Anotacions rizomàtiques
L'escriptura proteica front a la cultura quadrangular
EL CONSUMISME GREGARI D’IDEOLOGIA, explicat per TOLSTOI (Els Rastres del Sentit)
Imatge: el fum és una mercaderia que s’intenta vendre i comprar… amb pèsims resultats per a tots.
“Stepan Arkadievitx rebia i llegia un periòdic liberal no extremista, sinó defensor dels criteris compartits per la majoria. I encara que la ciència, l’art i la política no guardaven per a ell un interés especial, sostenia fermament en tots els temes els criteris que la majoria i el seu periòdic defensaven, i només els modificava quan també ho feia la majoria, o en termes més estrictes, no els modificava, sinó que ells canviaven de manera imperceptible pel seu compte dins d’ell.
Stepan Arkadievitx no havia escollit les seues opinions polítiques o els seus criteris: eixes opinions polítiques o criteris li havien arribat per sí sols, tal com ell no triava la forma dels seus barrets o els seus abrics, sinó que simplement portava els que s’estilaven. I per a ell, que vivia en una certa societat – degut a la necessitat sovint desenvolupada en anys de discreció, d’algun grau d’activitat mental—tenir opinions era tan indispensable com posseir un barret. Si existien raons que el mogueren a preferir el punt de vista liberal al conservador, que també era defensat per molts del seu cercle, aquelles raons no sorgien de que el liberalisme li semblara més racional, sinó del fet que de que estava més en consonància amb la seua forma de vida… I així el liberalisme s’havia convertit en un hàbit d’Stepan Arkadievitx, i li agradava el seu periòdic, tal com li agradava el seu cigar després de sopar, per la boira lleu que difonia en la seua mentalitat”
Extret de Lev Tolstoi, Anna Karenina, citat per David Riesman, “La muchedumbre solitaria” (títol original: “The Lonely Crowd”), publicat per Editorial Paidós, Buenos Aires, 1971, en traducció castellana de Noemí Rosemblat, 375 pàgines.
1) sorgiment i discussió racional en “fòrums” minoritaris;
2) rutinització adaptativa i habitual des dels “mass media”;
3) banalització simplista i reductora del seu sentits complexos i plurals en les converses d’intendència operativa.
[Hi ha més: clica avall…]
Les transicions de cada fase poden contenir franges intermitges en les que prevalen característiques de dos processos (per exemple, l’estadi de “discussió-rutinària” o l’estadi “rutinari-banal”), i, a més, per a cada ideologia concreta, hom pot fer un èmfasi especial en cadascuna de les fases a l’hora de reproduir els ítems i continguts del seu marc de referència.
Això vol dir, en la pràctica, que el liberalisme sòcio-polític i moral ha tingut una fase històrica de discussió innovadora i carismàtica sobretot entre els segles XVI-XIX (amb contribucions diverses i definicions que sumen), a l’igual que l’esquerranisme nominal i empíric, que en els nostres quinquenis coetanis de finals del segle XX i principis del segle XXI s’ha desviat cap a un moment de banalització, sino de rutinització: justament quan en les societats sud-europees els públics de les societats civils modernitzades assolien un major grau de formació educativa i un millor accés a fonts informatives alternatives per a composar-se una percepció ben rica de les situacions en debat, aleshores els quadres mitjans dels partits de les esquerres – aferrats a un discurs massa senzill i tradicionalista, poc evolutiu d’acord amb els nous signes del temps– han estat escampant missatges, notícies, consignes, acudits gràfics i reflexions repetitives que es tornaven massa elementals, avorrides, poc creïbles, tenses, inflexibles i, en definitiva, rutinàries i banals davant l’elevat grau de consciència dels grups socials als que adreçaven l’input de les comunicacions partitocràtiques (potser estem vivint una època en la que les audiències anònimes saben millor que els quadres mitjans progressistes que està passant en l’arena política): així, en gran part, s’explica el fracàs de les esquerres en les darreres conteses electorals.
Caldria revisar molts supòsits i pràctiques comunicatives amb les que el progressisme (incloent el progressisme valencià), balafia el seu capital sòcio-polític cada dia: per a començar l’actitud còmoda d’atribuir-se en exclusiva l’”honradesa universal”: tothom sap distingir perfectament entre el que és un discurs explícit – voluntariosament immaculat– i les actituds de determinats líders de l’esquerra – que estan sent imputats a nivell estatal, també, per casos de corrupció–: ninguna ideologia—ni cap partit polític– té la patent de la bondat ètica suprema, pensar el contrari seria caure en un “infantilisme impostat” que fa perdre punts davant una “societat madura”.
A més, caldria revisar el frontisme exageradament polemista de l’esquerra, que no ha portat cap fruit sa i bo en els darrers quinquenis, almenys al País Valencià: la societat vol entesa i harmonia entre els qui lideren espais de referència ideològica, per a que es perfilen solucions idònies i col·laboratives per als problemes de tots, no picabaralles gratuïtes i histèriques entre candidats que aspiren a maximitzar la força de la representació per la via negativa de tirar-li terra als companys d’escó: això obstaculitza les institucions, en l’imaginari intuïtiu de la gent corrent. I per a les persones particulars que intenten exposar el seu “cas de menysteniment” a un partit de l’esquerra el més fàcil és que acaben convertits en un assumpte de pedra d’escàndol públic per a que el partit “friccione”, en comptes de trobar una gestió eficient, d’acord amb el seu interés particular degudament solucionat des d’un angle general, amb suficient cintura negociadora i habilitat en el diàleg.
I per últim, l’esquerra ha de revisar – i molt—els seus canals de participació: sabem per exemple, gràcies a les entrevistes sucoses del blog “El Túnel Valencià” que qualsevol que s’aproxime a una seu de l’esquerra a intentar militar i aportar el seu granet de sorra, viurà la probabilitat molt alta de no ser tingut en compte en les seues opinions i propostes, a més és possible que ni tan sols l’avisen de les assemblees i reunions a on exercir el dret a la paraula constructiva.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!