Anotacions rizomàtiques

Vam travar amistat juvenil amb les illenques Mica i Caterina, i també amb Margalida de Porreres i Mercé de Xàtiva, per allà també hi havia barcelonins com Nàdia i Albert, i una lleidatana prou aristocràtica que es deia Carme—i a tots preguntava: “¿vindreu a la pròxima fira de teatre de Tàrrega?”–. El horaris intensius de la programació educativa ens deixaven algunes estonetes per anar a prendre el bany a la platja (i quan davant d’un esbart d’ocells que s’enlairaven per la marina, vaig dir: “ei, mireu, quants pardals!”, aquells companys esclafien a riure i els semblava que havia dit una altra procacitat valenciana—la dialectologia també es presta a confusions còmiques). Fins i tot ens quedava una miqueta de temps per a prendre unes copes en les discoteques nocturnes, plenes de turistes alemanys, on movíem l’esquelet a ritme de música estrangera—i no del tot ingenus li vam preguntar a un mestre de valencià: “quan creus que obriran l’aixeta i es farà un rock –i un pop– en la nostra llengua?”.

Així que estàvem per allà, amb la motxilla plena d’antologies de poetes, escoltant a dinàmics savis humils, xerrant amb iguals, dormint en lliteres, abeurant-nos d’il·lustració comunitària, i, un bon dia, com per casualitat, els organitzadors de tan entranyable trobada, tan decisiva per a la nostra evolució, van dir: “escolteu nois, aquesta tarda, vos paga la pena anar voluntàriament a la Llotja de la Seda i amb un poc de sort podreu veure un geni de la pintura, el senyor Antoni Tàpies”. I així ho vam fer, vam anar decidits uns quants cap allà, i és probable que no entenguérem ni un borrall d’aquells quadres bruts—a voltes tan truculents com la mateixa postguerra franquista, altres voltes com colps clars de matèria que fulguren per damunt del caos existencial com a iconografies d’emborronaments expansius. Però a l’estar davant de l’original d’”Amor a mort”, li vaig dir un poc escèptic a la Carmeta aficionada al teatre: “este home ací es fixa en les emocions bàsiques, Eros i Thànatos: juga amb el més senzill!”, i tots dos ens quedàvem observant tendrament les gestualitats elementals d’aquelles peces exemplars de la pintura abstracta, receptius i ben disposats per a la meravella.

No sé si miràvem els quadres més temps del compte, vam estar una bona estona per allà. I de sobte vam veure aparéixer al senyor Tàpies, amb el seu posat eminentment seriós, les ulleres i la mitja melena que li coneixiem de les fotos dels periòdics, compareixia vestit amb un tratge clar, potser beige. I com tants VIPs feia la cara d’estar molt sol enmig del món, o millor dit: de saber estar sol i traure un rendiment extraordinari de la solitud. A més, es va quedar en una zona de la sala, a prop de l’entrada ampla, on no hi havia ningú, i l’efecte emotiu del seu desempar es multiplicava encara més, per bé que romanguera en una actitud tranquila, estoica, com algú que està acostumat a veure molt i n’ha extret un gran suc imaginari, vehement: aquells moments de presència inicial, era un home que transmetia la impressió profunda d’un individualisme civilitzat, ben difícil de sorprendre. Eixe encantament narcissista es va trencar com una bombolla de sabó, en primer lloc, quan les xiques del grup se li van arrimar a demanar-li els autògrafs, en actitud de simpatia col·laborativa femenina. I en segon lloc, el grup d’estudiants prometedors ens vam tornar a dispersar, però van aparéixer uns polítics d’alt rang que el van encerclar en un rodal protector de conversa còmplice: allà estava l’home expressiu, com al centre magnànim del seu hàbitat nutritiu. El geni de la pintura catalana, ben acoblat a la seua plataforma de representació.

I, passats els anys, ahir mateix a poqueta nit, eixint d’una Escola d’Art, el seu mestre recorda — en conversa amistosa, fora de les unitats didàctiques– que la pintura abstracta fou una reacció cultural front al nazisme i les dictadures autòcrates, que consideraven la llibertat dels creadors occidentals com a decadent i degenerada, i per això els USA van potenciar una ruptura en els estils coneguts, però que eren més importants els significats ideològics de lluita frontista, associats a les obres i els posicionaments partitocràtics dels autors, que el seu valor estètic real. I jo, amb l’assaig “La paraula pintada” de Tom Wolfe en la memòria, m’adone que potser els quadres i esculptures de Tàpies són com un arravatament efectista de gestos afirmatius o com una sacsada de materials capriciosament desordenats que dificilment sobreviuran en la Història tant com els treballs millor concebuts – amb major enginy consistent– de Salvador Dalí o de Joan Miró, però els textos i assajos de tots tres restaran com a testimoni durador per a seguir legitimant la voluntat inexhaurible de l’art temptejador – i temptador– del segle XX.

Més info:

http://www.fundaciomiro-bcn.org/

http://www.salvador-dali.org/museus/index.html

http://www.fundaciotapies.org/site/spip.php?rubrique287

“La paraula pintada” de Tom Wolfe: http://www.anagrama-ed.es/titulo/OVT_12

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!