miozz mirades

Sense preveure-ho gens ni poc, el tema de l’homosexualitat ha pres una rellevància inesperada al meu entorn, i aprofito “el dia de” – aquests dies de doble tall que si són necessaris és perquè encara no s’ha assolit la normalitat – per compartir quatre idees. O quatre vivències. (segueix)

Reconec que mai m’he sentit motivada per l’ostentació de la condició d’orientació sexual, més aviat  trobo que l’excessiva ostentació “des normalitza”.  Però com amb tantes altres conquestes de drets, sovint cal cridar-hi l’atenció, per equilibrar la balança, o per evitar vulneracions preocupant ment coexistents. No vull passar per alt que cada any es discuteix en un fórum o altre si el tipus de celebració de “l’orgull gai” – o almenys el que ens n’arriba pels mitjans de comunicació – afavoreix o perjudica la normalització de l’homosexualitat (veure aquest debat, per exemple), i reconec que no tinc prou criteri ni informació per definir-m’hi. I aquesta ha estat d’entrada la primera sorpresa: adonar-me del poc que conec aquest món, que descobreixo de sobte, en mirar-lo des d’una òptica més personalitzada, com a molt menys normalitzat del que havia imaginat fins ara. I segurament, si no fos pels darrers fets viscuts, no hauria estat pendent d’escriure aquest apunt en la data  d’avui.

Tendim – i m’hi incloc – a donar per fetes, sabudes i establertes moltes coses, i l’aparent obertura social que permet casaments entre parelles homosexuals o el fet que aquesta realitat sigui cada vegada més present en el món dels “famosos”, en les produccions cinematogràfiques i televisives, per citar exemples populars, no és més que una pantalla que amaga, en realitat, un abisme ple d’incomprensió, prejudicis, i, en molts casos, tractes discriminatoris.

La nostra ha estat, a casa,  una quinzena monogràfica: descubrir l’homosexualitat d’un amic porta el tema a la sobretaula, i els fills – joves universitaris – comparteixen valoracions viscudes amb les pròpies amistats. Parlar d’aquests temes amb els joves sempre és un aprenentatge, i en tot cas em quedo amb una evidència: encara actualment la descoberta de l’homosexualitat va lligada en molts casos a una vivència de profunda  solitud, por, dilemes morals, incomprensió…a un patiment que em pensava eradicat.

Pocs dies després, a casa hem tingut acollit un jove musulmà, estudiant universitari que fa set anys que viu a Catalunya. Les sobretaules han estat molt animades: discussions filosòfiques, polítiques, ideològiques; reflexions sobre les creences i les obligacions pròpies de les religions, contraposades a la noció de llibertat individual.
Complicitats i desacords, flexibilitats i rigideses. El xicot, ell mateix ho reconeixia, viu una lluita identitària profunda, venint com ve d’una formació familiar i religiosa molt estricte on hi ha poc espai per la discrepància i el lliure pensament. M’ha fet pensar, ho he de reconèixer, amb mi mateixa quan era adolescent. La meva formació moral inicial, estricte sota criteris catòlics conservadors, em posicionava d’entrada a la defensiva enfront algunes idees noves totalment oposades a la “veritat absoluta”. És un mecanisme propi del procés de construcció identitària que fem tots en el creixement, i especialment si s’està educat amb poca flexibilitat moral.

Les converses amb el xicot en qüestió, interessants, han topat amb un grau d’inflexibilitat i obstinació difícils de tolerar, – per mantenir intactes greus i ferms prejudicis -, quan s’ha tractat el tema de l’homosexualitat. La discrepància ens ha absorbit i capficat, ens ha trasbalsat i incomodat. I hem buscat nous espais i arguments per obrir horitzons en uns plantejaments tan tancats. Difícil.
Començàvem a pensar si es tracta d’un dels típics o tòpics exemples del “xoc cultural”, i si serà cert allò que diuen alguns crítics amb la immigració respecte a la involució o el retrocés que ens aportarà l’arribada massiva de persones de creences poc tolerants en qüestions de moral i sexe… i just estàvem en aquest complex debat quan surt a la llum pública la polèmica dels psiquiatres del país que ho tracten com a malaltia, les declaracions del Duran al seu bloc, altre cop els debats generalitzats…i ens fem conscients dels plantejaments de l’església o del PP al respecte…i dels de tanta gent.

La meva percepció, a la lleugera, em feia creure que més enllà dels atacs coneguts i perpetrats per grups homòfogs (al facebook el tema ha estat recurrent), i més enllà dels plantejaments arcaics de la jerarquia catòlica i els guardians de la moral més dretana, l’acceptació social en la normalitat era majoritària. Però ja no ho tinc tan clar.

No sé si les festes d’avui ajudaran o no a avançar en aquesta obertura mental cap a l’acceptació de la diversitat com a normalitat, però el que és segur és que dissortadament, encara queda justificat que existeixi un dia de;
Al marge dels drets reconeguts per escrit – sobre els que encara no està tot dit – hi ha encara una gran feinada per guanyar terreny respecte de la llibertat personal i en la vivència desacomplexada -i respectuosa- de la pròpia sexualitat i la dels altres. Amb l’obertura i els límits que imposa el respecte als drets fonamentals, i a la llibertat dels altres. Of course.