Uriel Bertran

Aquests dies ERC s’ha marcat com a objectiu aconseguir 3.800 milions d’euros addicionals per a Catalunya el tercer any d’aplicació del model de finançament, i ha afirmat que serà en funció d’aquesta xifra que l’executiva del partit decidirà si signa o no l’acord de finançament amb el Govern espanyol.

Els precedents, però, alhora de decidir la validesa o no d’un model de finançament en funció de les hipotètiques quantitats  futures que el model reportarà, ens indiquen que  és molt arriscat i molt poc fiable arribar a conclusions sobre la seva idoneïtat (perquè dependrà de diferents hipòtesis i, sobretot,  de la bona voluntat –impossible- del Govern espanyol de torn).

El 31 de juliol de l’any 2001, per posar l’exemple més recent, CiU va prometre que el model de finançament aportaria el tercer any d’aplicació 1.132 milions d’euros addicionals. La realitat, però, fou que només en va aportar 200 (cinc vegades menys del promès). Hores d’ara ja sabem que Espanya i Zapatero ens enganyaran i no compliran els compromisos futurs, així que hem d’evitar caure en els paranys que ens preparen.

Si volem ser estrictes, l’única xifra vàlida per valorar l’acord de finançament ha de ser la quantitat addicional de recursos que el model aportarà  a Catalunya el primer any d’aplicació (diners que entraran de debò a la caixa de la Generalitat, diners a tocateja com diuen els espanyols). I la xifra amb la que en aquests moments s’especula per al primer any d’aplicació del model és de només 2.000-2.500 milions d’euros addicionals pel 2009.

Una xifra tan minsa que només permetria la reducció del 10% de l’espoli fiscal -la quantitat total d’impostos que paguem a Madrid i no tornen-, que l’any 2005 fou de 18.595 milions d’euros (2.622 euros per català i any) segons la Fundació Josep Irla, i que per a l’any 2008 s’estima en més de 20.000 milions. Signar un finançament per aquesta quantitat equival a seguir condemnant Catalunya  a molts més anys d’espoli fiscal insuportable i a que cada català continuï regalant a Madrid quasi 2.500 euros anuals. Si acceptem això, amb quina força podrem seguir denunciant l’espoli fiscal que patim, aquells que sempre l’hem condemnat i hem fet bandera de la seva denúncia?

A més, en la mesura que el Ministeri de Foment no està executant les inversions pressupostades per a Catalunya en compliment de la Disposició Adicional Tercera de l’Estatut, tampoc per aquesta via s’està reduint l’espoli fiscal.

D’altra banda, el dèficit públic de la Generalitat (Els ingressos totals que rebem meys les despeses totals que efectuem) per a l’any 2008 va ser de -4.800 milions d’euros. És a dir, que amb els 2.000-2.500 milions d’euros no cobrim ni la meitat del dèficit públic anual de la Generalitat de Catalunya. Per tant, tot i disposar d’un nou model de finançament la Generalitat no podria incrementar el seu pressupost NI UN EURO, i encara hauria de fer front a un dèficit de 2.800 milions.

En qualsevol cas, aquests 2.000-2.500 milions d’euros addicionals no permetran arribar de cap manera a l’objectiu de situar-nos en l’índex 105 (com va exigir el president d’ERC Joan Puigcercós) en recursos per habitant, per sobre de la mitjana espanyola en recursos per habitant que es situa a l’índex 100. Actualment el finançament de la Generalitat ens situat per sota de la mitjana  en recursos per càpita, en l’índex 94.

Per arribar a l’índex 105, si es concreta una aportació de recursos per part de l’Estat per al conjunt de CCAA propera als 11.000 milions, cal que la part d’aquest pastís que vagi a parar  a Catalunya sigui, com a mínim, de 3.657 milions per a l’any 2009 (segons les projeccions que ha publicat el diari electrònic directe.cat). Amb només 2.000 milions addicionals tornarem a quedar per sota la mitjana espanyola, tot i continuar pagant molt més que la mitjana espanyola!

Finalment, qualsevol independentista s’ha de fer la següent pregunta estratègica alhora de decidir donar suport o no al model de finançament que volen que compartim amb totes les CCAA: com podrem exigir el Concert Econòmic la propera legislatura si ara signem un contracte de finançament amb l’Estat que tindrà una vigència, pel cap baix, de 5 anys? Si qualsevol de nosaltres signem amb un arrendatari un contracte de lloguer d’un habitatge per 5 anys, a raó de 2.000 euros anuals, és evident que dotze mesos després no podrem exigir a l’arrendatari que enlloc dels 2.000 euros acordats ens en pagui 20.000, 10 vegades més. De la mateixa manera, si ara signem amb Espanya un contracte de finançament per 5 anys perdrem la força per presentar-nos l’any que ve, a les eleccions catalanes, amb l’exigència del Concert Econòmic i el dret a l’autodeterminació.

Espero que entre totes i tots trobem el camí adequat per fer front a aquest repte tan important que tenim al nostre davant.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!