Diari de Sud-àfrica

Diuen que vivim en l’època de la sobreinformació. És a dir, que en tenim tanta, que ens col·lapsem. O en tenim tanta a la nostra disposició, que no ens interessa. Porto mesos i mesos llegint i escoltant que aquest Mundial serà un desastre perquè Sud-àfrica no és un estat segur. Al final, tanta queixa ha aconseguit que la por se’t fiqui al cos. Però, en l’era de la informació, no puc deixar de valorar tots els factors, per concloure que m’agrada que el mundial es faci aquí baix.

Siguem sincers: Sud-àfrica no és segura. I la mitjana de 50 morts violentes al dia així ho demostra. Ara, és realment un desastre aquest inici de Mundial? Els robatoris soferts per alguns periodistes són motiu suficient per sentenciar que aquest estat no mereix ser seu de la Copa del Món? Crec que en fem un gra massa, de moment. No vull dir que estigui segur al 100% de que sigui un èxit, però un dels grans problemes dels periodistes, és que tendim a magnificar el que ens passa a nosaltres. Si a una manifestació ens colpeja la policia, sembla més greu que els cops que rep el manifestant. Si roben a un periodista, sembla que Sud-àfrica hagi de renunciar al Mundial. Ja farem el balanç al final del torneig, no? També van robar a periodistes el 1992, a Barcelona, i no per això van ser un fracàs, aquells Jocs.

En el fons s’amaga un problema de por davant allò inesperat. Els periodistes esportius som molt polivalents. Si cobreixes la informació del Barça, acabes parlant d’esport, de cultura (Vázquez Montalbán), d’arquitectura (Foster), d’economia (Sala Martin), del món del còmic (Captain Tsubasa), de política (Laporta)… de tot. Però no som corresponsals de guerra i si veiem una pistola ens caguem a sobre, com faria gairebé tothom. Acostumats a cobrir els mundials amb seguretat, amb ordre i facilitats, plorem perquè Sud-àfrica no ofereix una organització com la d’Alemanya el 2006. Però si mirem d’on ve aquest estat, crec que tot plegat ho porten prou bé. I ho dic jo, que soc un covard i no penso sortir de nit sol ni un sol cop. Simplement, la premsa mira pels seus interessos i demana un amfitrió preparat. Per una vegada en la seva vida, la FIFA, organisme que arrossega un passat ple de racisme i covardia, ha apostat per una seu pensant no només en el present, sinó també en el passat, i, el que és més important, el futur.

De moment no m’han atracat. I no m’hi obsessiono. Surto de l’hotel. Torno cap al vespre. I llavors, quan parlo amb la meva gent, recordo la inseguretat, perquè tothom em diu que vigili. Ja vigilo, és clar. Vidres pujats al cotxe, la porta ben tancada, res d’anar sol per on no toca – especialment si és de nit -, res d’ostentar que tens càmeres o portàtils. Si mires amb por a qualsevol negre que et diu alguna cosa, malament anem. Si estàs aturat a un semàfor i un paio s’acosta corrent amb alguna cosa estranya a la mà i cara de pocs amics, arrenca, encara que sigui en vermell. Això aconsella l’Alfred Bosch, que en sap molt, ja que va viure aquí.

I així és com, tant sentir parlar de la seguretat, un també hi acaba parlant. I mira que no volia. A aquest bloc no vull parlar d’això. Avui m’havia proposat parlar de l’extraordinària aparició ahir de Desmund Tutu al concert d’inauguració del Mundial. El Nobel de la pau, amb una samarreta dels Bafana Bafana, – a hores d’ara ja hauries de saber que així és com es coneix a la selecció de futbol de Sud-àfrica – va cridar, va ballar i va fer aixecar a tot un país als seus 79 anys. Amb aquesta rialla contagiosa va demanar un crit ben fort en honor de Mandela i va descriure aquest Mundial com un somni. Sempre alçaran la veu els qui critiquen el futbol. Els qui diran que és una pèrdua de diners. Però per a l’Àfrica, aquest Mundial és especial. Acostumats a no ser res, a viure amagats, a patir, ara es senten protagonistes. El concert d’ahir es va fer a l’estadi dels Orlando Pirates, un dels dos grans equips de Soweto. A Soweto, els anys 70, es moria pels carrers quan la policia disparava contra els manifestants. Quan no tens llibertat ni diners, et queda ben poc. Però sempre pots jugar a futbol i confiar que el teu equip guanyi un partit. Ara, de sobte, els africans, per un cop, veuen que no són les grans estrelles les que van a jugar a Europa, sinó que aquestes han vingut a casa seva. Quan vens d’on vens, això sembla un miracle. “El país necessita un esdeveniment així, per valorar-se, per recuperar l’optimisme dels anys posteriors a l’apartheid. Perquè una nova generació creixi creient que tot és possible. Per recuperar la fe”, va declarar en el seu moment Desmond Tutú. No serè jo qui els treurà aquest somni. Perquè només els pots treure somnis, o la fe. La rialla difícilment la perden. Com es contagia. Com m’agrada tot això. Fins que em robin, és clar. Potser llavors tornaré a ser egoista. En aquest cas, m’envieu algun mail recordant-me el que escrivia avui. Ja sigui per riure’s de mi, dient que soc un progre de pa sucat amb oli que es deixa enganyar per quatre rialles i un discurs, o per solidaritzar-se i fer-me una petita donació per recuperar el que hagi perdut.

Salut!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!