikhalkov

Notes sobre algunes pel·lícules de Nikita Mikhalkov

***
1987 Ulls negres (Oci ciornie / Dark Eyes / Ojos negros / Les yeux noirs)

Canes 1987 · Competició > Premi Millor Actor (Marcello Mastroianni). Oscar 1988 > Nomiació a Millor actor (Mastroianni). Sinopsi A l’època de Txèkhov, en el qual aquesta història s’inspira lliurement, la trobada a Itàlia d’una tímida noia russa i un vividor de balneari. Bojament enamorat, la seguirà fins a l’estranya Rússia. Per a trair-lar, finalment: perquè ell és així, penques i infantil, innocent i covard. I queden les imatges nostàlgiques: els ulls temorosos de l’amor, el morrió blanc del gosset, missatger dels amants, el cant dolorós dels gitanos en la primera boira del matí. Nota Pel·lícula d’episodis, units per la narració al vaixell, precisament on al final hi ha la sorpresa de saber que Romano “hi treballa”, a més de la sorpresa “ja ensumada” que ella és la doa del rus amb qui comparteix la xerrada. Nota Al llarg dels episodis anem veient personatges o situacions de comicitat exterioritzada, que dóna al conjunt un cert distanciament (i no em refereixo a les “pallassades” de mastroianni). Nota Ben aconseguida, l’atmosfera d’època, amb extraordinària bellesa de les escenes de balneari, sense desmerèixer les preses fetes a les cases italiana o russa, o les del mateix vaixell. Nota Romano, un personatge molt a la mida de Mastroianni, que llueix aquí tots els seus registres interpretatius. Simètrica, la pel·lícual ens planteja dos éssers, Romano i la russa, infeliçment casats en matrimonis que, respectivament, els han permès abandonar una precària situació econòmica (social) d’origen, si bé seran esclaus d’una vida social que res té a veure amb uns cors que, en trobar-se, esclaten. Nota Un cert tractament de la “cosa russa”: ironia burocràtica de sant Petersburg; la celebració folklòrica del poblet, posad en escena amb especial amor, en contrast amb la fredor de Sant Peresburg; certa crítica al progrés. Nota Pinzellades decadentistes en les escenes italianes, amb tons d’un Visconti modern (com qui diu, el mateix, però sense la vinculació, la força, que tenia el director italià). Nota Veritat o tot plegat fantasia d’aquest cambrer?

1991 Urga

Venècia 1991 · Competició > Lleó d’Or. Oscar 1992 > Nominació Millor Pel·lícula de Parla No Anglesa. Sinopsi Un mongol viu amb la seva estimada dona i els seus tres fills en un poblet perdut per l’estepa. La llei xinesa no li permet tenir un quart fill i l’home, que ha sentit a dir que a ciutat fabriquen anticonceptius segurs, fa cap al món civilitzat per a comprar-ne. Aquest mongol s’anomena Gombo, mena bestiar i du una vida en perfecta harmonia amb la natura. Vora la seva cabana s’atura, a causa d’una avaria al motor del seu vehicle, Sergei, Sergei, un conductor que treballa a la ciutat més propera. Entre Gombo i Sergei, dos homes tan diferents, neix una amistat insòlita… Comentari (de presentació del film, Cineclub Garbí) Una terra: les immenses i fotogèniques planures de l’estepa al nord de la Xina, una terra liure on els cavalls corren salvatges, on tot just arriben les primeres espurnes de modernitat. Dues civilitzacions: l’una representada per Gombo, mongol nòmada, pare de tres nens, que viu totalment arrelat a la seva estepa tot i convivint, alhora, amb les ancestrals tradicions de la seva cultura. Una cultura però que ara es veu privada d’un dels valors més preuats pels mongols, al procreació: privada pel xoc que es produeix amb l’altra civilització, la xiesa, on les lleis obliguen el control de la natalitat. Urga esdevé així una excel·lent reflexió sobre la necessitat de mantenir la identitat individual enfront la col·lectiva.

1994 Cremat pel sol (Outomlionnye Solntsem / Burnt by the Sun / Quemado por el sol / Soleil trompeur)

Canes 1994 · Competició > Gran Prix del Jurat, ex-aequo. Oscar 1995 > Millor Pel·lícula de Parla No Anglesa. Crònica de Canes 1994, publicada a Som-hi!: Ferma candidata a la Palma d’Or i finalment guanyadora del Grand Prix del Jurat, aquesta obra ve a confirmar l’alçada artística i intel·lectual del seu autor, a qui devem entre altres títols: Ulls negres (1987) -amb Marcello Mastroianni- i Urga (1991). Sol enganyós (títol amb què aleshores vaig batejar Cremat pel sol) és una despietada denúncia de l’stalinisme i de l’aparent felicitat col·lectiva que va aportar als soviètics. Al llarg de dues hores i mitja de pel·lícula seguim la vida dels protagonistes durant una única i assolellada jornada d’estiu de 1936, en un ambiet bucòlic a un poblet d’artistes, músics, escriptors i actors. De mica en mica anem penetrant per les escletxes d’aquella bonança i coneixent el drama que s’hi amaga. Aquells personatges, pintorescos i encantadors, tenen una història molt personal vinculada al devenir política de l’URSS: intel·lectuals de la Rússia blanca que van capitular, un heroi de la Revolució que és tota una autoritat, un desgraciat soldat de l’armada tsarista que ara és a la policia stalinista, i una nena, simpàtica i llesta, que viu molt feliç en aquell ambient. Mikhalkov, fill d’importants intel·lectuals de la Revolució, ha fet una obra d’inspiració autobiogràfica i s’ha situat ell mateix com a actor, assumint el rol del militar heroic, mentre ha reservat el paper de la nena a la seva pròpia filla. Sol enganyós queda, doncs, com una peá rabiosament personal, intel·ligent i artísticament valenta, que posa e escena sobretot la falsedat d’aquella aparent felicitat.

1999 El Barber de Sibèria

Canes 1999 · Fora de Competició. Sinopsi 1905. Una mare escriu una carta al seu fill, alumne d’una prestigiosa acadèmia militar nord-americana. Paraula rere paraula, li va revelant el secret des de sempre amagat del seu naixement… 1885 – Jane Callahan (Julia Ormond), esplèndida joveneta nord-americana fa cap a Rússia per a trobar-hi Douglas McCracken (Richard Harris), un excèntric inventor que busca el suport financer del Gran Duc per vendre als russos la imponent màquina neteja-boscos que ha inventat. Per a sortir-se’n, vol fer servir Jane, a qui pensa fer passar per la seva filla, amb la idea de seduir les autoritats i els que confia que seran els seus futurs clients. De viatge cap a aquest món que li resulta nou i fascinant, Jane troba un jove cadet, elegant i apassionat, Andrey Tolstoi (Oleg Menshikov). La parelleta s’adonen que comparteixen la mateixa passió per la música i l’alumne oficial s’enamora pregonament d’auesta esplèndida estrangera… Referència a la crònica publicada a Som-hi! Nikita Mikhalkov ens ha presentat el deliri megalòman d’ El barber de Sibèria, que, malgrat el discutible resultat final, conté grans moments de cinema en el seu interior.

2007 12

Venècia 2007. Oscar 2008> Nominació Millor Pel·lícula de Parla No Anglesa. Nota En una pausa del rodatge de Cremat pel sol 2: l’Èxode, Mikhalkov ha rodat i protagonitzat aquesta adaptació de la peça que Reginald Rose va escriure el 1953, represetada per primer cop a la televisió l’any següent i que Sidney Lumet va dur a la gran pantalla amb el nom de Dotze homes sense pietat. Tanmateix,
Nikita Mikhalkov ha volgut allunyar-se tant del del tractament de Rose com del de Lumet i per a això ha fitxat Vladimir Moiseyenko i Aleksandr Novototsky, els guionistes d’ El Retorn, d’Andrei Zvyagintsev.

*** *** ***

Actualització (05.06.2010): Comentari sobre “Cremat pel sol 2”, de Nikita Mikhalkov

***

Quin gran talent cinematogràfic, malmès per una megalomania totalment desenfrenada! 

Cremat pel sol 2: l’Èxode està filmada a la manera clàssica, com a gran superproducció, i em temo que, a hores d’ara, trobaríem pocs cineastes capaços de dur endavant un repte així amb el vigor i el domini que hi ostenta Nikita Mikhalkov.

Podríem parlar de desmesura ja en el concepte mateix i preparació del film. Vuit anys de treball, acaparant el gruix de les subvencions estatals (aprofitant-se del càrrec de president de la Unió de Cineastes Russos –segons que s’ha denunciat–), per a donar una macroseqüela de la premiadíssima i esplèndida Cremat pel sol, que ha hagut de dividir en dues parts; Cremat pel sol 2: l’Èxode i Cremat pel sol 3: la Fortalesa.

Martingales a part, aquesta ambició ja li podria anar bé al relat de l’epopeia viscuda pel general comunista Kotov i la seva filla, durant la Segona Guerra Mundial, després d’haver estat ell detingut i condemnat per l’estalinisme. Però la megalomania el perd. Ja no és el fet espectacular que hagi filmat amb munt d’extres, rodat plans i plans amb sis càmeres (algunes de les quals, agafant imponents plans generals, d’altres, movent-se per entre els soldats), desplegat grans moviments de càmera i masses, tota mena de ginys militars, espais immensos… El problema és que ben aviat embafa amb unes ganes tan evidents de grandesa.

Obre un munt de fronts narratius (el general, que fuig del gulag aprofitant que els nazis el bombardegen i se’n va al front bèl·lic a lluitar com a soldat ras; la filla, rebeca en un campament de joves comunistes, salta a treballar d’infermera i passa un calvari que inclou un naufragi, un episodi de pagesos russos amagats dels soldats amb revenja alemanya per la mort d’un dels seus, un capellà que me la beteja en plena alta mar, agafats a una mina…; l’agent del KGB que detingué el general i ara s’està amb la seva dona, protegeix la filla i segueix la petja d’aquell militar, encalçat pel mateix Stalin…). I per acabar d’adobar, salta d’una banda a l’altra d’aquest polièdric relat èpic, tant per fer-lo avançar com per anar a trobar-ne les imatges més impactants. Tant se val que siguin boniques, treballades o eloqüents, aquestes imatges, el problema és que les converteix en emfàtique. Notes que les hi posa o les aguanta per fer un pla important i un altre, i un altre, i un altre… És aquest ofec, el gran problema. Que la pantalla quedi saturada de ganes de ser important, que el detall més insignificant ens l’elevi a la categoria no sé si dir-ne trascendent. És que l’home, fins i tot, no s’està d’apuntar-hi una mena d’intervenció divina, al relat (amb el pretext que només Déu sap com poden seguir vius, el general i la filla!)

Cosa molt eslava, Mikhalkov injecta, a la pel·lícula, continuades ràfegues d’humor estrident, com per donar un toc sarcàstic a la tragèdia dels protagonistes i defugir-ne el cantó melodramàtic. Aquí la música no està per tocar la fibra sensible de l’espectador, no busca emocionar-lo amb els sentiments; sinó que té la missió de reforçar el caràcter èpic de la narració. De la mateixa manera que els protagonistes, amb tot el que els passa, no interessen Mikhalkov per com ho viuen, sinó sobretot pel què viuen: els fets, els esdeveniments, al història amb tots els seus daltabaixos (paradisíacs campaments de joventuts comunistes, que són perillosíssims camps d’adoctrinament; camps de presoners, que les bombes converteixen en camp obert –si més no per als que no són salvatgement executats–; bucòlics llogarets de l’estepa russa, que esdevenen inferns; refugis nàutics de la Creu Roja, que passen a ser blancs de tir de l’aviació enemiga; mines marines, que fan de salvavides; impecables cadets del Krèmlin, usats com a carn de canó, en el sentit literal del terme; policies estalinistes, que protegeixen els caiguts en desgràcia; l’atzar o el destí, amb la mà impensable d’algú que hi ajuda o la intervenció de Déu Nostre Senyor…)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *