El bloc d'en Titot
Francesc Ribera
Ara que la Generalitat ret homenatge a un falangista
A mi se m’en refot bastant que la Generalitat reti el màxim homenatge a Juan Antonio Samarach. No em sento ofès.
Segueixo pensant que la Generalitat no és el govern de Catalunya ni Montilla (com no ho havia estat ni Pujol ni Maragall) president dels catalans.
Segueixo pensat que la Generalitat és una administració descentralitzada de l’estat espanyol i segueixo pensant que on no hi ha sobirania no hi ha govern, només administració.
Que a aquesta diputació interprovincial se l’anomeni amb el nom que havia tingut el govern català és purament circumstancial: el nom de Generalitat no atorga més legitimitat que si a aquesta administració espanyola l’haguessin anomenat Corregimiento del Noreste.
Mal que em pesi, l’únic govern dels catalans és el govern d’Espanya i l’únic president dels catalans és JL Rodriguez Zapatero, per molt que hagin posat noms d’antics governs a les administracions descentralitzades espanyoles.
Per tant no trobo especialment greu que una administració descentralitzada d’Espanya reti homenatge a un dels màxims col·laboradors de l’ideòleg de l’actual règim Francisco Franco: lo dejo todo atado y bién atado.
El que és acollonant és que els que es gasten milions en fer homenatges i donar copets a l’esquena als vells lluitadors de la guerra del 36-39, s’agenollin davant la tomba d’un dels darrers col·laboradors del cop d’estat del 36, de tres anys de guerra, de quaranta anys de dictadura i de milers d’assassinats, entre ells Lluís Companys.
És acollonant que el govern PSC-ERC-ICV (com farien els convergents si s’hi allotgessin) honori un d’aquells que van afusellar el president que els va precedir.
Juan Antonio samaranch era un falangista, una peça d’un règim criminal. I això deu semblar prou greu, que tots els mitjans de comunicació ho amaguin. Una vida dedicada a l’esport -entre viatges, dietes, putes i tecs, això sí- no pot de cap manera redimir les responsabilitats d’algú que en una democràcia hauria mort a la presó.
Si els morts que el torturador Garzon pretén desenterrar s’alcessin, davant tant d’insult i tanta ignomínia, els fets de maig serien una gimcana comparat amb la seva reacció.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Felicitats per dir les coses pel seu nom.
A l’Avui digital han eliminat la possibilitat de posar comentaris a les notícies sobre aquest paio, i al Público n’han censurat tots els comentaris crítics.
Omertà!
Tot plegat no deixa de ser un teatre una mica esperpèntic. Quan aquest falangista estava viu no em feia ni fu ni fa; ara de mort menys. Lo q em sembla histriònic es tants honors. Honors de què?
Som un mateix pensament, però amb tu Titot al costat ets la meva veu al món, gràcies per tot els textos regalats!!!
Et seguim com mai!!
Salut i foça!!
Una rectificació. Has dit que “l’únic govern dels catalans és el govern d’Espanya i l’únic president
dels catalans és JL Rodriguez Zapatero”. T’has oblidat de la República francesa i de Nicolas Sarkozy i François Fillon.
D’acord amb tot. És prou revelador que tot l’espectre polític (des dels populars, socialdemòcrates, liberals, estalinistes, republicans…) del parlament facin costat al règim postfranquiste de l’Estat espanyol, això en la vigilia de les consultes sobiranistes del 25. Moment històric. Han lligat el seu destí amb Espanya i s’enfonsaran amb ella, el seu TC, els seus jutges, militars, bisbes, toreros,…