Anotacions rizomàtiques

     La setmana passada vam fer acte de presència durant unes estones al VI Simposi Internacional de Literatura Autobiogràfica, cel·lebrat a la Universitat d’Alacant. Vam assistir com a oients/escoltadors amb ganes d’aprendre aspectes nous sobre les lletres i participants que aspirem a abocar alguna idea del cabasset propi de lectures i troballes. En un dels nostres trajectes previs, li vaig dir a una amiga de tota la vida: “açò del simposi és una activitat que m’impose per a donar-li canxa al parlar en públic, que no siguen tot escritets breus o llargs, cal que ens conreem des d’una vessant més global”. Diu el nostre amic Guillem Calaforra, sociolingüista reeixit i musicòleg ben original, que els simposis i els congressos acadèmics són com per a entrar en la competició d’anar envigorint els curricula per a guanyar alguna posició, reforçar o escalar algun graó dins la meritocràcia. No era eixa la meua intenció exacta: per a mi és suficient aprendre entre els qui fan de l’estudi un art, i també propiciar algunes xerrades als passadissos, entre les anades i vingudes; crec que el millor d’aquest tipus d’activitats grupals és quan establiu converses cooperatives amb altres companys de viatge, sense fixar-nos gens en el seu grau d’importància dins la “jerarquia sapiencial”: aleshores, en eixos moments curts, distesos o prollongats, és quan sondeges bé els estats de la qüestió i tens oportunitat d’aportar ben vivament algun granet d’arena a d’altres que són –més o menys– com tu.

——-
Més info:
http://www.ua.es/dfc/literatura_autobiografica/Autobiografia.pdf

     Com que en certa manera, en el camp de l’autobiografia i del “simposieig”, seguisc sent un “outsider”, a voltes no m’he adonat quan he parlat amb una autoritat eminent o amb un que fa via des dels inicis, però eixe és l’encant de la igualtat: vos poden explicar tafaneries molt encuriosidores i per la nostra part reforcem el “feed-back” amb idees que portem ben esmolades des de la comarca estant. En termes participatius, vaig contribuir amb una exposició oral titulada “Documents personals sobre la vida privada de Karl Marx”, dins l’apartat d’autobiografies i ciència, un tema d’una certa actualitat, després de la recent Vaga General i considerant que la Facultat de Sociologia de la Universitat d’Alacant ha organitzat unes Jornades per a avaluar la teoria de Karl Marx en temps de crisi (d’açò em vaig assabentar després:

http://dsoc2.ua.es/es/documentos/-gestadm/triptico-curso-marx.pdf ). Un professor em va dir: “caram, ets ambiciós, escollint a Marx”. I jo li vaig respondre: “gens ambiciós, amic, volia tocar l’autobiografia peculiar de l’antropòleg Bronislaw Malinowski, però per dificultats d’accés a la seua bibliografia, he triat a Marx, de qui és molt senzill aconseguir tota classe d’impressions primàries i secundàries, per a plantejar un estudi de cas de sociologia de la intimitat”.

 
    Si haguérem de fer una “declaració de valors” a l’estil del que proposava epistemològicament Gunnar Myrdal per observar el biaix que puguem introduir en els nostres discursos sobre els afers socials, crec que Karl Marx m’ha enlluernat per la seua autoconfiança, per la seua voluntat omnicomprensiva i afany d’explicativitat interdisciplinar, pel seu caràcter afable i tranquil en la seua dinàmica familiar casolana, per la seua habilitat financera per a aconseguir recursos econòmics extra-oficials i així viure tota una vida com a filòsof de la societat civil sense convertir-se en cap funcionari de l’Estat; per suposat que la vida concreta de Karl Marx  ha generat enigmes, ficcions mítiques, desenfocaments hagiogràfics i demonològics, xicotetes llacunes que costen d’aclarir en alguns detalls i són motiu de polèmica al pas de les dècades, tal com s’han emprat els documents originals (correspondències postals, fragments de diaris, informes policials de la seua època, etc.) ¿Es pot explicar la vida de qualsevol persona en 20 minuts? No ho sé, potser vaig controlar malament el temps (mea culpa), potser pretenia fer massa consideracions i propostes metodològiques, seguint al sociòleg Ken Plummer i altres fonts, potser hi haguera alguns dèficits del moment que caldria millorar amb la pràctica, però tot plegat va resultar ben satisfactori per a mi. Ja dic: he trobat estudiosos que apliquen molta claretat per analitzar  — entre bastidors– el present polític dels països de parla catalana, mentre per la meua part he deixat una altra llavoreta entre algunes amistats incipients.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!