Club 7 Cinema

La cinta blanca (Das Weisse Band / The White Ribbon /  Le ruban blanc / Il nastro bianco)

Director Michael Haneke. Guió Michael Haneke. Fotografia Christian Berger. Muntatge Monika Willi. Producció Les Films du Losange (França), Wega Film (Àustria), X-Filme Creative Pool (Alemanya). Durada 2h24.

Repartiment Leonie Benesch (Eva), Josef Bierbichler (el director),  Rainer Bock (el doctor), Christian Friedel (Lehrer, el mestre), Burghart Klaußner (el pastor), Steffi Kühnert (la dona del pastor), Ursina Lardi (la baronessa), Susanne Lothar (la llevadora), Gabriel-Marie Schmeide (la dona del director), Ulrich Tukur (el baró)

Sinopsi Un poble al nord protestant d’Alemanya. Anys 1913-1914, a punt d’esclatar la Primera Guerra Mundial. La història dels nens i nois d’una coral dirigida pel mestre del poble, les seves famílies: el baró, el director, el pastor protestant, el metge, la llevadora, els pagesos. Comencen a passar accidents estranys, que de mica en mica van agafant el caire d’un ritual punitiu. Què s’hi amaga, al darrere de tot això?

Altres articles en aquest bloc [Director: Michael Haneke] [Tràilers i talls] [Canes 2009: la selecció oficial]

Webs oficials [x]

Festival de Canes 2009 [Canes 2009 · Competició | Palma d’Or; Premi FIPRESCI; Menció del Jurat Ecumènic]

Més informació [IMDB (ang)] [AlloCiné (fr)] [CommeAuCinéma (fr)] [MyMovies (it)]

Dist. esp. [Golem] Dist. fr. [Les Films du Losange] Dist. It. [Lucky Red] Vendes internacionals [Les Films du Losange International]

Crònica des de Canes 2009 [Diari de Girona, dv 22 de maig de 2009]

Comentari [Vull llegir la resta de l’article]
 

FOTO © Les Films du Losange La cinta blanca, de Michael Haneke

Comentari de “La cinta blanca”

***

La cinta blanca, del director austríac Michael Haneke, és una pel·lícula superior a la resta del que s’ha vist enguany a Canes 2009. De les que juguen a divisió d’honor. Ras i curt: una justa guanyadora de la Palma d’Or i avalada igualment pel premi FIPRESCI de la crítica internacional i la menció expecial del jurat del Premi Ecumènic. Impecable, descriu amb contundència glacial l’ambient de rigor moral imperant en un poblet del nord protestant d’Alemanya, els anys immediatment anteriors a l’esclat de la Primera Guerra Mundial. En aquella comunitat gairebé bucòlica, formada pels pagesos que treballen els camps de blat del baró, el metge, la llevadora, el pastor protestant, el director i les respectives famílies, comencen a passar tot d’accidents inexplicables. I no se’n treurà l’entrellat, com ja se’ns avisa des d’un bon començament. Tanmateix, seguint el relat que ens en fa el mestre de l’escola, anem descobrint les tensions socials que s’hi coven, les tèrboles mentalitats que s’amaguen rere les bones aparences i, sobretot, les amagades pulsions violentes amb què els fills responen a l’ofec a què es veuen sotmesos. Discretament però de forma implacable, Michael Haneke ens hi va exposant com es forjà la generació del nacionalsocialisme.

Convé aclarir que, en cap moment de la pel·lícula, no s’esmenta que estiguem veient la llavor del nazisme. Simplement, s’hi focalitza l’interès en els nens i nenes de la història i… és cosa de fer números: els que rondaven els 10 anys d’edat el 1913, en tenien 30 dues dècades desprès… I, si se’m permet, tant se val aquesta correlació cronològica: allò que descriu amb gran densitat aquest film és la letal combinació de rigor moral col·lectiu, injustícies, hipocresia social i tensions íntimes; autèntic còctel per a desfermar el monstre, com es desfermà a l’Alemanya de Hitler.

Haneke ho ha filmat en blanc-i-negre, evocant aquell passat i alhora el cinema dels mestres nòrdics sobre les col·lectivitats luteranes. Explica els fets de manera lineal i amb un ritme fins i tot massa tranquil. El caire plàcid de les seves imatges gairebé el manté inalterable, coherent amb la hipocresia imperant en aquell món, i, per tant, deixa fora de camp els càstigs físics i a penes ens mostra els “accidents inexplicables” de l’argument. Per mantenir la coherència de la posada en escena ha d'”aguantar” el relat i el to gairebé neutre fins a extrems perillosos. Conscient, el cineasta injecta a la pel·lícula, sobtadament i aïlladament, una dosi potent en forma de diàlegs d’una crueltat bestial -marca de la casa, certament-, que alhora anuncia el tombant final d’aquesta obra, important, realment important.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!