Anotacions rizomàtiques

Discapacitada, sí: i també molt viva i hàbil, diligent i atenta, bona coneixedora de la pràctica, de la terminologia i de les regles de les seues tasques – un treball tècnic de grup A, escenificat amb empatia servicial–: ¿caldria haver-ho dit? ¿per què ens fixem en l’element potencialment mòrbid de l’Alteritat? ¿tan presumptuosos som que ens creiem invulnerables o excel·lents en un grau màxim? ¿tan boniatos som que necessitem a voltes trobar el punt feble de qui tenim davant per a compensar la “pèrdua inconscient” del nostre “ego cec”?

Em trau amablement dos volums de George Steiner per a prèstec en sala: en un disfrute com un xiquet amb les seues lectures ben documentades i ben enfilades sobre Dostoievski i la novel·la russa (per a riure en solitud, en l’interludi de la presència jeràrquica o igualitària, res millor que els russos, incloent Nikolai Gogol o els contes aurorals i iridiscents de Nabokov), en l’altre m’adone que “els llibres que no escrivim” potser són els més crucials en termes biogràfics (les pàgines absents són sovint senyals de la contradicció constant de qualsevol “Lebenswelt”: ¿quines eren les proses gais de Joan Fuster? ;-).

George Steiner discurseja gràcilment sobre l’enveja a propòsit d’un escriptor italià que va competir amb Dant i va acabar cremat per la Inquisició: important per a copsar quines veus s’han elevat a canon (el cànon de Konan, el Bàrbar!) i quines altres han estat combatudes i triturades en el solatge de la història; també esmenta la seua teoria sobre les relacions mestre-deixeble; més o menys, hi ha tres possibilitats, si no recorde malament: a) el mestre instrumentalitza al deixeble fins el llindar de la fagocitació d’usar i tirar (el primer acapara i el segon, canvia d’ofici); b) el mestre s’enroca com un mesquí i el deixeble s’endinsa en l’espiral de l'(auto)destrucció mútua i lamentable (tots dos queden com camot: l’art es torna el solar de cendres d’una disputa perniciosa); c) el deixeble despega i condescendeix amb les rutines trescades del mestre (tots dos guanyen, es toleren i creixen). Aquestes tres possibilitats, per suposat, cal matisar-les amb els efectes posteriors dels mentors, dels col·laborants i del flux de la vida coral. Res ocorre mai d’un mode absolut.

Els rols també són reversibles diacrònicament, en funció de les oportunitats creades per iniciativa pròpia o aprofitant conjuntures incidentals, si hoc est fas dictu. ¿Qui parlava d’una “paideia” complaent – “amor i provocació als qui volen aprendre”, va dir José Luis Sampedro a pocs metres de distància d’aquest que escoltava– o de la ferma arquitectura de la humanitat (compàs i cartabó per deliniar l’aspiració edificant)? ¿Per què correm el risc de convertir-nos gairebé tots — dins l’estadi de la competició negatòria– en espills deformats per l’interés parcial, per l’abús de l’anecdotari carpetovetònic de la tafaneria desenfocada o per la dislocació caricaturesca en la lluita per recursos escassos? ¿A on està eixe Port Blanch, en el que intercanviarem generosament el millor de nosaltres amb la Desconeguda Puntual? Potser a no massa passes d’ací, en direcció al passeig marítim… Mazel Tov! Pulcra pau de la comprensió espontània!

Per avui ja he llegit i reflexionat prou. M’acomiade de la bibliotecària discapacitada (¿no seria millor dir-li “bibliotecària recapacitada”, si la comparem amb alguns estaquirots “normals” del gremi funcionarial?): adéu simpàtic amb cortesia urbana i deferència sensible  (un càlid i vivíssim temor encuriosit d’humiliar al feble que es pot prendre per complicitat dúctil): els seus ulls brillen per algun secret particular que es tempra en l’ofici quotidià. Som tan iguals i tan diferents en cadascun dels nostres afers.

I, de regal, un neo-refrany superreal i retrorural: “Qui estiga lliure de polpa, / que tire la primera verda!” 😉

ADDENDA:

1.- Bibliografia comentada sobre sociologia de la discapacitat.

2.- La instrumentalització de “baix perfil” que fan els “media bipartidistes” sobre els discapacitats.

3.- Consigna política: que la Crisi no “deslaboralitze” ni empobrisca –més encara– a la població alter-capacitada! 

1.- Bibliografia sobre sociologia de la discapacitat.

Anthony Giddens fa una bona divulgació sintètica del punt de vista dels discapacitats respecte a la “societat discapacitadora” al seu manual Sociologia: és una bona manera d’introduir-se a nivell inicial en un paradigma elaborat “des de baix” que ha generat, des de fa quinquenis, molts estudis teòrics i empírics de protesta legítima.

En l’àrea de la península Ibèrica, només he tingut oportunitat de conéixer un magnífic article ben exhaustiu i representatiu d’eixe paradigma britànic, elaborat per un discapacitat que és professor universitari a Madrid. El resum del seu plantejament resta explicat en els següents termes:

This paper proposes the analysis of disability from a sociological perspective similar to that of the Anglo-Saxon social model. It implies a critique of the traditional perspective, according to which disability is understood as an impairment suffered by an individual, abstracting it from the socio-cultural context in which it takes on meaning (the medicalphysiological model). If this context is taken into consideration, we can verify that disability, as a social phenomenon, includes three interconnected areas: daily practices, social identity and social stratification. This analysis implies the development of a theoretical framework that sets disability in terms of «difference» in order to show the reasons by which it turns into marginalization, exclusion and oppression. In addition, that theoretical framework has to be created by developing empirical studies that gather the experience of disabled people themselves

Pel seu notable coneixement personal i general de la problemàtica, crec que val la pena reproduir algunes frases destacades del seu discurs investigador, extretes d’eixe article a manera d’excerpta:

“El cinema ha atorgat tradicionalment a tot aquell que tenia alguna discapacitat o diferència física el paper de personatge malvat o víctima submisa. La majoria de pel·lícules han contribuït a aïllar mútuament als personatges discapacitats dels seus semblants, al presentar les persones amb discapacitat com a individus extraordinaris que lluiten contra l’impossible, com a personatges violents i autodestructius o com a personatges extraordinàriament bondadosos i plens d’innocència, carregant sovint les tintes sobre qüestions emocionals d’amargor i superació mentre es silenciaven els problemes socials i la manca de respecte als drets civils que porta a la marginació…”

“… Discapacitat és minusvàlua. Caldria potser la mesura política de promoure el terme d’alter-vàlua com a alternativa a eixa evident catalogació social de la discapacitat, ja que el que efectivament viu la persona amb discapacitat és un altre mode de valdre’s en eixe entorn, encara amplament hostil…”

“… La sensibilitat general respecte a la discapacitat està molt lluny de ser integradora: es podria referir a fons el repertori d’expressions pejoratives i discriminatòries que tenen com a tema central alguna discapacitat (estar borratxo és estar cec; els sords ho són com a tàpies; els coixos són socis semàntics dels mentiders; etc…)”

“… Així, per exemple, la possibilitat “tècnica” de la curació pot ser experimentada per la persona amb discapacitat no com a tal, sinó com un imperatiu moral, ja que el sistema social en el que viu s’organitza sobre el supòsit inqüestionable de la bondat de la independència, el treball i la normalitat física, un supòsit anclat en una visió del món que no admet excepcions: es suposa que no es pot tolerar la insuficiència si és evitable i, així, la possibilitat de curació condueix a l’opressió ideològica respecte als qui, posseint tal insuficiència, tècnicament evitable, no desitgen ser “rectificats””

“… En tant que fenòmen social – molt diferent d’una simple resultant mecànica d’una afecció fisiològica–, la discapacitat és construïda, a partir d’interessos estructurants, com a una forma d’opressió: “El terme “discapacitat” representa un sistema complex de restriccions socials imposades a les persones amb insuficiències per una societat molt discriminadora. Ser discapacitat avui (…) significa sofrir la discriminació” (Barnes, 1991)”

“… La construcció social de la identitat de les persones amb discapacitat opera en virtud d’un mecanisme heterònom: “aquells de nosaltres que hem nascut amb una minusvàlua només ens adonem habitualment de que som “diferents” quan entrem en contacte amb altres persones “no-discapacitades” (Barnes: 2007)”. L’afirmació, en la seua senzillesa, expressa de manera rotunda el fet impositiu de la diferència (o, segons les pretensions de la CIF, de l’”ampliació” dels margens de la normalitat). Que la identitat social es construïsca per referència a altre que marca la diferència és quelcom extensible a quasi qualsevol col·lectivitat humana: el jo col·lectiu s’erigeix, a partir d’eixa diferència, com a referent de la pròpia homogeneïtat inclusiva perquè posseeix trets distintius propis que poden reclamar en suport d’eixa identitat. Dit d’una altra manera, encara que la referència siga la diferència respecte a l’altre, és el propi grup el que la defineix, i és el propi grup el que, front a ella, es defineix identitàriament envirtud de la seua pròpia constitució (ètnica, política, històrica, lingüística, …); la identitat col-lectiva es construeix de manera autonòma. En el cas de la discapacitat, no ocorre això.”

“… La persona amb discapacitat “se n’adona” de la seua diferència, no la construeix. La diferència és definida per l’altre i, alhora, la identitat que d’ella sorgeix no és una segons la qual la discapacitat constituïsca un fet propi, diferenciador, sinó l’absència de trets identitaris respecte a l’altre. És una identitat heterònoma excloent i marginalitzadora.”

“… Així les principals reivindicacions en contra d’aquest model individualista, clínic i marginalitzador d’entendre la discapacitat han anat en el sentit de reclamar el dret a posseir una identitat autònoma: “el problema de la discapacitat no descansa només en el dany d’una funció i els seus efectes sobre nosaltres a nivell individual, sinó també, i el que és més important, en el terreny de les nostres relacions amb les persones “normals”” (Hunt: 1966); és a dir, del que es tracta és d’evidenciar que és la societat la que defineix i imposa el sentit identitari de la discapacitat…”

“… La paraula “discapacitat” és utilitzada com un terme general que abraça un nombre ample de persones que no tenen res en comú entre si, excepte que no funcionen exactament del mateix mode que aquelles persones denominades “normals”. En conseqüència, eixe ample conjunt de persones són considerades “anormals”. Se’ns veu com a “anormals” perquè som diferents: som persones problemàtiques, que ens falta el necessari per a la integració en la societat. Però el cert és que, a l’igual com succeeix amb qualsevol altra persona, existeix un conjunt de coses que podem fer i que no podem fer, un conjunt de capacitats tant mentals com físiques que són úniques per a nosaltres com a individus” (Brisende: 1986)

“… Paul Hunt, probablement l’escriptor i activista discapacitat més influent que donat a llum Gran Bretanya… resumeix de manera precisa un dels principals obstacles per a l’emancipació de les persones discapacitades: el retrat estereotipat de les persones en la cultura popular. (…) Els discapacitats han identificat deu estereotips recurrents i habituals de la discapacitat en els mass mèdia. Inclouen: la persona discapacitada com a llastimosa i patètica, com a un objecte de curiositat o violència, com a sinistra o diabòlica, com a hiperlisiada, com a etèria, com a ridícula, com al seu pitjor enemic, com a una càrrega, com a asexuada i com a incapaç de participar en la vida diària (Barnes: 1991)”

“… Simplement som persones amb diferents capacitats i requeriments, de mode que som discapacitats per una societat que està acaparada per les necessitats d’aquells qui poden caminar, que posseeixen una visió i una audició perfectes, que poden parlar clarament i que són hàbils intel·lectualment. (…) La discapacitació descansa en la construcció de la societat, no en les condicions físiques de l’individu. Tanmateix, aquest argument és habitualment rebutjat, precisament perquè acceptar-lo implica reconéixer fins al punt que no som simplement desafortunats, sinó que som directament oprimits per un entorn social hostil” (Brisenden: 1986)

“… Patricia Bogna es pregunta: “¿per què la major part de les persones amb discapacitat no estan escolaritzades en escoles comuns? ¿per què passen anys en escoles especials o tallers protegits? ¿per què no són els nostres companys de facultat, de treball, per què no es casen amb els nostres fills?” (Brogna: 2006). Per a, més avant, apuntar fins on s’encaminaria una possible resposta: “Sabem gràcies a teòrics com Amartya Sen, Manuel Castells, Robert Castel, Rosanvalón, Esping-Andersen i altres, que el concepte de “pobresa” es queda xicotet per als processos embolicats d’exclusió social, a través dels quals alguns queden fora, a priori, de bens socials i simbòlics, de capacitats. Sabem pels seus arguments i investigacions que existeixen persones les trajectòries de vida de les quals estan condemnades d’avantmà a la segregació, el desempleament i l’analfabetisme””

“… És obvi que atenent al reconeixement social, segons hem exposat, les persones amb discapacitat estan situades en un escalafó inferior en relació amb les persones sense discapacitat (són un col·lectiu que no disposa de talent, segons s’afirmaria des d’una postura liberalmeritocràtica). En eixe aspecte, el condicionament és evident. No ho és tant, almenys, en principi, si atenem a les altres dues dimensions, l’econòmica i la política: una persona amb discapacitat pertanyent a una família adinerada i ben situada en l’estructura de poder d’una societat estarà adscrita, a pesar de la seua discapacitat, a l’escalafó social de la mateixa i, en conseqüència, pertanyerà a un grup social més privilegiat. El problema és que eixa simple “adscripció” no la farà partícep de tots els beneficis que disfruten els qui comparteixen la seua posició de classe. En el millor dels casos, serà receptor passiu dels beneficis econòmics i polítics de la seua condició de classe, però no actor protagonista: en el pitjor dels casos, serà exclòs del grup al que pertany.”

“… El 9% de la població espanyola en 1999, és a dir, prou més de tres milions i mig de persones, posseeix alguna discapacitat. Si atenem a les oportunitats educatives, ens trobem amb que només el 12% de les persones amb discapacitat ha finalitzat estudis secundaris o superiors, mentre que en la resta de la població és el 30% — és a dir, la probabilitat de que les persones amb discapacitat tinguen eixe nivell d’estudis és un 59% inferior—(Ferreira y Díaz Velázquez, 2008). Pel que fa a les oportunitats laborals, la taxa d’activitat de les persones amb discapacitat en edat de treballar és del 32 %, mentre que en la població general és del 64,5%, això és, el doble que l’anterior. Particularment, les dones amb discapacitat presenten xifres encara més baixes d’activitat laboral. A més, mentre que l’atur de la població general era del 16,6% en les persones amb discapacitat a res menys que el 26,1%, xifres significativament superiors. I cal afegir que el més habitual és que la seua ocupació es porte a terme en Centres Especials d’Empleament i no en llocs de treball normalitzats, la qual cosa dóna mostres també de la segregació i segmentació laboral de la persona amb discapacitat dins del mercat de treball.”

“… És obvi que la configuració socio-cultural de la discapacitat com a fenomen es deriva d’un discurs “ortodox” que li determina el seu sentit adequat; és obvi, alhora, que eixe discurs no és de les persones que, de fet, constitueixen la seua realitat efectiva, les persones amb discapacitat. Creguem que és igualment obvi que la contraposició d’un discurs crític requereix la incorporació de la veu dels qui entenen, millor que ningú, a partir de la seua experiència vital de la seua capacitat concreta d’atribució de sentit, què és la discapacitat.”

“… Quan els investigadors (feministes o no) s’aproximen a les persones amb discapacitat com a objecte d’estudi, disposen de poques ferramentes amb les que comprendre la nostra realitat subjectiva perquè les nostres pròpies definicions de l’experiència de la discapacitat estan absents de la cultura general… (Jane Morris: 1992)”

“… Eixes línies teòriques (marxisme, feminisme, sociologia del treball i moviments socials) arranquen del denominador comú d’afrontar una tasca crítica ancorada en el presupòsit de que sobre la base d’una “diferència” (de condició de classe, de gènere, de posició en l’estructura econòmica o de capacitat de decisió política) s’erigeix una construcció social que condueix a l’opressió i a la desigualtat; denominador comú que pot incorporar-se al cas de la discapacitat…”

– per a una lectura de l’article complet i bibliografia en espanyol, clica ací: http://www.reis.cis.es/REIS/PDF/REIS_124_051222873458779.pdf

2.- La instrumentalització de “baix perfil” que fan els “media bipartidistes” sobre els discapacitats.

 
(in progress: torna aviat! 😉

3.- Consigna política: que la Crisi no “deslaboralitze” ni empobrisca –més encara– a la població alter-capacitada! 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!