Diari de Sud-àfrica

Als estadis de futbol es parla una llengua que no te expressió oral: la de les banderes. Els “trapos”, com li diuen a l’Argentina, país on aquesta llengua futbolística ha arribat a un gran nivell d’expressivitat. Un dia en parlarem dels trapos, mereixen un capítol a part. Les banderes tenen vida pròpia, pel que sempre m’ha agradat mirar un i altre cop les graderies, buscant alguna que amagui una història interessant. Al partit jugat a Pretòria, entre Sèrbia i Ghana, les graderies van parlar amb força, també, a través de les banderes dels serbis. Els sons, en canvi, van ser dels ghanesos, amb els seus càntics i les vuvuzeles.

Màscares fora: a mi m’agrada la selecció de Sèrbia. Ja som prou madurs com per seguir mirant malament a una nació pels crims comesos en un passat recent. Davant de conflictes com els dels Balcans només hi ha una manera d’aproximar-se: tots els criminals, siguin del bàndol que siguin, als tribunals. Condemnar Srebrenica no vol dir haver d’odiar els serbis. I condemnar els crims comesos en nom de la gran Sèrbia, que van ser molts i horrorosos, no vol dir ser tan innocent com per pensar que altres dropos no van cometre crims igual d’horrorosos en nom d’una gran Croàcia. Que els van cometre! Aquell conflicte no es podia comparar amb cap altre conflicte identitari. Era – i és – massa complex, massa balcànic. El gran problema dels Balcans sempre ha estat la dificultat de traçar línies que marquin clarament on viu cadascú. Per això la intenció de crear un estat iugoslau aplegant un munt de nacionalitats en igualtat, no era tan dolenta, tot i que l’execució del projecte va grinyolar, perquè els humans som rucs, i ens costa viure amb igualtat. Per això, des de fa més d’un segle, la cosa s’emmerda quan alcen les armes els qui lluiten per una gran Sèrbia, Croàcia, Macedònia, Albània, Grècia, Bulgària o Romania. I tots ho han fet, en el darrer segle.

La derrota de Sèrbia davant de Ghana, doncs, em va fotre una mica. Era aquella sensació estranya d’estar content pels ghanesos i la seva festa contagiosa, però una mica moix pels balcànics. Sóc balcanòfil. Normalment, si juguen Montenegro, Bòsnia, Macedònia o Eslovènia, sempre els animaré. Amb Sèrbia, tres quarts del mateix. Aquell país m’agrada perquè m’hi ha fet sentir bé quan hi he estat. Són bons amfitrions. A un serbi li costa poc obrir la porta de casa seva, a diferència dels catalans, que som més tancats. El seu tarannà, tan groller a vegades, és també obert. Són amants de la bona taula, de la bona beguda, de les discussions en veu alta, i t’abracen fins a fer-te cruixir els ossos quan estan contents. Son així, ells. Un pèl anàrquics i extremadament creatius.

A les graderies del Loftus Versfeld de Pretòria, els serbis eren minoria. Però n’hi havia prou com per a confeccionar un retrat d’aquest estrany estat a través de les banderes on es deixava clar d’on provenien els qui les havien penjades. Pancartes de Caçak (al centre de Sèrbia), de Subotica, just a la frontera amb Hongria, a la Voivodina, o de Priboj, tocant a Bòsnia. Ara, també hi havien banderes de Vancouver i Melbourne, ja que hi ha molts balcànics tant al Canadà com a Austràlia. Una bandera immensa provenia de Budva, població a la costa de Montenegro, i una altra, darrera del gol, prové de Banja Luka, a Bòsnia. Els serbis que han quedat fora de Sèrbia també van fer acte de presència. Gairebé el 40% de la població de Montenegro és sèrbia i molts d’ells no van voler la independència d’aquest menut estat, per seguir units, d’alguna forma, a Sèrbia. Per sort, van acceptar el procés democràtic de millor forma que alguns compatriotes seus a inicis dels anys 90 amb Eslovènia i Croàcia. El cas de Banja Luka és més evident. Molts serbis de Bòsnia prefereixen seguir la selecció de Radomir Antic perquè no s’identifiquen amb la nova Bòsnia. Altres, en canvi, sí, com el migcampista serbo-bosni Zvjezdan Misimovic, que ha preferit jugar amb Bòsnia quan hauria pogut fer-ho amb Sèrbia. El central Neven Subotic, en canvi, és nascut a Banja Luka i no ha volgut jugar amb Bòsnia. Misimovic i Subotic comparteixen més coses: ambdós tenen doble nacionalitat. Misimovic és nascut a Alemanya, fill de “gastarbeiters”, concepte que s’utilitza per definir els treballadors invitats per Alemanya durant els anys 60 o 70, per a aconseguir més mà d’obra. Subotic, en canvi, va marxar de menut amb els seus pares fugint de la guerra, i ha donat voltes per Alemanya i els Estats Units. Finalment, ha acabat jugant amb la selecció d’una terra on mai han viscut ni ell ni els seus pares. Només per una opció identitària. Complicat? Doncs les seleccions de Sèrbia, Croàcia i Bòsnia en van plenes de casos així. Kuzmanovic, l’home que va cometre unes mans estúpides en el partit davant de Ghana, per exemple, és nascut a Suïssa, fill de serbis de Bòsnia. I ha optat pel mateix camí que Subotic.

Llavors tenim el cas de l’extrem Milos Krasic, qui ens pot servir per anar tancant el retrat d’aquest estat sempre complicat què és Sèrbia, ja que és serbi kosovar. Concretament, de Kosovska-Mitrovica, aquesta ciutat dividida en dos per un dels grans símbols dels Balcans: un pont, com aquell dels que ens parlava Ivo Andric. Kosova, des de la independència, busca el reconeixement de les seves seleccions, però Krasic té clar amb qui vol jugar. Arribarà el dia que veurem un serbi jugant amb una selecció de Kosova, tal i com ja ho comencem a veure a Bòsnia? Qui sap. Res és senzill, als Balcans. Dècades de govern de sàtrapes extremistes ho han complicat tot. Perquè quan tothom condemna a Milosevic o Karadzic per allò més evident i lògic, els seus crims contra bosnians, croats o albanesos, s’obliden que també van castigar a aquells a qui pretenien defensar. Volien una gran Sèrbia i n’han deixada una de petita. Tot massa complicat… Prou bé ho sap el capità Dejan Stankovic, qui ha jugat tres mundials, i cadascun amb una selecció que representava un estat diferent: Iugoslàvia el 1998, Sèrbia i Montenegro el 2006, i Sèrbia ara. “Al final ja no sé per a qui jugo”, ha arribat a bromejar un jugador que va viure una situació surrealista ara fa quatre anys. El maig del 2006, Montenegro va votar per la independència. El juny, la selecció de Sèrbia i Montenegro jugava el mundial d’Alemanya fent sonar l’himne d’un estat difunt, el de Sèrbia i Montenegro. Els aficionats serbis van escoltar els himnes fent glops de cervesa, menjant pipes, amb fredor. Era l’himne d’un estat oficialment mort. Els jugadors no cantaven un himne que ja estava jubilat.

Res és senzill, als Balcans. Sèrbia no és senzilla. En voleu més? Doncs si voleu caldo, dues tasses: els aficionats serbis van cantar el gol d’Eslovènia, quan va ser anunciat a l’estadi. Ara, eslovens i serbis es porten millor que eslovens i croats, que fins fa una setmana no han resolt els seus problemes fronterers. I segon detall per tancar, ara sí, un retrat que només ens serveix per constatar què difícil és tot a una terra tan preciosa: Radomir Antic no ha convocat a darrera hora a un segon jugador internacional serbi nascut a Kosova, Miralem Sulejmani. Aquest, però, no és serbi. Tampoc albanès. Què és, doncs?. És gorani, una ètnia dels monts de la Kosova musulmana. Un musulmà jugant amb Sèrbia? Sí, és clar. No és el primer ni l’últim. O penseu que no hi han musulmans, a Sèrbia? Doncs hauríeu d’anar a Novi Pazar. Tot és més complicat del que sembla, amics. Però tot ho poden fer senzill uns serbis en una nit de Belgrad: una mica de licor rakia, rialles, i bromes sobre tot i sobre tothom, començant per ells, els fills d’un estat petit.

Salut!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!