Anotacions rizomàtiques

Imatge: Max Horkheimer (1895-1973) fou fundador de l’Escola crítica de Frankfurt, exiliat d’Alemanya per a evitar el nazisme

“L’ordre social que impera actualment porta realment els més espavilats al cim. L’exigència que caldria encara obrir via lliure als més espavilats fa temps que és superada. ¿On és el geni dels negocis entre els empleats d’una gran fàbrica que no hagi deixat ben aviat endarrere els seus companys de treball? Els empresaris d’aquesta fàbrica serien, certament, tan cecs que la fallida l’haurien tinguda ben segura. La llei del valor s’imposa també pel que fa a les “personalitats”, el capitalisme disposa de mecanismes molt eficaços de tria de la seva gent. Això és així no tan sols en els negocis. Repassa les llistes dels directors de clíniques i laboratoris i reflexiona si aquestes persones no s’ajusten perfectament a llur ofici, i aquesta és malgrat tot una de les branques pitjor desenvolupades. De fet hi ha una justícia capitalista que, naturalment, igual com qualsevol justícia, té els seus forats, però també aquests forats seran reparats amb el pas del temps. Els espavilats – deixant de banda alguna excepció- són recompensats.

Tanmateix, podem preguntar de quina mena és aquesta qualitat d’espavilats: consisteix en la possessió d’aptituds que la societat actual necessita per a la seva reproducció. Hi pertanyen tant l’habilitat com la disposició activa de l’obrer manual, el talent organitzador del director de fàbrica com l’experiència del dirigent d’un partit reaccionari. Malgrat que llurs funcions en la vida social són molt allunyades, tant el bon novel·lista com el gran compositor són habitualment reconeguts i recompensats. Cal fer abstracció del fet que la majoria dels homes són avui inhibits en el desenvolupament i l’aplicació de llurs capacitats productives i per tant podem dir que, fet i fet, els genis incompresos són una imatge de temps passats. Hi ha certament més talents que bones posicions. Però aquestes són ocupades, no obstant això, pels més “dignes” i al cim sempre hi ha lloc. Els espavilats en tot cas són sempre reconeguts i des del punt de mira de la seva reproducció hi ha poc a dir pel que fa al seu principi de tria personal sota el capitalisme; precisament en aquest aspecte hi regna, malgrat certes dificultats actuals que afecten negativament les noves promocions, un ordre relatiu.

Tanmateix, aquest ordre acostuma a ésser favorable als més temibles. No hi ha motius per afirmar que aquest sistema no posi homes adients en els llocs adients. Els directors generals fan la seva tasca molt bé i potser fins i tot n’hi ha que han d’agrair el càrrec tan sols als seus mèrits personals. En qualsevol cas, no seria una feina gens fàcil substituir-los per uns altres de més espavilats. Però, i qui són aquests “espavilats” del capitalisme actual? Els més destres en la indústria, la ciència, la política i l’art actuals no són pas els més avançats, sinó els elements més endarrerits pel que fa a la qualitat de llur consciència i llur humanitat. Aquesta diferència és un dels símptomes que fan entendre fins a quin punt és superada aquesta forma de societat.

La justificació de la supressió del capitalisme per la necessitat d’establir un principi de tria més favorable a la productivitat és errònia per tal com pren com a norma les categories del sistema econòmic dominant. Creu que el que cal fer-hi són reparacions. Hem de transformar la societat no perquè els més espavilats ocupin el primer lloc, és a dir, ens governin, ans al contrari, perquè el poder d’aquests “espavilats” és un mal.”

extret de Max Horkheimer, “Hora foscant”, Clàssics del pensament modern, Edicions 62-Diputació Barcelona, 1984 (anotacions escrites entre 1926-1931)

Max Horkheimer (1895-1973) fou fundador de l’Escola crítica de Frankfurt, exiliat d’Alemanya per a evitar el nazisme, va desenvolupar una carrera acadèmica internacional amb tants grans honors que durant els anys 60 es va desentendre de les protestes dels joves estudiants que li demanaven textos antics per a promoure tot allò de “la imaginació al poder”. A una edat avançada, considerava “Hora Foscant”, un recull  dels seus incisius micro-assajos freudo-marxistes sobre situacions concretes, com poc més que un “pecat de joventut”.

MÉS INFO:

http://en.wikipedia.org/wiki/Max_Horkheimer

http://www.marxists.org/reference/archive/horkheimer/index.htm