Anotacions rizomàtiques
L'escriptura proteica front a la cultura quadrangular
“LA CAPITAL” D’EÇA DE QUEIROZ (Els Rastres del Sentit)
<<– el novel·lista portugués José Maria Eça de Queiroz (1845-1900)
1.- L’avantatge d’Eça de Queiroz sobre Saramago.
Començaré cometent un sacrilegi de ?lesa progressia?: crec i sent que les novel·les d’Eça de Queiroz són millors que els treballs de José Saramago. Per una raó molt senzilla: mentre Saramago ha crescut en la senioritat mitjançant hipòtesis morals sobre comportaments humans en abstracte (¿què passaria si tota la gent es tornara cega? ¿què passaria si hi haguera massa abstenció electoral? Etcètera), Eça de Queiroz, més ben dotat per a l’observació i la composició, va materialitzar un art de contar plenament arrelat al seu context històric i geogràfic. Justament per això, fins i tot en els seus relats més simbòlics o fantasiosos (com ?El Mandarí?), reflecteix i transmet una atmòsfera exacta de la seua època: espais ben viscuts i personatges arquetípics ben agafats de la realitat. Sembla que Saramago haja estat massa preocupat pel ?com havia de ser?, mentre Eça de Queiroz es va ocupar a fons, a través d’una plasticitat admirable pels seus jocs estructurals sempre sorprenents i plaents, pel ?com és?.
índex:
2.- Una prosa com a ?art de venjança?.
3.- El do d’observació front a l’ètica idealista.
4.- Quin pa s’hi dóna a les capitals.
5.- Comparació amb ?El Sexe dels Àngels? de Terenci Moix.
6.- Balafiar una herència per a fer d’?escrivividor?.
7.- Malentesos i oscil·lacions d’una carrera literària transgressora.
8.- Un destí sostenible fora del no-escrit.
——
Un altre article relacionat dins Anotacions Rizomàtiques:
JOSÉ MARIA EÇA DE QUEIROZ: D’EX-COSMOPOLITA A NEORURAL (Els Rastres del Sentit)
—>> http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/117401
[Hi ha més: clica avall]
2.- Una prosa com a ?art de venjança?.
Alerta: per a Eça de Queiroz la narrativitat dels fets que imiten la natura històrica també és un mode molt compromés de practicar un ?art de venjança?, per a construir una eina d’enderroc dels tics i rols carques, dels perfils morals hipòcrites i ineficients, per a ? en suma– oferir un espill de vicis lamentables i transversals que, una volta projectats públicament sobre els endarreriments socials, provoquen una catarsi modernitzadora. Eixa catarsi modernitzadora ocorre durant la lectura d’una manera tan dissimulada com implacable: des de dins, implosiona amb una empatia colossal, fins el punt que llegint O Primo Basílio vos semblarà que esteu assistint a una apologia del ?bovarisme ibèric?, mentre a la pràctica ? en el mode de resoldre el final– és tota una lliçó sobre una seducció instrumental, inconscient i inerme que damna la condició femenina.
3.- El do d’observació front a l’ètica idealista.
Repasseu les fulles del seu Viatge a Portugal i veureu un Saramago constantment incòmode en la seua pàtria (tan incòmode que hagué d’?exiliar-se?, anys després, a les Illes Canàries), com un profeta que predica al desert i es veu esperonat a corregir l’ètica de la receptivitat d’algunes meravelles i prodigis locals del seu país, a voltes des del dogma pamfletari del seu postcomunisme, com per exemple al passatge a on explica la injusta Capela dos Ossos d’Èvora. Saramago és ?tan conseqüent? en els seus valors igualitaris i racionalistes que ?no es deixa anar? o, com a mínim, està tan pendent del seu ?programa axiològic? que, en prou ocasions, es queda a l’exterior del polimorfisme dels fets històrics i, per això, esbossa una ?narrativa d’antiglobalització? a on ja només pot deixar que brille el geni en els nombrosos clixés ucrònics i en els creatius diàlegs atemporals. Eça de Queiroz va escriure també des de fora de Portugal, a les legacions diplomàtiques europees a on era destinat com a cònsol, però, a diferència de Saramago, el seu periple viatger– que òbviament serviria de salvaguarda i desòfec per a un esperit inquiet respecte a les rutines tradicionals– no li va impedir una comprensió més viva i profunda dels caràcters i els llocs portuguesos. En síntesi, amb Saramago reafermareu el coneixement de la Idea, mentre amb Eça de Queiroz descobrireu els detalls ocults d’un segle i d’una nació.
4.- Quin pa s’hi dóna a les capitals.
A la novel·la ?La Capital?, Eça de Queiroz aprofita l’exposició del ?ridículum vitae? d’un poeta de províncies per a fer una caricatura panoràmica de les luxúries i materialismes desenfocats de la ciutat de Lisboa: la vida política oficial i oficiosa, el periodisme apressat i pretenciós, la ?bona societat? de les pressumptes classes il·lustrades, l’aristocràcia negligent, l’ambient nocturn i festiu, la prostitució i els ?concubinats per interés?. Es tracta d’una gran novel·la en la que se’ns fa ben transparent la nomenclatura topogràfica de la Lisboa de fa més de 100 anys: el Chiado, els hotels majors i menors de la Baixa, el Rossio, el Dafundo… Llegint-la comprenem millor quin pa s’hi dóna a les capitals, quins ressorts de petulància i excés han mantingut la seua capacitat d’atracció metropolitana, quin ha estat el magma de pecat caòtic i d’arbritarietat insulsa sobre el que recolzen alguns prestigis nacionals.
5.- Comparació amb ?El Sexe dels Àngels? de Terenci Moix.
Potser ?La Capital? s’assembla a la novel·la ?El Sexe dels Àngels? de Terenci Moix, a on també es fa la dissecció anatòmica dels protagonismes literaris de la Barcelona dels anys 60, però hi ha algunes diferències: allà on Terenci Moix es mostrava sarcàstic i esquemàtic, fins el punt de condemnar ? en la imaginació– les lletres catalanes a la inanició per una suma de forces negatives que es resolen en un suïcidi simbòlic embolcallat de misteri, Eça de Queiroz procedeix amb major consciència, implicació i liberalitat en el debat cultural, ric de matisos fluïds en la seua ploma i sense fer cap caricatura amarga (els primers capítols vos donaran una mesura heterogènia de les coordenades culturals del segle XIX). El problema que cal denunciar, per a Eça de Queiroz, no consisteix tant en la qualitat de les obres literàries que es produeixen, sinó sobretot en uns paradigmes biogràfics que obtenen els seus rèdits de comoditat a partir de la perdició sensual, l’avantatge immerescut i el tracte de favor a canvi de diners. És a dir, si per a Terenci Moix hi havia un fragilíssim problema de ?mediocritat en el talent? més o menys insoluble en l’ambient, Eça de Queiroz ? que no era menys crític– ens deixa oberta la porta en l’explicació fastuosa d’un malviure redimible.
6.- Balafiar una herència per a fer d’?escrivividor?.
El protagonista de ?La Capital? és Artur Corvelo, un jove orfe aspirant a poeta, que abandona la Universitat de Coïmbra abans de llicenciar-se per a anar a parar al poble proper d’Oliveira d’Azeméis, on conviurà amb dues tietes solteres. Aquestes tenen cura d’un ric ancià boig que es creu almirant de la Marina i es dedica a fer solitaris: tota una metàfora de la pretensió literària: creure’s algú molt important i viure de sol·lipsismes. Al poble d’Oliveira, Artur Corvelo fa una vida de supervivència, rememora nostàlgic les tertúlies d’aprenentatge extrauniversitari i les nits de gresca, ha de fer la concessió de treballar com a dependent d’una farmàcia local, un excompany més ric li regala un bagul de llibres vells que exalçaran més encara la seua aspiració, s’enemista amb els cacics del lloc per haver editat sàtires enconades contra ells i, en algunes estones, fa xarrades i juga al billar amb un autèntic vividor de Lisboa que ha anat a parar al poblet i li mostra les grans oportunitats de promoció que tindria a la ciutat. Aquest vividor expert li serveix de mitjancer, una volta que Artur Corvelo rep la sucosa herència d’un oncle de Porto, per a entrar en contacte amb un periodista de Lisboa que s’aprofitarà d’ell, el dura al sastre, farà que s’allotge a l’hotel més car, està sovint menjant de la seua bossa, l’introduïrà en els cenacles de ?gent important?, el porta al Teatre de l’Òpera (molt suggerents les comparances amb algunes escenes del ?bel canto?) i, finalment, li fa conèixer els fugaços plaers nocturns i li arregla, com tot un ?tutor en vicis? que trau rasquit de l’herència fungible, la convivència amb una prostituta de luxe que canta cobles. Els sis ?contos de reis? (sis milions de reals) li duraran a Artur Corvelo uns pocs mesos de balafiament intens.
7.- Malentesos i oscil·lacions d’una carrera literària transgressora.
Ja de ben jovenet, Artur Corvelo es lliura a la passió literària, participa en minses revistes culturals i experimenta tan ràpid l’evolució de les estètiques líriques del seu temps que l’autor el defineix com a un complet idiota pagat de si mateix, sense límits per a les vivències ni criteri sel·lectiu. A una estació de tren entre Coïmbra i Oliveira, Artur Corvelo veu ocasionalment una dama distingida que li inflama l’ànima: durant tota la novel·la anirà infructuosament darrere de l’ideal femení d’aquesta dona casada que representa la puresa de l’estima, passejant per Lisboa la trobarà, identificarà el seu domicili i en una carta anònima li regalarà el seu primer poemari, una publicació sufragada amb l’herència familiar de la que només vendrà dos exemplars en tota la ciutat (i un el compra el mateix poeta, per a sondejar el llibreter sobre el seu anhelat ?impacte?). El vividor del poble li ha aconsellat que, per a fer-se famós i assolir la glòria literària, és millor que escriga un guió de teatre: així accedirà més vastament al públic massiu. La nit que ha de promocionar el seu drama líric ?Amors de Poeta? davant polítics importants, escriptors d’anomenada i periodistes combatius, en el transcurs d’una sopada de luxe (que també paga ell, amb els diners de la seua herència malmesa), els seus interlocutors negligents i avorrits només es fixen en un acudit anecdòtic del drama (?els cels estan estrellats? ? Oh ? diu la dama– estrellats només m’agraden els ous!?). A l’endemà, l’?amic? periodista trau la notícia que Artur Corvelo està donant a conéixer una comèdia graciossísima plena de ?calambours? hilarants. Açò ofén el poeta, que es sent ferit en la seua autoestima idealista, a més la seua incapacitat per a moure’s en un ?saló? important de Lisboa, el porta a intentar travar aliances cooperatives amb els polítics republicans de l’oposició, a fer versos contra la ?gran societat? dels privilegiats. Un bon dia, el periodista que vol seguir sucant-lo, trau una nota pomposa a favor del seu poemari en la que diu que ha despertat l’interés d’un ?august personatge? (fòrmula indirecta de l’època per a referir-se al mateixíssim Rei). Aleshores, les suspicàcies d’una assemblea de republicans esclaten fins el paroxisme i Artur Corvelo és expulsat a caixes destemplades.
8.- Un destí sostenible fora del no-escrit.
En síntesi, el poeta va com un tarambana pels paratges socials de Lisboa, sense desenvolupar els seus potencials, a estones emmirallat (presa d’un embadal·liment perniciós), altres voltes clarament superat per les circumstàncies que el degraden i l’empetiteixen: la seua manca de criteris clars i ferms, el seu anhel experimentador i una certa bona fe massa arriscada fins ultrapassar el llindar del convenient, l’endinsa en una espiral de ?perdició biogràfica? i una minva correlativa de l’?energia monetària?, on ell exerceix de feble víctima, encimbellada en un orgull desviat. Des d’aquest angle, l’antiheroi Artur Corvelo s’assembla prou al personatge del relat Vida de Poeta
de Robert Walser. Eça de Queiroz estimava les lletres portugueses i el destí de ficció que li aguarda al seu poeta de paper no serà el manicomi ni l’extinció desesperançada: després de la festa de carnaval i de l’orgia d’aquella voluntat literària desbocada, marxa al poble d’Oliveira i pot tornar-se a emplear modestament en la farmàcia com a botiguer humil i allí, en la seua terra d’acollida, al cementeri, ocorre un fet molt poètic: Artur Corvelo es redimeix al re-engraciar-se en la memòria natural de la tomba d’una tieta seua (justament la que el comprenia millor). I a partir d’eixe final ecològic i líric podem concloure que, per a ell, comença, fora de la prosa i en la imaginació del no-escrit, una vida autèntica ? i més ben adaptada– d’home sostenible. Tota una ?bildungroman? (novel·la de formació) que enlluerna per la seua exemplaritat d’implacable tendresa.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Compré las primeras obras que leí de Eça en su ciudad natal, Povoa do Varzim, hace unos 25 añitos. O crime do Pare Amaro, El primo Basilio y Os Maias. Más tarde he ido leyendo, en español y en portugués, La ilustre casa de Ramires, La reliquia, La Ciudad y las sierras, La Capital (para mi muy próxima a la anterior) por supuesto, y alguna más.
Es un escritor que me encanta. Me gusta su realismo, la ausencia de moralina, la descripcion de personas, paisajes y situaciones (país, paisaje y paisanaje). Por supuesto mucho más que el hispanizante Saramago.
Saludos