Club 7 Cinema

El mercader de Venècia té, si més no, dos trumfos segurs: Shakespeare i Venècia. La màgica, indescriptible, fascinació de la ciutat dels canals és el marc en què transcorre bona part de l’acció de la peça creada pel dramaturg d’ Stratford-on-Avon i ambientada a l’època de la Sereníssima república vèneta. En l’obra teatral, però, la força immortal rau sobretot en la paraula, en la potència del text, en l’ànima que infon als personatges i la profunditat amb què tracta els conflictes que viuen els protagonistes. Venècia n’és tan sols el rerefons o potser una mica més, el context social i històric. En adaptar-la al cinema, el britànic Michael Radford s’ha decantat per respectar acuradament el text i representar-ne la declamació vistosament en "escenaris naturals", amb actors de prestigi.

Títol original: The Merchant of Venice. Director: Michael Radford. Guió: Radford, a partir de la peça homònima de Shakespeare. Fotografia: Benoît Delhomme. Repartiment: Al Pacino (Shylock), Lynn Collins (Pòrcia), Joseph Fiennes (Bassànio), Jeremy Irons (Antònio), Kris Marshall (Graziano), Gregor Fisher (Salànio), Heather Goldenhersh (Nerissa), Charlie Cox (Lorenzo), Zuleikha Robinson (Jessica), Allan Corduner (Tubal), Mackenzie Crook (Lancelot Gobbo).

Sinopsi: Antònio, mercader venecià del segle XVI, té els béns invertits en vaixells que naveguen per mans i oceans. El seu amic Bassànio vol competir entre rivals potentats per la mà de Pòrcia, l’hereva de Belmont, i li demana diners. Per a ajudar-lo, Antònio recorre a Shylock, jueu usurer a qui haurà de compensar amb una lliura de la seva pròpia carn, si en tres mesos no li pot tornar els tres mil ducats que li  deixa.

El mercader de Venècia té, si més no, dos trumfos segurs: Shakespeare i Venècia. La màgica, indescriptible, fascinació de la ciutat dels canals és el marc en què transcorre bona part de l’acció de la peça creada pel dramaturg d’ Stratford-on-Avon i ambientada a l’època de la Sereníssima república vèneta. En l’obra teatral, però, la força immortal rau sobretot en la paraula, en la potència del text, en l’ànima que infon als personatges i la profunditat amb què tracta els conflictes que viuen els protagonistes. Venècia n’és tan sols el rerefons o potser una mica més, el context social i històric. En adaptar-la al cinema, el britànic Michael Radford s’ha decantat per respectar acuradament el text i representar-ne la declamació vistosament en "escenaris naturals", amb actors de prestigi.

Al Pacino atresora una devoció per Shakespeare com va deixar clar en la seva vigorosa adaptació de Ricard III -"My kingdom for a horse!- i en El mercader de Venècia salva literalment la funció. El seu Shylock té la consistència que li atorguen les paraules, té la impressionant entitat dramàtica que li afaiçonen els mots i la manera vigorosa de dir-los, entre els gestos necessaris i els silencis eloqüents. Al Pacino sap que la clau de volta no és el vestuari ni l’atrezzo, ni l’ambientació. Sap que si el seu propi renom pesa, se’l juga de debò quan té un Shakespeare entre mans, i que el repte tan sols el pot superar si es lliura amb cos i ànima al personatge. Certament, Michael Radford li ho ha tingut en compte i li ha permès un lluïment que ha negat a la resta d’intèrprets.

Digníssim està Jeremy Irons, en el seu paper d’Antònio. Però les tensions i neguits que sacsegen el generós mercader només les pot verbalitzar l’actor, com arrossegat per l’exigència declamar el text. I perd riquesa dramàtica el personatge, per la maldestra explicitud homoeròtica amb què Radford tracta la complexa relació entre aquest burgès madur i el jove i enamoradís Bassànio. No cal dir que això afecta també negativament el treball de Joseph Fiennes, que queda lluny, molt lluny d’aquell Shakespeare in love en què el vam descobrir. El petit dels Fiennes, a més, pateix la incapacitat del director per a trobar el tó lleuger, de simpàtics eixelebrats, que escau a la jovenalla veneciana de l’ obra.

Res no hi fa que l’hagin encertada visualment en triar Lynn Collins per a encarnar Pòrcia; la noia no passa d’un discretíssim registre als moments claus, especialment en la seqüència del judici i en el final feliç en què revela les coses. Potser el rol li ve massa gran; però vist que gent més bregada tampoc no ha donat millor resultat, hem de girar-nos, també en aquest cas, cap a Michael Radford.

Del seu interés per obres literàries importants, aquest cineasta ja ens n’havia donat  mostra amb 1984. De l’admiració pels escriptors en deixà constància a l’emotiva i melosa El carter i Pablo Neruda. I del respecte per Shakespeare, n’aixeca acta amb aquesta il·lustració gairebé acadèmica d’ El mercader de Venècia. Però no n’hi ha prou amb nobles i lloables intencions. Cal reconèixer-li que ha sabut traduir al ritme cinematogràfic el bon i entretingut flux narratiu de la peça primmigènia. Hem d’acceptar que se n’ha sortit força bé de l’aposta pels diàlegs en vers. Tanmateix, aquests són mèrits propis d’un correcte adaptador, que queden lluny, molt lluny d’un autèntic treball creatiu.

La posada en escena és on l’artista de debò pot regalar-nos el seu talent, quan adapta un clàssic. I, dissortadament, poc talentosa és la manera com Michael Radford ha dut a la pantalla El mercader de Venècia. No gens no ha confiat en la possibilitat que la càmera, la composició dels plans o el ritme cinematogràfic s’ajustessin a la cadència, al volcanisme de la paraula i les situacions. Pitjor, arriba a aixafar moments significatius -per exemple, una oportunitat de lluïment de Jeremy Irons-, per mor d’una planificació convencional i poruga.

Ha esquivat bé el perill de recórrer a la Venècia de postal; discretament, n’ha aprofitat bon recons. I, certament, ha aconseguit reduir-la a rerefons i context. Però, a diferència de l’original teatral, aquí hi havia la possibilitat que Venècia prengués més cos i hi ha renunciat. Francament, si ho hagués filmat tot davant de quatre draps i tres objectes d’atrezzo, el resultat hauria pogut ser exactament el mateix. Aleshores, queda clar que Radford ha optat per a "ambientar" l’acció, mal sigui amb una producció econòmicament limitada. Una opció decorativa, en què el vestuari i els actors secundaris o figurants tenen el seu paper, per cert, sovint ben galdós -ai, els prínceps del Marroc i d’Aragó, com els han caracteritzat! I els seus seguicis! Per no parlar del seguici de Bassànio!-.

(Article per a la revista Recull de l’1 d’octubre de 2005)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!