Terra i llibertat

Davant d’aquest fet, ens sembla oportú convidar a una reflexió crítica perquè no compartim que aquest sigui l’espai en el qual -i just en el moment que vivim- l’esquerra independentista hagi d’entregar les seves energies. Oi més: creiem que tant com l’esquerra independentista dediqui la seva militància a fer créixer l’ANC s’obstaculitzarà el desenvolupament del projecte propi (que, no ho oblidem, és encara embrionari). Caldria no confondre en cap cas la coincidència en el vot en les consultes amb la militància en un projecte que no és (o no hauria de ser) el nostre:

– d’entrada perquè, malgrat porti en les seves inicials l’adjectiu nacional, l’ANC és explícitament i volgudament un projecte regional i regionalista en tant que el seu projecte es circumscriu a la Catalunya comunitat autònoma negant, com a marc nacional d’actuació, els Països Catalans. És un fet irrellevant, en qualsevol projecte d’autodeterminació, el marc territorial? És irrellevant la consideració sobre quin és el subjecte col·lectiu que vol construir la sobirania? Ens sembla que no ho és gens d’irrellevant. Més aviat el contrari: es tracta d’un element clau que expressa quina és la cultura nacional del projecte i, doncs, qui n’exerceix el lideratge, qui hi té l’hegemonia: aquells sectors del catalanisme que han reduït sempre la catalanitat a allò que es cou entre l’Ebre i els Pirineus negant-la a València, a Alacant, a Palma o a Ciutadella. Si l’esquerra indepedentista s’arrenglera en aquest projecte sota els cants de sirena de “l’ara o mai” hauríem de convenir que, en darrer terme, el nostre imaginari nacional no és altre que el del pujolisme, cosa que implica un catalanisme arrelat encara al Noucentisme i la Renaixença, per tant un catalanisme “carolingi”, és a dir, eurocèntric, que oblida les seves arrels mediterrànies i per descomptat no vol saber res del seu Sud (País Valencià i Illes). Un catalanisme tancat i que nega la dimensió geopolítica mediterrània dels Països Catalans.

– en aquest sentit, en el d’analitzar bé qui ostenta l’hegemonia del projecte, -en termes territorials, de classe social, de concepció ideològica del que necessitem per ser i estar en el món com a nació lliure i sobirana- creiem que caldria fer una bona anàlisi del que ha passat en els darrers anys. Certament, entorn, primer, de les mobilitzacions pel dret a decidir, posteriorment de les consultes per la independència i, finalment, de la immensa mobilització del juliol del 2010, la independència s’ha situat com a l’element central de la discussió política en el país. Tanmateix, la inexistència política d’un independentisme (i d’una esquerra independentista) suficientment forts i ben estructurats ha comportat (i potser ja era aquesta l’aposta) que qui ha capitalitzat políticament tot aquest moviment hagi estat finalment CiU per invertir-lo en la seva eterna agenda: la negociació d’un nou pacte amb Espanya que els doni un nou marc institucional des d’on defensar suficientment bé els seus interessos. Entorn de l’ANC i del moviment de Municipis per la Independència caldria no minimitzar, en absolut, la possibilitat d’una nova instrumentalització de les millors energies de l’independentisme. Caldria veure, en aquest sentit, que la reducció del moviment a la comunitat autònoma de Catalunya és una de les millors eines per acabar-lo fent servir per al projecte convergent: la comunitat autònoma-estat. I caldria rellegir en aquest sentit l’obra mai prou valorada “La traïció dels líders”, d’en Lluís Maria Xirinacs, per recordar com les forces realment constituïdes, el PSUC i Convergència, varen matar l’Assemblea de Catalunya un cop ja aquesta els feia nosa per gaudir del seu espai en la nova “democràcia”.

– finalment, ens sembla imprescindible fer referència al moment actual. Sota el nom de “crisi”, a base d’un eixordador discurs economicista, a partir de l’hegemonia ideològica i política neolliberal, alimentant cada dia la por i el patiment de les classes populars, afeblint les capacitats de les classes mitjanes i amagant el rerefons real de la situació, s’està procedint no només al desmuntatge del que s’havia anomenat “estat del benestar” sinó també a una autèntica remodelació del paper de les institucions i de la política a Europa. A Grècia i a Itàlia -i en menor mesura també al Regne d’Espanya i a Portugal- s’ha procedit sense problemes a autèntics cops d’estat “democràtics” que es transmeten tranquil·lament per premsa, ràdio i televisió (abans aquests mitjans s’ocupaven immediatament o es tancaven…). Ara no cal. No cal perquè, clarament enterrada la democràcia que coneixíem, emergeix una societat regida per grans corporacions en la qual les institucions d’origen democràtic fan estrictament de mitjanceres. Emergeix allò que en Boaventura de Sousa Santos ha anomenat com el domini del feixisme societari compatible amb institucions “democràtiques”. En aquest context, l’esquerra independentista ha d’estar fent créixer un projecte que no és el seu?

La nostra feina, la feina de l’esquerra independentista, és la d’alimentar un procés d’autodeterminació nacional, de construcció de la sobirania dels Països Catalans, en base a dinàmiques de creació de poder social, cultural, econòmic i polític des de la societat mateixa, no fent de l’Estat un fi en sí mateix, sinó donant molt més pes a la nació, a la construcció de tupides xarxes relacionals entre els sectors populars, a la comunitat dels Països Catalans. El creixement i consolidació dels espais de treball de l’esquerra independentista són, avui per avui, l’única forma sòlida per garantir un país més lliure i més just. La unitat no és en si mateixa un valor, i només podrà ser útil comptant amb la nostra força i el nostre projecte. No és el moment, doncs, d’anar a servir un projecte on la força l’ostenten altres, bàsicament les dretes catalanistes (tenyides ara de cert sobiranisme oportunista) aliades de les espanyoles.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!