Anotacions rizomàtiques

He arribat mudat i a peu. És diumenge i vaig vestint la jaqueta més elegant: dec semblar un tipus de ramat difícil de classificar, amb un incert potencial d’status que em barrarà les rebaixes al regateig, per si de cas estic un poc atent de quan en quan a la butxaca dels bitllets, no siga cosa que hi haja carteristes improvisadors. Des de Callosa d’en Sarrià baixe caminant per la Carretera d’Alacant, salude una amiga, dos besades: són poc abans de les onze i diu que va a l’Església. Com tants altres, jo vaig a la cerimònia ritual del consum en dia de guardar. Més avall, puge al bus de la línia Alsa. Encara que estic avesat a emprar la línia fins a Benidorm i a Alacant, pregunte al txòfer on està la millor parada per accedir al “rastro” i em diu que baixe davant del Bar Tsunami de la Nucia. En part perquè defuig les terminologies de la calamitat i en part perquè veig un cartell del “rastro” a l’eixir de Polop, davant de l’antiga discoteca La Torre, baixe molt abans. Vaig avançant en línia recta pel periple de carrers deserts com un nouvingut intuïtiu. Roba estesa: ¿seran prou feliços els qui viuen per estos llindars?

Per la vorera d’un camí, albire un bus de Múrcia i molts automòbils aparcats. Dec estar arribant i, així i tot, pregunte a una parella d’ancians que estan prenent el sol, asseguts en un banquet: m’ho confirmen que vaig en la direcció correcta. Tinc un certificat de sociabilitat veïnal en el rerefons del meu currículum vitae. Davant de les fileres de cotxes estacionats, una xica jove està dipositant publicitat en els neteja-parabrises: amb un somriure i una imprecació amable em dona el seu futllet postal. Es tracta d’un restaurant de Tàrbena, on també vaig treballar de cambrer fa vora 20 anys. Aquesta xica tan simpàtica: ¿serà el plançonet tendre dels seus propietaris? Els té un aire de família inconfusible. Hauré caminat vora 750 metres entre la parada del bus i el “rastro” que ací comença per la part de baix. Salut per a les cames fortes i els pulmons oxigenats.

En el primer tram d’aquest gran basar dominical, les impressions primerenques tracten d’establir taxonomies. Molts comerciants són romanesos, magrebins i llatino-americans, a més d’ancians, joves i dones del país. Prou paradetes ofereixen un garbuix repetitiu de les mateixes andròmines desgastades pel temps, entre les que em sorprenen els muntonets de carregadors elèctrics de telèfons mòbils. Però entre tanta ganga hi ha també objectes nous de trinca, més valuosos. Requerint alguns tractes, m’adone d’alguns preus fixos d’aquest mercat inferior: podríem resumir per damunt que ací pots trobar les coses descomptades entre un 25-60% respecte a les mercaderies brillants dels comerços establerts. Seria ociós discutir, com interpel·len els senyorets i els hereus, si allò que és massa barat acaba eixint car a la llarga. Tant els clients com els venedors sembla que es mouen en unes coordenades de precarietat estructural amb les que fan virtud idònia de la necessitat forçosa. I encara que prous llocs d’exposició d’aquest “rastro” siguen ostensiblement heterogenis, alguns venedors ofereixen – en converses gratuïtes– alternatives encuriosidores per a amillorar alguns productes visiblement defectuosos. Ací la compra-venda és tota una cultura de supervivència en temps de crisi profunda.

Un grup de joves venedors volen excitar els anhels de possessió dels transeünts: escridassen amb entusiasme, i en una picabaralla teatral: tot el que ofereixen ho donen a mig euro, 50 cèntims. Entre el que ofereixen hi ha molts llibres: supose que podem concloure de mode definitiu que si algun empleat públic, afectat per les retallades pressupostàries, evita conéixer “L’Eneida” de Virgili o “L’idiota” de Dostoievski, la culpa no la té el govern. Ho sent molt: la veritat està molt repartida i és accessible per a tothom. És increible a quin preu més barat es poden aconseguir avui en dia catarsis lectores, depuratives i asserenadores. Fins i tot, entre tot el devassall de llibres trobe l’exemplar d’un poemari del nostre amic coral Jaume Pérez Muntaner, alfassí de naixement i viatger global per idees assumides. El poemari es titula “Fronteres”, el fullege i m’adone que ja l’he llegit fa cosa de tres anys, fins i tot li vaig regalar algun comentari privat—analític i comprensiu– al seu autor magnífic.

Quan visiteu un gran espai massificat és molt fàcil, gairebé un destí del dia, que de tots els periples interiors que hi feu, acabeu retrobant-vos en distints punts amb tres o quatre persones concretes i desconegudes que sembla que segueixen una trajectòria quàntica que vos reconeix i vos predisposa als encontres repetits. Compre un “nestea” en un quiosc de menjar i allí hi ha una dona de la meua edat, simpàtica i independent, mare solta d’una xiqueta menuda que l’acompanya: ens tornem a veure successivament en tres o quatre llocs diferents, també a la parada dels joves venedors de llibres, a on a ella li ofereixen ni més ni menys que unes botes de rodes per a patinar. Potser el “quantum espiritual” del dia em fa recordatori d’una idea entranyable de la memòria recent que es corporeitza efímerament. Feu vosaltres mateixos la prova quan aneu a un gran espai ple de gent i veureu com vos ocorre alguna cosa semblant, segons el vostre estat d’ànim i el vostre estat perceptiu: de tots els significats personals en flux, acabareu escollint el record permanent de la vostra essència interior.

El “rastro” de Polop-La Nucia és molt llarg i propicia també les salutacions amb coneguts, amics, veïns i fins i tot alguns familiars. La setmana passada per exemple estàvem cooperant en corregir un text de difussió política en una reunió grupal de valencians conscients. I el diumenge al matí potser com per casualitat trobadissa salude a un dels joves que va portar el seu ordinador portàtil i ens va llegir acuradament el seu article mecanografiat. El text es titulava “Fem bollir la caldera: el País Valencià està a les teues mans”: uns motius legítims de diagnòstic de la situació menystinguda, unes dosis d’esperança, uns propòsits de reactivar el compromís envers la Idea que agermana. Intercanviem entre iguals, posem en comú, explicitem direccions, conreem la solidaritat assenyada. Sí. I potser ací la “caldera” que més bull en matí de diumenge és la multitud dòcil que va a l’encalç d’un saldo per a si mateix. La nit del dissabte uns quants altres vam estar sopant en tertúlia animada i em van dir si anava a l’endemà a una manifestació contra les retallades a Alacant: ¿no som prou sobirans per a repartir en taules llarguíssimes: entrepans, canapés, alguna ració de paella en esportius plats de plàstic al finalitzar cada protesta? Tanta indignació en “feed-back” fa venir gana de menjar un bon àpat en harmonia i sentit de l’humor, regar-ho amb vi negre i després del postre una mistela dolça: ¿o potser això cal deixar-ho al lliure albir i tria de cadascú que s’apanye pel seu compte? Qui sap si les rondes de manifestacions van per un camí prou agre, mentre no ens auto-organitzem per a asseure’ns entre tots a la mateixa taula, menjar i riure junts.

Efectivament, al posar-me a regatejar en un recolze del “rastro”, el magrebí que ven coses només baixa del ruc uns cinc euros, curtíssims. Sospesem l’objecte de venda des de diversos angles, la conversa s’allarga, ell segueix ferm: me’n vaig cordialment. Vagarege i contemple. Sembla un venedor de confiança, potser caldria revisar els tractes. Més tard hi torne, li aprecie la mercaderia; inquirint — i de mode involuntari– li trac un defecte prou substancial a eixe objecte de desig necessari, llavors ell comença a tafanejar amb altres amics, els altres col·legues li ho confirmen: em diu que el que jo vull costa molt més i m’emplaça a la setmana que ve. Sense dubte, està sobre-estimant la meua solvència crematística i la meua disponibilitat de comprador. Aquest venedor d’origen magrebí mostra un escàs marge per al regateig: com suggeria Orhan Pamuk al seu assaig sobre “Istanbul” les interaccions entre occidentals i orientals són tan constants que poden arribar a fer que els d’ací ens comportem com els d’allà i els d’allà com els d’ací. O potser avui la causa del meu mal ve per vestir decorosament com algú amb possibles: em torne “inrebaixable” i me’n vaig. He fracassat en l’adquisició improbable, però això sí: he tastat el goig fascinant de la panoràmica iniciàtica.

A l’eixir del “rastro”, ja dins de Polop, intente visitar a la meua germana, el meu cunyat i la meua nebodeta Aitana: són la 13:15, truque el timbre i no estan. Me’n vaig a la parada de bus. I en pocs minuts em recull un home major en la seua furgona, un comerciant que té el seu local en la costa. Durant 4 kilòmetres em parla molt del meu avi Pep “Guixa”, del seu caràcter bonhomiós i pacífic, del tros de terra al riu Guadalest on ell conreava fruites i hortalisses, de la seua habilitat sacrificada per a dur molts basquets de fusta repenjats a l’esquena, de com va ser el primer home del poble que va consumar una separació matrimonial en temps de Franco per algun malentés en la distància mentre la meua àvia estava emigrada a l’Alger, de com vivia sol al casc antic i disposava de vora 200 conills que mai emmalaltien ni es feien cabuts a diferència d’altres corrals de conills del poble: un fet atípic, inexplicable, en la ramaderia domèstica del poble. El meu avi podia donar de menjar a mig poble, segons diu. El comerciant parla amb entusiasme: es nota que es coneixien i l’apreciava. Ens acomiaden amb cordialitat. Me’n vaig pensant que això de tenir 200 conills saludables en un corral és un fet ascendent de proporcions pantagruèl·liques, en aquella època la gent no deuria anar massa al supermercat: vivien de l’”autoconsum”, com diuen els economistes. Per parafrasejar a Charles Baudelaire: com canvien les estructures dels pobles, més ràpid que les emocions dels rostres dels hòmens. El matí del diumenge ha passat: apunt acabat.