Anotacions rizomàtiques

Aplicació de tècniques de socio-estadística avançada en l?anàlisi de
dades dialectals: classificació dels parlars locals de la Marina[1]

<<<—- punxeu damunt el gràfic per ampliar-lo i visualitzar-lo millor

per Joan-Carles
Ortega i Berenguer

sociòleg i escriptor

1.- Estadística i dialectologia: una
aproximació.

?oeÉs sorprenent que els estudiosos de les ciències socials que d?alguna
manera estan implicats en el llenguatge hagen fet tan poc per aplicar els
descobriments i els mètodes del seu camp general de treball als problemes que
ací hem analitzat.?

(WEINRICH: 1996 [1953], 246)

Aquesta afirmació, alhora
crítica i engrescadora, fou proferida fa més de 40 anys i, a pesar del temps
que ha passat des d?ençà, encara conserva una certa vigència, sobretot si la
referim, amb amplitud de mires, als estudis quantitatius sobre la variació
lingüística en general, a la geolingüística i als estudis areals dels parlars
locals en particular; més encara, l?afirmació de WEINRICH conserva quasi tota
la seua vigència, si només considerem la metodologia emprada als estudis de
dialectologia regional del sud del País Valencià. Des del punt de vista
metodològic, allò que cal destacar de la dialectologia és un grau de
modernització feble; en especial, un grau de modernització molt feble, gairebé
decimonònic, de les seves tècniques d?anàlisi estadística de dades.

Un dels millors dialectòlegs del
domini lingüístic del català, fent un repàs sobre la teoria i la metodologia de
la seva disciplina, comenta que, entre ?oeels retrets més importants que hom ha
fet a la dialectologia i a la geografia lingüística? figura el de ?oela limitació
a un simple descriptivisme. Davant l?abundor de materials arreplegats, els
dialectòlegs foren incapaços de fer-ne una selecció?? (COLOMINA: 1995). És a
dir, hi ha un contrast extraordinari entre l?enorme capacitat dels dialectòlegs
per a acumular un corpus de dades
dialectals i l?escàs nivell d?anàlisi estadística que s?hi realitza de les
dades.

Ara bé, aquest contrast
metodològic és major en la dialectologia regional ( i, sobretot, en la
geolingüística) que en la dialectologia urbana o en la dialectologia social.
Segons VIAPLANA (1996), des de la dialectologia urbana ?oes?ha criticat la
dialectologia regional per les seves tendències rurals i arqueològiques; però
també, i sobretot, pels criteris de selecció d?informants i pels criteris de selecció
i tractament de les dades?. En concret, les crítiques posen de relleu, per
exemple, ?oeel nombre reduït d?informants ? a vegades un de sol[2]— i la tria d?informants ad libitum per part dels enquestadors » [sic[3]] (VIAPLANA : 1996) així com que « la massa
de dades, internament dispersa, que se sol obtenir de les enquestes[4] dialectals de base regional [?] solen desplaçar-se
directament del bloc de notes de l?enquestador[5] al mapa?? (VIAPLANA: 1996). En aquest sentit no és
d?estranyar, com afirma VIAPLANA (1996), que els dialectòlegs urbans
s?escandalitzen davant els treballs dels dialectòlegs regionals, arribant fins
i tot, en alguns casos, a desqualificar llur tasca investigadora amb adjectius
com ?oeacumulativa, atomística, irrellevant?.

Alguns recursos estadístics que
s?han emprat en dialectologia urbana són els següents (VIAPLANA: 1996):

A)
Selecció dels
entrevistats seguint un disseny mostral aleatori.

B)
Estadística
descriptiva univariable (amb mesures de tendència central i de dispersió).

C)
Estadística bivariable, posant en relació variables lingüístiques (per
exemple, ús de variables fonètiques i ús de variables morfològiques) i
variables socials (edat, sexe, classe social, professió, barri, tipus
d?habitatge, etc.)[6].

D)
Resums gràfics per
a mostrar les relacions entre dues o tres variables.

E)
Tests de
significació estadística de les mesures obtingudes.

Per una altra banda, GIMENO (1991), referint-se als
parlars de la província d?Alacant, considera que ?oeel análisis de la regla
variable y las escalas de implicación han resultado elementos fructíferos para
sistematizar el estudio de la variación lingüística y modelar formalmente la
competencia comunicativa multilectal de nuestras comunidades de habla?. Alguns
dels autors que han desenvolupat aquestes tècniques d?anàlisi (el càlcul de
regles variables i les escales d?implicació) en el marc de les comarques del
sud del País Valencià són, respectivament, MONTOYA (1986) i COLOMINA (1985). El
primer d?ambdós ha demostrat, entre altres coses, com el procés de variació lingüística
en la llengua catalana dels documents municipals d?Oriola i Elda, durant l?Edat
Moderna, ha estat un pas previ en el seu procés de substitució per la llengua
castellana. MONTOYA ha utilitzat el programa d?informàtica estadística VARBRUL
2S, elaborat per SANKOFF (1979). Aquest programa serveix per a calcular ?oeles
probabilitats d?aplicació d?una regla variable (= un canvi en curs) i ens
indica quins són els grups de factors[7] que
afavoreixen o bloquegen la realització de la variable. És a dir, ens proporciona
un model de competència de qui parla, escriu o simplement transcriu? La
probabilitat de donar-se una regla s?enclou entre 0 i 1, on 0 vol dir que la
seua aplicabilitat és nul·la i 1 significa que no hi ha cap restricció al seu
funcioment; els valors per damunt de 0,5 ens indiquen l?aplicació de la regla i
els inferiors la no aplicació? (MONTOYA: 1986).

D?acord
amb la definició de RAIMONDO (1991), les escales d?implicació són ?oemodels que
donen compte de la variació lingüística, les diverses variants són disposades
en una gradació que depén de les seves relacions d?implicació: la variant A no
pot aparéixer si no ha aparegut la variant B, que no pot aparéixer si no ha
aparegut la variant C, etc.?. COLOMINA (1985) construeix una escala
d?implicació per a explicar la caiguda de la /-d-/ intervocàlica en el parlar
de la comarca de l?Alacantí, en paraules que van des de ?oeredó? (reó), la més
freqüent, a ?oesaludar? (saluar), la menys freqüent. L?escala d?implicació està
formada per una matriu de dades on hi ha 28 municipis * 30 paraules on es pot
elidir la /-d-/ intervocalica, de manera que s?observa la tendència a què els
pobles de més al Sud perden més /-d-/ intervocàliques, d?una manera
implicativa, que els pobles més septentrionals de l?àrea estudiada, en
consonància amb el seu grau d?exposició a la influència/interferència del
castellà[8].
Segons MONTOYA (1986), aquesta escala d?implicació de COLOMINA fou la primera
que es va realitzar dins l?àmbit del domini lingüístic del català.

Com
a balanç, en aquesta breu aproximació a l?ús que s?ha fet dels procediments
quantitatius en dialectologia, podem sostenir dues idees: a) la dialectologia
regional no ha estat tan ?oerural i arqueològica? com critiquen els dialectòlegs
urbans, almenys pel que toca a la dialectologia regional que han practicat
alguns filòlegs[9] en el sud del País
Valencià; b) sembla ser que en la dialectologia urbana en particular i, per
tant, en dialectologia en general, no s?han emprat tots els recursos
estadístics disponibles en les ciències socials, ja que no s?ha recorregut a
l?ús de les tècniques de sòcio-estadística multivariable, la qual cosa, com
veurem seguidament, podria aportar contribucions interessants en el camp de la
dialectologia i, fins i tot, en el camp de la geolingüística.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!