Terra i llibertat

La CUP, moviment social o candidatura?

Ja fa temps des de TiL vam fer les valoracions pertinents sobre les eleccions municipals i els resultats de les CUP, llavors es va valorar de forma molt positiva i amb força optimisme els bons resultats obtinguts per aquesta formació política i social.

Creiem, però que aquesta valoració en positu i els bons resultats obtinguts no han de ser llegits amb una perspectiva triomfalista, i han de ser païts convenientment, perquè al nostre entendre la via institucional és un treball tàctic, és una eina de construcció i acumulació de forces socials per facilitar una transformació política, social, econòmica i cultural, no un objectiu en sí mateix. Hi ha un terreny de joc, el del treball de base, en els moviments socials, en els barris, en l’economia solidària, en els sindicats…, en la defensa del territori i de la terra…, en el terreny cultural, lingüístic  i també ideològic, que ha de ser conrreat abastament, i sobretot amb una dinàmica i una perspectiva  que arribi a tot el país, i no solament a Catalunya.

Assistim ara als cants de sirena de les properes eleccions generals espanyoles, i a les crides a constituir una sola candidatura independentista. A la CUP se li plantegen segurament molts dubtes, i molts debats relacionats amb la pressumpció i el discurs aparentment assenyat i d’ordre que repeteix i emfasitza el “ja som grans”, que comporta el “gran dilema del futur” que és el de si la CUP es presenta o no a unes eleccions, siguin espanyoles (en candidatura unitària i única) o a les properes autonòmiques.

Des de TiL ens plantegem la pregunta de si, és en definitiva aquest el destí d’una organització que aparentment vol anar més enllà a l’hora de fer política?; ens preguntem si es conformarà la CUP amb fer el mateix paper de l’auca que els altres partits polítics? la normalització institucional és el futur imperfecte de la CUP? és el treball dins les institucions l’objectiu real? ens tornarem a enganyar amb allò de “les coses es poden canviar des de dins..”?
Per tant, entrar en el debat un cop més sobre si eleccions sí, o si encara no, si ara és el moment, o si ara toca “perquè ens ho demana el poble”, aquest entenem, és un debat interessant i important, cal fer-ho, ara bé, al nostre entendre la CUP és encara fràgil, i de fet no està gaire clar que tingui un projecte consolidat, com a moviment, com a organització que vol incidir activament en una transformació real de la societat dels Països Catalans.

Al nostre entendre, la CUP ha de donar prioritat a la seva vertebració i articulació com a moviment popular que es construeix des dels barris, des dels pobles, des de les ciutats, com un contrapoder que planteja opcions concretes, que planteja mesures concretes, que du a terme accions i projectes concrets, estigui o no estigui a les institucions. El treball institucional, ja ho hem dit, és un dels mitjans a utilitzar en el projecte de transformació, NO EL MITJÀ; és tan sols un dels possibles instruments amb els que plantejar alternatives i propostes al status quo dominant.

La CUP té un porvenir pel davant, i un llarg camí per recòrrer, ha de fer molta feina, ha de facilitar un ampli consens de forces i organitzacions, des de les organitzacions juvenils, de dones, organitzacion sindicals, casals, ateneus, ha de ser un espai, una “àgora” de confluència, de debat, que generi propostes creïbles, factibles, i que de debò donin respostes a les necessitats concretes de les poblacions de cada lloc. Sí, podem tenir bons i magnífics eslogans: SOCIALISME I INDEPENDÈNCIA, molt bé¡¡ però amb aquests eslogans, amb aquestes expressions el poble no menja, no té feina, no paga els lloguers ni les hipoteques, no és feliç en definitiva, i segurament no atreurem moltes simpaties i adhesions si no toquem les coses que realment preocupen, i oferim propostes, i més encara, les tirem endavant, inclús abans, ja ho hem dit, d’estar en cap institució i/o administració pública.

Tampoc és la solució convertir-se en un partit més, que fa la seva feina des de les institucions, institucions que segresten de fet la voluntat dels més compromesos, ho hem vist molts cops; pensar que per tenir un grapat de diputades, de regidors, d’alcaldes ja ho tenim tot guanyat, ja podem canviar el món, i també podem avançar cap a la independència..i el socialisme, quina vana il.lusió¡¡ quina poca capacitat d’entendre que cal temps, paciència, treball, inversió en tenacitat, humilitat, i que tot plegat acaba donant els fruits, perquè la llavor ha de germinar i ha de conrrear-se bé la terra, no valen les presses, ni els pesticides, ni d’altres artilugis que malbaraten la qualitat del projecte que volem aupar. El poder no es pot canviar des del poder, o no solament, o millor dit, l’Estat té una lògica específica, al marge de les voluntats polítiques de partits i de grups, i solament amb un treball compensatori, i equilibrador fora de l’Estat es pot planetjar seriosament un canvi real i de profunditat.

No és el nostre parer que la CUP s’hagi articulat solament per “tocar poder”, i quan més aviat millor, que és la impressió que tenim, de vegades, en escolar certes persones i certes crides a la unitat independentista, i/o sobiranista. Cal analitzar molt bé allò que ha passat a SI, a REAGRUPAMENT i també a ERC, aquests han fracassat institucionalment malgrat els suports i les importants bases financeres amb les que compten, perquè en realitat no tenen cap treball de base i no s’han guanyat cap mena de confiança sòlida i seriosa entre la població, sense construir compromisos i complicitats concretes amb la ciutadania des de l’honestetat i la humilitat.

Cóm hem d’actuar?, què ens hem de plantejar davant l’escenari d’un pacte CiU i PP?, pacte que, segurament, durarà fins les properes eleccions espanyoles i perdurarà…més enllà, com una pinça de la dreta i dels interessos de classes dominants. Els pactes visibles o invisibles de CiU amb PP propiciaran que les grans empreses i la gran patronal catalana i espanyola puguin fer els seus negocis amb tranquil.litat i per tant les classes populars surtin ben perjudicades dels acords de classe i de projecte d’aquests dos partits que realment defensen les classes dominants a la Península Ibèrica.

Davant aquest context no val un plantejament feble, un pensament dèbil en el si de la CUP; cal un plantejament i una aposta real per aprofundir en aquest projecte propi del que parlàvem anteriorment, un projecte no solament institucionalista, sinó un projecte d’organització plantejat per al canvi i la transformació social, que a més a més disposi i articuli propostes concretes que responguin a les necessitat reals de les poblacions, en els pobles, les comarques, en els barris, arreu, amb un projecte de Països Catalans. El projecte de país de la CUP s’ha de FER FORT FORA DE LES INSTITUCIONS, doncs repetim, la garantia de canvi real és entre la gent, en les xarxes relacionals i populars, en reactivar les potencialitats comunitàries i d’autogestió partint d’allò local i articulant els diferents nivells des d’abaix. La força del País es basarà en l’articulació del teixit associatiu, un teixit on es pugui participar, un teixit relacional que permeti tenir confiança i seguretat, amb un poble sense temors, sense sentiments xenòfobs ni racistes. Ens calen doncs estructures organitzatives fortes, amb valors, amb identitat, amb ideologia, amb ètica, una ètica que no passa per la raó d’Estat abans que altres raons de vida.

Som conscients que aquests postulats que defensem són dífícils de dur endavant, perquè el pes de la cultura política basada en la preponderància de les institucions és hegemònica, i no desapareixerà d’un dia per l’altre.., cal doncs com dèiem, molta paciència i inversió de temps. Però el que és clar per TiL ( millor dit…és el nostre desig) és que la CUP és un moviment polític, social, cultural, ideològic…, i no una candidatura més per “competir” a nivell institucional i en la democràcia electoral.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!