Els viatges són per compartir

El poble ja ha complert. Ara toca als polítics.

La manifestació del dissabte 10 de juliol també és un viatge. Si més no l’estació de sortida cap algun lloc. No sabem encara cap a on, però res hauria de ser igual a partir de la tarda d’aquest dissabte. Molts vam pensar que hauríem d’haver sortit al carrer molt abans, mentre el Tribunal Constitucional d’Espanya marejava la perdiu. Més encara, tot just quan el Partit Popular va interposar el recurs. Per influir i condicionar la capacitat del tribunal. Naturalment. O és que els catalans sempre hem d’anar amb el lliri a la mà? No es va fer, i la classe política en té la culpa. Una vegada més ens vàrem deixar ensarronar. Però ara hem parlat. Tard, però ho hem fet. Molts pensem que ja no hi poden haver més xecs en blanc, que alguna cosa ha de canviar. Ara la responsabilitat la tenen els polítics. Tota. El poble parla al carrer, però també quan ens convoquen per elegir-los i gestionar la cosa pública. Van malgastar el temps que tenien i ara han volgut pujar al carro de la manifestació popular. Doncs ara els hi toca moure fitxa. Ja no demanem unitat (impossible), ni que facin càbales amb els escons que guanyaran o perdran (inevitable). Sols que tinguin vergonya. Uns més que els altres, però tots com a conjunt. Cadascú dels que ahir vam sortir al carrer sabrà quina opció política més li convé (a ell i al País) en el conjunt d’eleccions que s’apropen, però pobres dels polítics si qualla un moviment mínimament organitzat de vot en blanc. Ahir la gent no hi cabia entre la Diagonal i Tetuan. Però el vot en blanc conscient i organitzat no té límits físics que l’aturin. Ni polítics que el puguin manipular.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!