La corrupció és quelcom consubstancial als líders del PP, als partits polítics, a les Institucions i a l’Estat.

La
presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, doctorada
en corrupció institucional
, ha assegurat que “la corrupció és
consubstancial a les Institucions”
. La presidenta acaba de
descobrir i anunciar el que anarquistes, des de Bakunin, venim
denunciant des de fa anys: “La corrupció i el robatori són
consubstancials al sistema capitalista”. “La corrupció i demés
formes de robatori són la base i fonament de les institucions del
sistema capitalista”
. Per una vegada a aquesta dona se li ha de
donar la raó. I l’Aguirre no és una dona qualsevol: L’Esperanza
Aguirre es relaciona amb els Bilberberg, els amos del món, els que
no paren de robar, utilitzant polítics, governants, jutges, mitjans
de comunicació, etc. L’últim robatori, billinari, l’han fet amb
diners públics, i de manera descarada.

 

La
corrupció  és consubstancial als partits i  a les Institucions de
l’estat en proporció  directa al poder que tenen. “A més
poder més corrupció

Els
corruptes, no sols roben als països del tercer món utilitzant
guerres, terroristes, boicots, imposant polítiques neolliberals,
sinó també en els nostres països. Mentre l’economia es
desploma, mentre augmenta l’atur i la misèria, els corruptes, a
traves de governants, fan negocis bilionaris i especulen
amb diners públics.

L’Esperança
Aguirre no sols és la presidenta d’una de les Institucions més
importants d’Espanya, la Comunitat de Madrid, i una de les líders
del partit més important i corrupte d’Espanya. Ella mateixa ja és
tota una Institució, i, per tant, consubstancialment corrupte.

I cal
recordar que ella fou presidenta gràcies a la corrupció de dos
parlamentaris “socialistes” que es varen passar de bàndol.

També 
podem fer esment d’un fet innegable: Els polítics del PP són els
més corruptes a totes les nacions de l’Estat Espanyol. Es un fet de
domini públic. Ho saben inclòs els milers de babaus que els voten.
Després segueixen els corruptes socialistes, que se’ls nota més
quan roben, ja que molts d’ells incrementen exageradament el pobre
patrimoni que tenien abans d’ésser polític, “abans de posar-se a
treballar altruistament pels altres”.

Els
polítics corruptes, com l’Esperança Aguirre i tants d’altres, se’ls
nota per les justificacions i declaracions. Segueixen una serie de
regles que semblen de manual. Repeteixen:

  1. Nosaltres
    no permetem la corrupció”
    ,
    diuen públicament els polítics corruptes. I com més corruptes més
    i més parlen d’honestedat, i de que en les zones que governen no hi
    ha corrupció. Parlen fins i tot de que la persegueixen. Aquesta
    lletania la repeteixen gairebé tots, inclòs els que roben el 3%.
    Però la realitat ens diu que cap polític s’atreveix a proposar cap
    llei ni accions per a perseguir la corrupció pròpia de les
    Institucions de les que són responsables i per les que treballen.
    Al contrari, protegeixen la corrupció oferint impunitat als
    corruptes. I finalment la majoria de casos s’arxiven, caduquen, i
    s’evaporen. Desprès fan la vida impossible als que han denunciat
    les corrupcions i als jutges que els han donant seguiment.

  2. Els corruptes
    són els altres,

    diuen públicament els corruptes. Els del PP i PSOE s’acusen
    mútuament. L’Esperanza Aguirre senyalava en Bono com a possible
    gran corrupte del PSOE. El PP i PSOE ens entretenen acusant a
    individualitats de corruptes, però tots dos partits són
    essencialment corruptes, ja que corren a donar diners als poders
    financers corruptors, i competeixen per a ser els més generosos al
    servei de de les grans corporacions corruptes, i en ésser els més
    hàbils en ‘aplicar les polítiques neoliberals decidides pels
    poderosos.

    És
    pot ésser més corrupte que els polítics, que son els capatassos
    de les polítiques especulatives de les grans multinacionals? Les
    gran corporacions els hi financen eleccions a canvi de que
    implementin polítiques que els beneficien.

  1. La
    majoria de polítics som honestos i treballadors, els corruptes són
    una minoria que cal apartar, quan es demostri”. “Els corruptes
    fan un mal immens a la credibilitat dels polítics, la majoria bons.
    Ho demostra que la majoria de ciutadans ens continua votant”-

    vociferen públicament els corruptes.

    Es fan la víctima.
    L’Aguirre n’és un bon exemple. Redueix la corrupció a casos
    aïllats i afirma que ella governa bé, i per això els ciutadans
    segueixen confiant amb ella. Però en privat el que fan és de
    seguir oferint impunitat als corruptes, ja que beneficien al partit,
    i als polítics dels partits nacionals. El partit que més roba, el
    més corrupte, és el que sol tenir més vots i més i més poder.
    El PP quan més roba, més popularitat té, més decisions de vot,
    més diners, més popularitat, més capacitat de corrompre les
    institucions de l’estat i, pel mateix, més poder. Per tan,
    nosaltres seguim denunciant que estem en un país on les
    Institucions dites democràtiques estan corruptes en la seva pròpia
    essència.

Ara bé,
la declaració de l’Aguirre, afirmant que la corrupció és
consubstancial a les Institucions de l’estat, és quasi bé una
confessió  de corrupció. Això de dir “com la corrupció
és un delicte general, endèmic, ja que tothom roba, ha de tenir
atenuants pels que hi cauen” sembla una bona defensa per als
nombrosos casos de delinqüents corruptes del PP, implicats en casos
de corrupció. Només ho sembla. Ja que el que està descobrint és
que una majoria roben. I ella ho sap de primera mà.

Els
imputats per la justícia són una minoria dels que roben. Són els
que s’han passat de la ratlla per avarícia, o els que no han volgut
compartir i han sigut denunciats, o els que ni tan sols saben robar i
ostenten alts càrrecs. La presidenta està dient que les
Institucions són corruptes, igual com en Maragall amb el 3% general.
Considero que s’ha d’ésser molt corrupte per arribar a aquesta
justificació, ja que està declarant i senyalant la pròpia
corrupció dels partits i de les institucions del sistema general.

Aguirre
descobreix que ja no és tracta de la corrupció d’algunes
individualitats, alcaldes, consellers d’urbanisme, presidents de
comunitats autònomes, diputats, etc., que pateixen tots de la
mateixa malaltia, avarícia i guanys fàcils gràcies a d’impunitat.
L’Aguirre assegura que la corrupció és consubstancial a les
institucions, als partits, al sistema, que és essencialment
corrupte, una evidencia que nosaltres, com anarquistes i des d’una
concepció anarquista, venim denunciant any darrera any.
 

Fins quan
els polítics seguiran robant impunement als ciutadans?

Fins quan
permetrem que ens robin impunement uns mediocres?

Quan
veurem els corruptes a la presó?

 

Esperanza
Aguirre: “La corrupción es consustancial a las instituciones”
· ELPAÍS.com

http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/394011/index.php

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.