Club 7 Cinema

Mentre els nostres mitjans es pot dir que ni s’han fet ressó de la notícia que Robin Hood obrirà la 63a edició del Festival de Canes, a fora no paren de publicar-se no pas farcellets, sinó autèntics gavadals de rumors sobre la selecció oficial, que s’anunciarà el 15 d’abril.

Protagonista gairebé principal d’aquest brogit mediàtic és Terrence Malick. Personatge ben especial, tossudament independent, Malick converteix les seves pel·lícules obres tan singulars que ni les fa com a activitat alimentícia, ni s’avé a concebre-les com a productes de la indústria  i el comerç cinematogràfic -per bé que treballa amb la indústria i gaudeix dels beneficis d’aquest comerç-. El cas és que, amb L’arbre de la vida que pot presentar a Canes, suma un total de només cinc films d’ençà 1973, quan va cridar l’atenció amb Males terres: Males terres (1973), Dies del cel (1978), La ratlla prima i vermella (1998), El nou món (2005). I l’home, a més, procura no deixar-se veure gens.

Així les coses i pel que llegeixo, em sembla que ja ningú no es creu l’argument que va esgrimir el distribuïdor francès fa unes setmanes, que la pel·lícula podria no estra acabada per ser a Canes. Diversos mitjans asseguren que, després de mesos i mesos de post-producció, L’arbre de la vida està més que enllestida. A què treia cap, doncs, aquella intervenció del distribuïdor? Cal tenir en compte que s’havia arribat a preveure’n l’estrena a França el mateix dia 12 de maig que s’inaugura el Festival, endarrerint una misteriosa data d’estrena anterior a Finlàndia -cosa que hauria impedit la selecció del film a Canes-; però és que l’as de la “data finlandesa” el van posar a començament de setembre, coincidint amb Venècia 2010: s’estava pressionant Canes, en alguna negociació? Es volia la inauguració o res? Es volia alguna altra cosa? O és que Canes posava la condició que Terrence Malick en persona acompanyés la presentació de la pel·lícula al certamen i això no era segur?

Des de diverses fonts s’assegura que el problema rau no pas en la disponibilitat de còpia ni en l’estat de la pel·lícula, sinó en Terrence Malick, que es fa pregar a l’hora de ser a la Croisette. Perquè no vol deixar-se veure? O perquè així ens en fa parlar a tots plegats? Vés a saber! Sembla que els productors no ii acaben de fer prou pressió o que no se’n surten…

Em costaria imaginar, però, que l’equip de Thierry Fremaux, encapçalat pel president Gilles Jacob, es deixessin perdre L’arbre de la vida pel fet que Malick no assistís al Festival. Premi al millor director per Dies del Cel el mític Canes 1979 (el d’ Apocalypse Now, El tambor de llauna, etc.), aquest autor té un prestigi que, per si sol, fa que tots els directors de grans festivals pagarien i fort per tenir-lo. L’equip Jacob-Fremaux, a més, fa anys que li reten un homenatge implícit, edició rere edició, adoptant com a sintonia de Canes El carnaval dels animals – L’aquari, de Camille Saint-Saëns: just el tema que Malik va agafar com a leitmotiv musical de Dies del Cel (a l’enllaç amb aquest tema musical que acabo de posar, la versió en sentim és d’Alexandre Desplat per a El cas curiós de Benjamin Button, de David Fincher).

Certament, Terrence Malik on no ha guanyat mai res és a Venècia. A Berlín, s’endugué l’ Ós d’Or amb La ratlla prima i vermella. A Canes, ja hem comentat el què. De manera que ell podria estar pensant si L’arbre de la vida la porta a Venècia. Tampoc no ho hem de descartar.

FOTO L’arbre de la vida, de Terrence Malick

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!