Anotacions rizomàtiques
L'escriptura proteica front a la cultura quadrangular
ONCE A TIME UPON IN VALENCIA
WITH OUR SILENCED “SUD-RENDERS”
De tant que digueu no, augmenteu de valor,
Per salubritat, destapeu l’envelat,
Quina inanició, en clau Fa Major,
Muntanyes d’asfalt, cambres del trellat,
Periòdics sobrers, ben pàl·lids corcons,
Gasetes d’empatxos, consellers polits,
Lluents despatxos: llepaculs i xuplons,
Directius estrangers, patxorra i enfits,
De tant que dic No, creix més el meu jo,
Anant art endins, paradisos i laberints,
Quina reiteració, la llauneta dels acaparadors,
Per salubritat, injecta’ls dosis d’humiltat,
Bitllets de cinc-cents: aprofitats i maletins,
Tossals de ciment, estances del Vent,
Harmonia dels asfixiats, rostre irredempt!
SONET DE DIFERENCIACIÓ ENTRE EL MAL DE L’AUTO-VICTIMISME RECALCITRANT I EL MAL DE L’HEDONISME HIPERBÒLIC (QUE ALS PAÏSOS TIRANITZATS PEL “DESPOTISME DESIL.LUSTRAT” ESDEVENEN COM UN MOTOR ANÍMIC DE DOS TEMPS)
Dius els paranys del nostre Holocaust
i estàs proferint luxosament la paraula « No ! »,
et recorde que admire els afanys de Faust
i t’estic afirmant alguna cosa sense dolor.
Certament el Patró del Món no juga als daus:
encara que pensem l’univers entre foscors,
jo sé perfectament on he deixat les claus
i a tu t’arrastra el Vent de la Vida com un tord ;
Em cansa rememorar sense fi el teu Mal,
perquè el meu dimoni és molt més obsequiós:
adona’t dels dos principis, no restes exhaust;
El teu principi està nugat a un crim general,
mentre el meu s’amara d’un altre horitzó:
el sentit de trobar allò permanent que no cau.
———————————————————–
Imatge d’una pintada negacionista entre el Castelo de Sao Jorge i la Igreja de Graça a Lisboa. Les negacions prenen moltes formes: es nega allò que molesta en l’exercici de les funcions d’intendència, a nivell subjectiu o ideològic; es nega des de l’angle moral i cultural, des de la vessant objectiva i des de l’espiritual; hom fa apologia del “no” sostenint que és un recurs de l’assertivitat psicològica, però la seua plasticitat interpersonal no s’exhaureix en eixe punt; aparentment es nega per incomptabilitat entre dues opcions contraposades de vida, es nega per darwinisme social (tot exaltant un únic camí — i un pensament únic– com el més “adaptat”, menyspreant la riquesa heterogènia dels qui ens apel·len o ens mostren el seu repertori de vivacitats) i, alerta, perquè també es nega per temor a la similaritat: neguem a aquells que se’ns assemblen molt per a estalviar reconéixer-ns en els seus defectes, que nosaltres també tenim però tractem de dissimular i en l’Altre els hem fet evidents; una de les maneres més capricioses d’eixa perversitat desproductiva és negar a l’Altre i després tirar-li la culpa de la seua negació al subjecte negat (així ho mostra el sociòleg Ken Plummer, entre altres coses ben valuoses, al seu assaig Documents personals: introducció a la bibliografia i al mètode humanístic, molt recomanable per a blogaires). Ahir vam estrenar un periode de 12 mesos que primordialment seran mesos de negació en tots els sentits. La nostra Xesca Ensenyat va preguntar recentment: “¿per què la gent desafortunada no se suicida avui en dia com en la crisi borsària de l’any 1.929?”; la resposta més directa seria: “perquè avui en dia, enmig de les espirals generalitzades d’encanallament social, les energies negatives es desofeguen i es reciclen compensatòriament en la negació verbal — completa o parcial, oberta o vetllada– dels Altres”. Que tingueu un fecund, maniobrable i bon any “No”!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Acabarem tots al manicomi si seguim estimant d’aquesta manera salvatge els qui tant ens odien. No és amor, és terror; patim la Síndrome d’Estocolm. Santes paraules les d’en pasquis abans que el fessin botir: però ja és això el nostre mal col·lectiu. Ara, individualment, qui ho sap. Cadascú té les xacres que té.
Com no hem d’estar tots neuròtics, de la manera que ens acabussen? Tu creus que podrem reclamar danys i perjudicis davant d’un tribunal estranger per totes les que ens fan passar? El cas és que conec molta gent que ha perdut la xaveta fa estona a causa d’això (alguns amics meus són irrecuperables ja fa anys; n’hi ha de ficats en sectes i de ficats en política, però és el mateix efecte). A mi l’únic que m’ha salvat els mobles és l’escriure, i això que l’escriure és perillós si no el governes. Escrivint pots abordar el caos o bé establir-lo, has de saber posar els peus plans.
Això que el ‘no’ sigui un recurs de l’assertivitat.. D’acord! Però només per dissimular. Negar per darwinisme és més directe (potser massa i tot).
Els sonets són magnífics: m’agrada la modernor amb què estan ‘luxats’. És que un sonet si no vas amb compte t’agafa una música massa celestial. S’han de prendre mesures contra els saluets de les beates. Hem de recuperar els dies d’ara.
Una de les coses que m’he proposat fer aquest any 9 és un taller de metàfores, o d’imatges. Ja te’n manllevaré alguna. No és poesia visual, o també, però sobretot tàctil. Fabricaré objectes, no com aquestes dones que fan campanes amb petxines, o que fan randa, sinó d’una altra manera. Jo era molt hàbil amb les mans, vull recuperar moviments oblidats. Volia començar per Miquel Bauçà, però he decidit deixar-ho a l’atzar i començaré pel primer que me’n doni una de ‘factible’. Enguany serà un any de llegir poesia. Ja ho he decidit.
Un b-7 Joan Carles. Ja t’escriuré.