Uriel Bertran

L’economista John Maynard Keynes va escriure: “Les  idees són més poderoses que els interessos creats.” Keynes tenia raó: Catalunya i Escòcia són dues nacions on una bona idea: la independència de les nacions s’està tornant més poderosa  que els interessos creats d’Espanya i el Regne Unit. Més poderosa que els interessos d’Espanya  de perpetuar l’espoli fiscal i empobrir progressivament  els Països Catalans,  i que els del Regne Unit  per continuar acaparant els grans beneficis que reporta l’explotació de les magnífiques reserves de petroli de les costes escoceses (i que han contribuït a pagar la participació britànica a les guerres d’Irak i d’Afganistan). Però també s’està tornant més poderosa que els interessos de la minoria unionista autòctona que es beneficia de la  dependència (polítics sostinguts des de Madrid, sectors econòmics dependents, concessionàries de peatges que viuen del dèficit d’infraestructures…).  En qualsevol cas, que l’independentisme guanyi suport social no és un cas excepcional, de fet, és el més normal, el 1945 hi havia 74 estats al món i avui n’hi ha quasi 200.

Malgrat tota la pressió que exerceixen Espanya i el Regne Unit – volent prohibir consultes o difonent el discurs de la por i de la mentida-, la raó de la independència creix, i genera en aquests moments debats emocionats entre la ciutadania alhora que ja hem portat a terme la primera consulta independentista a Arenys de Munt. Ara bé, per aconseguir l’Estat propi cal alguna cosa més, i és que la idea independentista penetri i s’incrusti en la pràctica dels partits polítics i es concreti en una proposta de referèndum nacional d’independència  promogut pel Parlament.

A Escòcia no hi ha marxa enrere. La llei per a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació pel 2010 es debatrà al Parlament d’Edimburg en els propers mesos. Amb tot, no és segur que s’aprovi a la primera ja que malgrat que  l’independentista SNP, el partit del president Alex Salmond, és el primer del parlament escocès, no compta amb majoria absoluta, i  és probable que l’oposició tombi aquesta proposta de  referèndum.  Però vol dir això que Salmond i Escòcia fracassaran? Al contrari, Alex Salmond és un gat vell de la política i sap que l’oposició s’arrisca a perdre la confiança d’uns ciutadans que veurien amb molt mals ulls que els polítics es neguessin a consultar-los sobre una qüestió tan transcendental com el futur d’Escòcia. Les estadístiques constaten que els escocesos volen un referèndum, encara que sigui per votar no. Per tant, si la oposició   accepta el referèndum, perfecte, Escòcia votarà la independència. I si no, també. Perquè llavors Salmond serà, a ulls dels ciutadans, l’únic polític que haurà defensat el dret del poble a dir la seva. I en les eleccions del 2011 aconseguirà ampliar la base social de l’independentisme escocès. A la segona segurament serà la vençuda.

A Catalunya el procés no està tan avançat.  Primer cal que, com va fer l’SNP abans de guanyar les eleccions del 2007, l’independentisme parlamentari faci pública la seva voluntat  d’iniciar el procés independentista i es comprometi a presentar al Parlament de Catalunya una proposta de referèndum d’independència. Aquesta és l’única  manera, a més, que l’opció independentista podrà  aglutinar el votant independentista, créixer, i plantejar el referèndum amb més força que els  seus 21 diputats actuals: ara, el votant independentista es dispersa entre les diferents opcions polítiques –inclosa l’abstenció i el vot en blanc- ja  que l’únic taulell de joc que se li ofereix pels propers quatre anys és el dels programes autonomistes (ja que ningú planteja portar el referèndum d’independència a votació a curt termini). Sense altra opció que els programes autonomistes, aquest votant s’oblida de la possibilitat d’independència i decideix el vot a un o altre partit en funció de les seves preferències conjunturals dins aquest marc autonomista, l’únic possible a curt termini:  tripartit sí o tripartit no, Mas o Montilla, més o menys impostos… Només si el taulell de joc pels propers quatre anys s’amplia i inclou una proposta de referèndum  el vot independentista es podrà aglutinar i podrem créixer (com ho van fer en el seu moment l’SNP, el Sinn Féin o el Parti Québécois).

Són dues les condicions necessàries que depenen l’una a l’altra: 1) per convocar el referèndum des del Parlament cal que algun partit polític el sotmeti a votació, però perquè aquest partit tingui prou força com per sotmetre’l a votació i guanyar, 2) cal que es comprometi, abans, a presentar la proposta de referèndum a través del seu programa electoral –ja que només així obtindrà la credibilitat imprescindible i podrà aglutinar el vot independentista i créixer.

Com a Escòcia, passades les eleccions, aquesta proposta de referèndum pot obtenir el suport majoritari o no del Parlament, però en qualsevol cas  prestigiarà, donarà credibilitat i permetrà encara créixer més qui la sotmeti a votació. Quan de temps podran mantenir aquells que diuen que votarien sí en un referèndum d’independència com Artur Mas la seva oposició a aquest referèndum? Estic segur que no massa, la pressió social farà la resta.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!