Anotacions rizomàtiques

      També entrem en matèria i enfortim d’altres maneres els lligams de la nostra amistat coral. Un dels advocats més prestigiosos del nostre rodal em comunica, en el to d’una lleugera indignació conjuntural: “¿creus que als meus bufets hem de perdre una valuosíssima quantitat de temps estudiant la lletra menuda de les noves lleis peremptòries que aprova el parlament per a demostrar que està movent fitxa?”. Jo li conteste, amb l’expressió d’un gat egipci, gairebé com una esfinx amb la respiració quieta: “no hi ha dubte que les dreceres trescades són més eficients que els itineraris descomprovats del vici innovador”. Som mediterranis autòctons i parlem entre enigmes palmaris. “Arribaràs a ser un intel·lectual gairebé tan savi com l’erudit Rudolf Escrivà – em diu, fent l’ullet–: vine a visitar-me a Port Vall-Alta, anirem mar endins amb un magnífic iot que m’acaben de vendre a un preu ridícul i tastarem les bones clòtxines de la nostra badia!”. Torna a fer una picada del seu ullet dret: a bons conneisseurs, poques paraules basten.

     El propietari de la major cadena d’agències immobiliàries del nostre país – “l’home del dit en alt”, tal com el defineixen vulgarment pels seus anuncis publicitaris televisius on exerceix de patró entusiasta i acomboiador de la clientela— en el rotgle dels alts funcionaris eficients està sentant càtedra : “Ací el que cal és alliberar el marge de les pro-rates parcel·làries, expansionar la qualitat i la quantitat d’espai edificable en vertical per a convertir-nos en una mena d’Emirats europeus!”. Funcionaris i cortesans s’admiren ostentòriament d’un vaitot tan agosarat, s’exclamen sibil·linament com en una ebullició sentimental, prenyada d’il·lusions pel demà. El Tècnic Superior de Patrimoni esbossa un somriure i es deixa anar: “Ja podríem ser l’Emirat d’Europa amb les nostres antiquíssimes festes de moros i cristians!”. Hi ha moments de múltiple conversa reminiscent sobre el calendari festiu, però el Cap d’Intervenció, Tresoreria i Censos Oficials torna a l’atac i preveu increments inmigratoris: “Arribarem a empadronar a milers de treballadors llatino-americans, africans i asiàtics”. Jo reble el clau: “certament, ens tindran molta enveja arreu del món i acabarem posseint una densitat poblacional com Singapur!”. Oh, és tan deliciós estimular les grans idees!

       La tertúlia s’allarga i en un altre interludi grupal, la Consellera de Benestar Social i Reciclatges Espirituals, Remei Verdot, m’agafa de les mans a cada instant i em comenta apassionada l’epopeia transformativa del seu càrrec tan decisiu: “Em comprens tan bé que arribe a creure que tota la lluita pressupostària que estic portant a terme mereixeria ser narrada en un bon Llibre Blanc del Benestar Baladrenc per la teua ploma equànim! Necessitem posar en solfa, en la prosa pentagràmica d’una bella música celestial, tots els avatars i resultats – el procés meravellós– d’aquesta necessària Llei de Dependència: tu la coneixes bé perquè ets un escriptor informat”. Les ales fràgils del seu nas formós tremolen tènuement, la seua encantadora mirada aquiescent avalua els meus llavis. Jo li conteste: “Déu n’hi do, Remei, t’agraisc que confies tant amb mi: si jo em posara a fer una memòria del teu sentiment solidari a favor dels desvalguts i dels necessitats, dels esguerrats i dels desheretats, pots estar segura que deixaria els detalls de la teua passió moral a l’altura de la Història en majúscules!”. Remei Verdot — separada de luxe, càlida instrumental, acaparadora i distribuïdora de lleialtats emocionants —  em torna a agafar de les mans, m’acarona els dits sincerament i em diu com en un xiuxiueig: “ho hem de fer, estimat”.

 
     Remei passeja graciosament – peuets de dansarina– apropant-se al Vice-President que hi roman a prop – i ben declamatori–, en companyia dels empresaris més acabalats de la República dels Baladres. Potser tantes ambivalències mediterrànies m’estan obrint comportes inesperades de la percepció: hi ha el murmuri pausat d’un desig alter-dinàmic que em naix a poc a poc des de l’interior de l’ànima i que va a l’encalç d’acoplacions posturals inèdites, són com unes cosconelles latents que inicien la seua eclosió de xakres epidèrmics (hauria d’explotar aquest incipient embadal·liment plaent, passant-lo pel sedàs melioratiu de la nostra pinacoteca nacional). En eixe precís instant, el fotògraf de Palau em dispara una instantània, entre la daurada paret emmirallada del Saló dels Espills i el bust enfosquit – marbre negre– del gran poeta medieval Blaume Goig. Demà els periòdics també parlaran de mi en pàgines secundàries de reompliment modelador: una imatge de tèrbola serenitat i dos paràgrafs d’inconcrecions volàtils per a  desestressar el públic inconscient davant els problemes materials de la nostra vila-nació. Una breu nota de cultura com a digressió etèria per a descontracturar les ansietats volumètriques del personal entre allò que volen posseir i allò que estan gaudint. El protagonisme ocasional de la ficció sencera, sempre tan oportú.