Terra i llibertat

Aquests darrers dies en Miquel Sellarès, en Jaume Ranyé i en Carles Castellanos ens han regalat articles i entrevistes que són tres perles i que no volem passar per alt.

Tots tres contenen alguns trets comuns que considerem molt rellevants per a l’actual debat independentista i que tot seguit passem a comentar.

CONTINUA

En primer lloc hi trobem una exaltació del futur estat català com a solució de tots els nostres mals. Paradoxalment, venint de posicions nacionalistes tan clàssiques, només fan referència a Catalunya, deixant de banda la resta del nostre territori nacional, els Països Catalans. Per tant, la seva proposta d’estat no encara ni resol una qüestió tant fonamental com la de la independència del conjunt de la nació. Es tracta, doncs d’un projecte nacionalista per a Catalunya i no d’un projecte independentista per als Països Catalans.

D’altra banda, la seva idealització de l’estat no té en compte l’evidència històrica que els estats nacionals han esdevingut, principalment, institucions de dominació d’unes elits polítiques i econòmiques sobre la majoria de la població i que la raó d’estat, embolcallada de justificacions patriòtiques, ha estat l’excusa per a tota mena de despotismes, autoritarismes, conculcacions de drets i regressions democràtiques. El caràcter social i democràtic que transitòriament han pogut tenir alguns estats només s’ha assolit fruit de le lluites socials en el seu si. És molt probable que un futur estat català no sigui una excepció a aquesta constant històrica. En tot cas, la seva contribució al procés emancipatori del poble català dependrà, sens dubte, de la mesura en què faciliti un procés d’autodeterminació en el conjunt dels Països Catalans i de la dialèctica social que s’hi doni de cara a bastir-hi una nova institucionalitat política radicalment democràtica i al servei del bon viure de la majoria. Per cert, la construcció d’una societat catalana sostenible, realment democràtica i socialment justa no és una tasca que es pugui deixar per a l’endemà de la independència, sinó que és un repte que cal encarar des d’ara mateix, ja que el país independent que serem dependrà, en gran mesura, del que construïm pel camí.

En segon lloc, la seva proposta d’estat català planteja un projecte d’estat policial i militaritzat. El que no especifiquen és per defensar-se, o en contra, de qui. A nivell intern, defensaran la raó d’estat o la raó del poble, que la història demostra que sovint no coincideixen? Defensaran les elits o la majoria social? A nivell extern, de qui preveuen haver-nos de defensar, o a qui pretenen que haurem d’atacar? El seu propòsit d’integració a l’OTAN deixa ben clar, atesa la trajectòria d’aquesta organització militar, en quines guerres volen que participem. Tot plegat indica un projecte nacional de base autoritària i militarista, que, a banda de la nostra total discrepància pel que fa a aquest model, forma més part del passat que no pas del futur, atesa la tendència general a la crisi dels estats nacionals de vella concepció i a la progressiva pèrdua de legitimitat del militarisme, arreu del món. La seva proposta implica també perdre l’oportunitat que la futura independència del nostre poble pugui fer una contribució fonamental a la construcció de nous models de governança, basats en la resolució pacífica i democràtica dels conflictes.

No volem deixar de remarcar que sota tots aquests plantejaments hi ha una concepció sionista del projecte d’independència català, basat en un nacionalisme que prima la raó d’estat, el militarisme i l’elitisme.

Res més lluny dels nostres propòsits. Ells, el que representen i les seves idees, són una posició política que cal confrontar, ara que el debat d’idees i de projectes és tan essencial en el procés d’independència dels Països Catalans.