En contra:

Joan Roura Expósito, de 24 anys, 
ha iniciat una denúncia pública contra
el conseller de l’Interior Felip Puig i contra els Mossos que li varen
disparar irresponsablement, criminalment, una bala al cap, que el
podia haver matat. Aquesta denuncia, en forma de carta al conseller
Puig, la presentem desprès de l’entrevista,
que li hem demanat per la revista Catalunya.. I sobretot no us perdeu
“La bala perduda”, la crònica dels fets
feta per ell mateix. És un testimoni talentós i i implicat a molts
nivells: personal, emocional, sentimental, militància, amics,
contestació, investigació, família, el moviment d’indignats i
reflexions agudes sobre les institucions mèdiques, policials,
farmacèutiques, etc. i el dia dia d’un indignat que expressa el que
sent i reprodueix les converses i el que escolta. Una
petita obra mestre de l’anàlisi de les terroristes càrregues com a víctima. Antropòleg d’ell mateix,  dels
indignats i de la nostre societat decadent i autoritària. Un atreviment metodològic. Gràcies Joan.

Treballes?
Estudies? O estàs a l’atur?

Estudio un màster en antropologia i
etnografia a la Universitat de Barcelona. Evidentment he de
treballar com a professor particular, així com els caps de setmana i
els estius per poder pagar els estudis.

Quines
foren les teves motivacions per anar el divendres amb els acampats o
solidaritzar-te amb ells?

La principal motivació per anar amb
els acampats – i acampar alguns dies – és transformar la societat
perquè sigui més justa i igualitària

La
teva carta denuncia contra el Puig, el responsable de la violenta
càrrega, és molt meritòria. Tens alguna cosa a afegir-hi?

No tinc res més a afegir a la carta,
més que: degut a les retallades els del SAMUR em van
aconsellar anar a l’Hospital amb taxi,  ja que hi havia més
persones esperant de ser ateses i tenien por que no hi haguessin
suficients ambulàncies. M’indigna moltisim que quan d’aquí 4 anys
hagi d’estudiar un doctorat i pugui optar a entrar a l’Universitat
com professor associat cobri 400 euros i que
l’irresponsable Mosso que em va disparar en cobri 1900.

Soc
dels que penso “qui la fa , la paga”. Tens el suport, solidaritat
i estima de tots els indignats i organitzacions a favor de la vida,
dels drets humans. Creus que guanyarem aquesta lluita de portar a la
Justícia als responsables d’agressions i violacions de drets humans?

– No tinc la menor idea sobre si aquest
cas serà jutjat o indemnitzat degudament. La veritat és que no
acostumo a estar massa involucrat en aquest tipus d’esdeveniments i
no tinc la menor idea de com són resolts per l’Administració
Pública. L’únic que desitjo és conscienciar la societat del perill
que representen les boles de goma, així com l’actuació desmesurada
de la Consellaria d’Interior i, en especial, de l’autor material
del tir. Tot i així no se m’escapa que, probablement, casos
com el meu són silenciats i invisibilitzats pels polítics i
que, en cas d’ésser escoltades les meves demandes de justícia,
només serveixen per maquillar la seva penosa actuació.

Com
em trobes ara ?

Estic recuperant-me al preu de deixar
de treballar, estudiar i mobilitzar-me. No puc fer vida
quotidiana ni seguir una rutina i tinc sort de poder-ho explicar.
Aquesta nit he tornat a somniar amb
l’escena de l’impacte de bola de goma. M’ha tornat a envair la
mateixa por que vaig sentir quan vaig recuperar el sentit després de
desplomar-me al terra.

Joan, t’arriben informacions,
proves, testimonis, a més dels certificats mèdics i de l’esgarrifós
vídeo d’un Mosso disparant a matar?

Aquí tens l’enllaç on surto ferit i
es veu clarament com els Mossos amaguen la bola i que jo no tenia res
a veure amb l’assumpte: http://www.youtube.com/watch?v=H0yDX0p-9VY

I aquí tens la crònica de com va ser
el meu dia i algunes opinions sobre l’acampada i demés. Si vols
agafar paraules d’aquest article fes-ho sense consultar i amb
tota llibertat
 http://manueldelgadoruiz.blogspot.com/2011/05/una-bala-perduda-relat-den-joan-victima.html

S’estan posant en contacte amb mi joves
que em buscaven per a donar testimoni.

Moltes gràcies pe teu
testimoniatge. Ànims i que et recuperis ben aviat.

Moltes gràcies per l’entrevista.

Carta d’un
jove ferit a l’oïda per una bala de goma

Joan Roura Expósito

www.kaosenlared.net/noticia/carta-dun-jove-ferit-loda-per-bala-goma

Felip
Puig: No puc menjar sòlids, no puc dormir per prescripció mèdica,
no puc fer petons a les persones que estimo, no puc jugar a futbol en
dos mesos, no puc celebrar la victòria del Barça i tinc la meva
mare amb atacs nerviosos. Demà aniré al metge per saber si he
perdut audició ja que el divendres hi tenia tanta sang que els
metges no ho podien veure del tot. Aquesta nit he tornat a somniar
amb l’escena de l’impacte de bola de goma. M’ha tornat a envaïr la
mateixa por – i incompresió! – que vaig sentir quan vaig recuperar
el sentit després de desplomar-me al terra. En aquell moment no era
capaç d’imaginar el que havia succeït, doncs jo estava molt lluny
del lloc on es repartien els cops de porra. Només sangrava sense
parar per l’orella – va durar 5 hores! – , tenia la vista nublada,
no reconeixia la meva millor amiga, tenia les mans fredes i els
sentits no em responien. Totes aquestes turtuoses imatges es
repeteixen insistentment al meu cap i si vostè les va manar és
perquè és incapaç d’imaginar res semblant. Cregui’m.

En un
vídeo d’internet he trobat una imatge del Mosso que em va disparar.
Miri del segon 1:25 al segon 1:30 d’aquest
vídeohttp://www.youtube.com/user/Atukelly22#p/a/u/2/PtaNg8c8OtU

Jo
no sóc el noi espaorit que surt a les imatges i al qual dispara
l’agent. Jo sóc un jove que hi havia molt més enllà,
tranquil·lament instal·lat en un nucli pacífic i conversant
amigablement amb una companya quan aquesta bala perduda, probablement
després de rebotar a terra, es va incrustrar a la meva orella.
L’amiga en qüestió i d’altres testimonis, evidentment, aniràn fins
al final amb mi en la denúncia que penso interposar.

Felip
Puig si li interessa el meu cas pot demanar el “parte”
mèdic a l’Hospital del Mar o posar-se en contacte amb mi, segur que
això no li serà dificil. Tot i així, la veritat: dubto que ho faci
i encara no entenc com sóc tant il·lús com per enviar-li aquest
missatge. En definitiva, penso lluitar aquesta causa fins on sigui
necessari i denunciaré el meu cas fins que:

1.- El Mosso
sigui identificat i retirat del Servei per disparar a un ciutadà
sense mirar qui hi ha darrere.

2.- Els Mossos d’Esquadra
deixin d’utilitzar aquestes boles de goma que ja han matat a gent i
han volat molts ulls.

3.- Renuncii al càrrec per ordenar
aquesta massacre.

Traducción
al castellano

Carta de un joven herido en el oído por una bala
de goma

www.kaosenlared.net

Fuente
original:
http://www.kaosenlared.net/noticia/carta-dun-jove-ferit-loda-per-bala-goma
[Traducción
al castellano y abajo original en catalan]

En un vídeo de
internet he encontrado una imagen del Mozo que me disparó. Mire del
segundo 1:25 al segundo 1:30 de este vídeo
http://www.youtube.com/user/Atukelly22
# p/a/u/2/PtaNg8c8OtU

Video de la agresión! Puig Dimisión!!
Joan
estamos contigo!
min. 4.00, 5.07, 6.25….

La bala perduda

A
les 09.00h en Gerard entra a la meva habitació dient que estan
desallotjant l’acampada de Plaça Catalunya, que m’aixequi ràpid,
que em vesteixi ràpid, que la revolució no espera ningú. La
primera frase del dia la dic escèptic: tu creus que la revolució
serà televisada? Respon que a casa no tenim televisió i que,
igualment, no ho podríem saber. Vinga va, no siguis gallòfol, diu.

Interiorment
celebro que hagin decidit expulsar-nos de Plaça Catalunya. Les coses
han d’estar clares: “ells i nosaltres”, sinó el nostre nosaltres
es divideix. Sóc dels que pensa que s’hi ha d’estar, que els
processos socials s’han de criticar amb perspectiva històrica i que,
mentre duren, l’única tasca és aprendre per un tub. Sóc dels
posseïts per l’amorf esperit del poble, dels que s’abandona al
fervor del clam, dels que lluita perquè sí. Però, perquè
enganyar-nos, sóc activista de poques causes, no suporto la
militància i dono per bo qualsevol fet social on faci un amic i
intercanvi mirada amb una noia bonica. Com alguns sabreu no he estat
especialment participatiu en l’acampada i, fora d’algun discursillo
per advertir del patètic caràcter reformador d’algunes mesures, he
preferit mantenir-me al marge instal·lat en el còmode pensament de
que els drets socials no es demanen als Reis Mags, sinó que
s’usurpen a capa i espassa, amb suor i sang. En definitiva: em feia
pal tanta assemblea, m’avergonyia compartir lluita amb el hippisme
mil·lenarista i em tocava les boles el discurs imperant del civisme,
la pau, la democràcia, la banca ètica i demés patranyes modernes.
Tampoc suportava els progrés com jo que anaven de tornada de tot,
clar.

Per
tot això, abans d’animar-me definitivament a sortir de casa, busco
alguna excusa que em resulti satisfactòria per obviar el meu
compromís social. Desgraciadament miro el telèfon i constato que
tinc tres missatges de text – un d’ells d’un número desconegut –
que reclamen la meva presència al lloc dels fets – acaben amb:
“passa-ho” i m’encanta – . Em convenço a mi mateix que anar
donar suport als “indignats” té nombrosos punts de contacte amb
l’estudi que m’havia proposat aquest matí: llegir sobre l’etnografia
a multi-situada en l’anàlisi de les relacions econòmiques entre
centre/perifèria d’allò que alguns anomenen sistema món.

En
Gerard, com lligant-me a la manifestació amb el sol fet de
compartir-me una taronja, em demana la pressa i les lleganyes. Com si
jo tingués molta experiència en aquestes mogudes, li dic que de
mentre es canvií les sandàlies per unes bones bambes. Diu que no
farà falta, que els Mossos voldran evitar problemes perquè en el
fons estan amb nosaltres. Contesto que estaran amb nosaltres quan
cobrin com nosaltres, que de moment són l’únic col·lectiu que
gaudeix d’un increment de les partides pressupostàries. Aprofito per
afegir que un professor d’universitat associat cobra 400 euros al mes
i que un anti-avalot més de 3.000 euros – segons rumors de dubtosa
procedència – . Per una orella m’entra: “però” i per l’altre
surt: “són persones”.

En
definitiva, agafem el metro i baixem a Plaça Catalunya. L’espai està
acordonat per una ridícula filera de policies molt fàcilment
traspassable per qualsevol que tingui interès en buscar-se
problemes. Penso que els Mossos ens provoquen posant-nos les coses
tant fàcils, però el meu voltant tothom és Gandhi. Ningú crida
consignes. Quan algú fa un discursillu un pèl exaltat, alguns
“indignats”, com si d’una assemblea es tractés, aplaudeixen amb
llenguatge de signes. Vaig rodejant la plaça, tot trobant-me gent:
la Tutu, la Marina, l’Edurne, la Cecilia, la Paula, en Mikel, etc,
fins que m’instal·lo amb l’Elena prop d’un cordó policial. Escoltem
en Bernat que, megàfon en mà, explica les violentes subtileses amb
les que els Mossos d’Esquadra tracten els companys que estan a
l’interior de la plaça: no se’ls permet sortir ni per anar a
treballar, se’ls priva d’aigua, d’anar al bany, etc. Sense
creure-m’ho crido als policies: “aquest vaixell s’enfonsa i esteu
dintre”. Un dels robots em premia amb un somriure idiota, com si en
sabés de metàfores. Li dic: “tu no riguis, on està la teva
identificació?”. Aquest cop adivino que m’està prenent la
matrícula per pegar-me a la primera oportunitat que tingui.

A
tot això, per Ronda de Sant Pere arriben moltes “lecheras” –
pels no-familiaritzats amb l’argot, aquest apel·latiu refereix a que
reparteixen “llets”- i imagino que pretenen rodejar la
manifestació com si es tractés d’un nínxol per operar lluny de
mirades indiscretes. Amb aquesta tàctica aconsegueixen aïllar
físicament la concentració de la resta de conciutadans preocupats
en pagar la hipoteca sense dignitat i, sobretot, invisibilitzar-la de
la curiosa mirada dels guiris que a aquesta hora ja demanen comprar a
la millor botiga del món – pels no-familiaritzats amb el registre
publicitari dels nostres polítics: és Barcelona- .

De
lluny, veig que per Ronda Sant Pere els Mossos comencen a carregar
contra alguns companys. Al cercle de gent on estic es crida: “no a
la violència, no a la violència!” i decideixo quedar-me en aquest
nucli pacífic – més per por que per ganes-. Inicio una conversació
amb l’Elena sobre un dels múltiples “cotilleos” sentimentals
dels alumnes del Departament d’Antropologia i…. Seguidament estic a
terra, noto que sagno abundantment per l’orella i tinc la vista
nublada. Només escolto la veu d’una noia preciosa i desconeguda que
m’informa que he perdut el coneixement i que ja han avisat els
serveis mèdics. Tracto d’acompassar la respiració, algú em posa
algo fred per l’orella, algú proposa buscar la pilota de goma que
m’ha impactat i tampoc falta algú que em recomana de no posar-me la
mà a l’orella i estar “tranquil”. En un temps indeterminat
arriben dos metges de groc fluorescent i m’aixequen en pes. Tinc
temps de girar-me cap al cordó de Mossos d’Esquadra i dedicar-los
tota la meva incomprensió. Els metges em porten cap a l’Ambulància
pel bell mig del tiroteig indiscriminat. Jo estic mort de por i, com
que les meves cames es neguen a caminar entremig dels carnissers, els
metges m’han d’agafar en braços per plaer dels fotògrafs.

Un
cop dintre l’Ambulància se’m tracta com si hagués caigut en
bicicleta mentre es comprova diligentment que no tinc la mandíbula
trencada. “És només una hemorràgia interna a l’oïda, has d’anar
l’hospital perquè et facin una radiografia i comprovin que no has
perdut audició. En realitat t’hi hauríem de portar nosaltres però
no hi ha suficients ambulàncies i hi ha molts ferits. Agafa un taxi
i ves a l’Hospital del Mar, que al Clínic hi haurà molta cua. Té
aquesta bossa de gel pel camí i el “parte”. Ara recordo:
RETALLADES. Darrere meu entra una dona amb el cap obert i plena de
sang. A jutjar per l’edat perfectament podria ser la meva àvia. A
jutjar per l’esperit rebel, de ben segur que no.

Agafo
un taxi amb l’Elena i vaig a l’Hospital del Mar. El taxista només
ens dirigeix la paraula per cobrar. A l’entrada de l’Hospital un noi
negre tracta de fer-se entendre en anglès, diuen que li buscaran un
metge que parli anglès i em fan passar davant seu. Dintre rebo la
solidaritat de la metgessa que em dóna l’ingrés i els penosos
consells d’emancipació política d’una infermera. A la Sala d’Espera
passen imatges de l’escabetxina de Plaça Catalunya i comento la
jugada amb una pacient d’origen gallec. Li dic que, després de les
últimes eleccions, els Mossos tenen la legitimitat suficient per fer
el que els vingui de gust. Ella em diu que el problema és que els
joves no anem a votar i que, sobretot, sempre, sempre, s’hi ha
d’anar.

Després
passo a la consulta on, per fi, les infermeres em comencen a dir
guapo, carinyo i rei. Totes estan molt preocupades per mi i s’en
recorden de la mare del policia que m’ha disparat. S’escandalitzen de
la ferideta que m’he fet al genoll quan he caigut desplomat a terra.
Quan m’agafo confiança amb una de rastes em diu: “però, entre tu
i jo, de veritat no has fet res per provocar la policia?”. Just en
aquest moment, com invocats, apareixen dos Mossos d’uniforme als
quals recordo amb males paraules que són el braç armat del poder
-mercenaris de merda, o algo així-. La infermera em fa callar i ja
no em torna a mirar amb els mateixos ulls.

Em
toca una doctora pija que no ha sentit a parlar de la matança de
Plaça Catalunya però que, a raó dels seus ulls, se li perdona. Com
que he perdut el coneixement m’han de fer un TAC. Quan pregunto què
és, em respon que serveix per verificar el correcte funcionament de
les neurones. Sense ser especialment agut bromejo sobre que aquesta
prova li haurien de fer als Mossos d’Esquadra però ningú sembla
trobar-li la gràcia. Em fan el TAC però, com em marejo i no sé
estar quiet, l’han de repetir per indignació del doctor.

Després
em tornen a portar a la consulta. Aviat arriba un altre ferit de
Plaça Catalunya: l’Álvaro. Diu que li han pegat un cop de porra
“amb ganes” al braç mentre feia resistència pacífica i que ha
perdut el telèfon i la cartera. Explica que a molta gent li han
donat al cap i que ha sigut una autèntica massacre. El morbillu del
relat fa que s’apropin a parlar amb nosaltres infermers i metges que
ens expressen certa solidaritat i insisteixen perquè posem una
denuncia que, saben positivament, no servirà per res. Quan ens
abandonen i l’Alvaro dorm, he de sentir un pacient que atorga als
moros tots els mals d’aquest país i, sense pietat, li expresso
l’equivocat del seu punt de vista.

Al
cap de poc, arriben visites que em fan sentir molt afortunat: Pere,
Patri, Txell, Albert i que, juntament amb les nombroses trucades:
família, Martina, Ferran, Mikel, Gerard, Pipo, Narcís, Domi, Pau,
Jackeline, Cati, Sammy, Emma, Subi, Guille, Elena, constitueixen un
patrimoni que no mereixo. No em vull esplaiar aquí, però gràcies i
whisky -menys per en Sammy i la Martina -.

A
les 18.00h em donen l’alta mèdica, no sense abans receptar-me quatre
medicaments imposats per multinacionals farmacèutiques, molt de
repòs, que no dormi en 48 hores i menjar líquid (ja que no puc
obrir la mandíbula). Com que no he menjat des del matí, devoro un
iogurt a la Sala d’Espera mentre el Conseller Puig cataloga la
càrrega policial com “assenyada i fruït de les provocacions”.
M’agafa un atac d’ansietat i he de marxar de la sala davant la mirada
curiosa de la resta de pacients que, de ben segur, no coneixien el
distingit conseller ni el volien conèixer. Després em plantejo,
quasi retòricament, perquè només hi ha 1 detingut per 120 ferits.

Abans
d’abandonar aquella ciutat que havia sigut famosa per les barricades
truco al meravellós serveis d’advocats de l’acampada que m’atenen a
les mil meravelles i em deixo entrevistar telefònicament per l’amic
Pau Rodríguez, pel diari Público. Després quedo amb un fotògraf
que m’explica que sóc un afortunat perquè aquestes boles de goma
han matat a moltes persones i han deixat sense ull a moltes d’altres.
Miro l’objectiu de la càmera com miraria Strauss-Khan – famós per
violar dones i països – i desitjo molt fervorosament que la bala
perduda trobi el camí.

  Joan

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!