Anotacions rizomàtiques

He passat un bon grapat de dies aprenent de les lletres de Herman Melville (1819-1891), d’una de les seues biografies extenses més recents i d’alguns del seus relats que no han envellit gens – en el plànol de les idees i de l’ètica social. En els anys anteriors em vaig fer amb una traducció catalana de Moby Dick, adquirida en temps de millor bonança pressupostària a la llibreria “Ulisses” de Benidorm, al temps que l’anava contrastant amb una edició anglesa. La història de la balena blanca i del capità Ahab ha estat molt popularitzada al llarg del segle XX: han sigut tantes les versions simplificades per a tots els públics (fins i tot els públics infantil i juvenil) que potser hi haja qui s’oblide que eixa novel·la tan coneguda fou també un exercici oceànic de “risc complet” en la carrera per la creació d’un imaginari nou per als Estats Units que s’havien desempallegat de la tutel·la política britànica: ¿com es reinventen les coordenades de la cultura d’un país recent independitzat des de fa poques dècades?

Tal com ho eren cadascun dels relats de Melville, “gran amateur professional” a l’hora d’afrontar-se a l’abisme del sentit, alguns títols seus van caure en l’oblit pràcticament absolut, per manifestar-hi un excés aparent d”idiosincràsia melvilliana”: són títols que el van portar a l’ostracisme, la solitud, la reducció del suport financer i fins i tot la consideració familiar de “boig melangiós”, mentre altres títols com Bartleby l’escrivent o Billy Budd esdevenien peces mestres universals de l’art de relatar. Podríem definir la prosa de Melville com a joganera, el·làstica, èpica, reflexiva, humorística, sense cap temor a experimentar els dons més intensos del dir i amb una voluntat espontània per a establir comparacions inusuals i imatges sorprenents de gran valor artístic. Melville representa l’exhuberància verbal fabulosa, suportada per un fons d’erudició inesgotable i canalitzada a través dels eixos filosòfics consistents que hi debat en l’estructura semiòtica profunda de les seues aventures d’amenitat teatral. Des de l’angle sociològic, Melville destil·la els contorns de les tendències i el transfons de les realitats coetànies, tan discutides en el magma ebullitori de la premsa de la seua època, amb una capacitat gairebé visionària o profètica per a extraure arquetipus humans i escenaris de futur.

Ens van enganyar -una volta més- els qui deien que la fòrmula “Preferiria no fer-ho” de Bartleby l’escrivent era una al·legoria d’impotència dimissionària dels lletraferits i lletraferidors. Res a veure amb els qui acusen d’inactius els qui volen aclarir amb paraules clares els termes de la res pública. El mateix Gilles Deleuze conclou després d’efectuar una anàlisi ben contrastada que l’oficinista Bartleby és “el metge d’una Amèrica malalta, el Medicine-man, el germà de tots nosaltres”: la vaga rebel de Bartleby resulta una protesta emmudida contra el paternalisme polític, tot advocant subterràniament per una germanor nacional realment col·laborativa, una protesta que es tensa en els límits de la filantropia fins arribar a l’anèmia, a manera d’atopia alienant que intenta fer-nos veure — des del shock afàsic– el cantó melioratiu de l’humanisme en les relacions amistoses i laborals.

Per suposat, moltes apel·lacions de Melville a la germanor entre els hòmens s’esbossen com a metàfores explícites de l’homosexualitat o de la bisexualitat, per exemple quan el voluntariós Ismael i el salvatge Queequeg comparteixen el llit abans d’embarcar-se al Pequod. Altres voltes la metàfora bisexual s’endinsa pels laberints envitricollats d’un desig vigorós, polimòrfic i caleidoscòpic que deixa erma i pobra qualsevol interpretació racional-psicoanalítica: es tracta de les seues obres menys conegudes com Pierre, o les ambigüitats. La sexualitat i la corporalitat respiren en moltes al·lusions esparses de les seues obres, a voltes irrompent subtilment com la consigna francesa “tout-se- tient”, altres voltes expressant-se en el gaudi dels plaers convencionals. Sembla que els seus periples com a mariner d’ultramar per les illes del Pacífic el van proveir d’una vasta experiència, per exemple a Taipí , relat de viatges iniciàtics, explica: “Les xiques de les Illes Marqueses ballen amb tot, tal com són; no sols mouen els peus, sinó també els seus braços, les seues mans, els seus dits, ai, els seus ulls mateixos semblen ballar en els seus caps… contonegen les seues formes onejants, arquegen els seus colls, estenen cap amunt els seus braços nus, i s’esgolen i bracegen, i donen voltes, la qual cosa resultava quasi massa per a la mentalitat tranquila i sòbria d’un jove com jo…”

La monomania venjativa d’Ahab troba una contrafigura en l’ingenu capità Amasa Delano: al relat Benito Cereno, per la seua bondat extraordinària, a Delano li costa arribar a veure que està visitant un vaixell d’esclaus amotinats, a pesar que s’acumulen els indicis evidents i el seu homòleg Cereno està representant davant d’ell un paper trist i enigmàtic contra la seua voluntat, en mans d’un negre eixerit que el porta amenaçat com un monigot, simulant fer-li de servent sol·lícit. El treball dels caràcters psicològics en Melville està ple de matisos i va més enllà de les troballes que puguera aportar la psicologia en la seua època (encara haurien de passar un bon grapat de dècades, abans que escriptors com Patricia Highsmith esdevingueren devots consumidors de manuals de psiquiatria per a nodrir de suspicàcies interpersonals els seus esborranys: la gran literatura ha sabut estar per damunt de les “ciències” del comportament individual). En síntesi, hi ha sobretot tres tipus de caràcters en Melville: els castigadors sàdics i fulminants, els benaurats naturals irresponsables i els conscients perceptius i previsualitzadors que fan de mitjancers entre les lleis dels primers i dels segons.

Herman Melville va ser un autor de debò, amb certa qualitat reconeguda de precursor del postmodernisme, ja que els seus textos a voltes es desborden amb un afany sincerament post-estructural que va a l’encalç d’impressions gairebé insondables, tot deixant les fulles farcides de perles brillants i enriquides d’imaginació puixant. Entrant al món que ell va recrear, i que li va servir de context històric, podreu sentir – i saborejar– la llibertat cultural entusiasta que sorgeix, es precipita i es defineix, a voltes amb rotunditat i clarividència, en el curs dels esdeveniments que componen l’intent ciclopi – no exempt de marrades bohèmies o d’incomprensions vulgars—per a postular els detalls nous, intrínsecament particulars, d’una cultura  en ascens.

BIBLIOGRAFIA

Andrew Delbanco, Melville. His World and Work, editat en castellà a Barcelona: Seix Barral, 2007; 507 pàgines.

Herman Melville, Benito Cereno, Barcelona: Empúries-Fundació Caixa de Barcelona, traducció de Joan Ayala i pròleg de José Mª Valverde; 157 pàgines.

Herman Melville, Moby-Dick, complete and unabridged, introduction by David Herd, Kent: Wordsworth Classics; 492 pàgines.

Herman Melville, Moby Dick, Barcelona: Edicions 62, col·lecció de butxaca; traducció de Maria Antònia Oliver; 839 pàgines.

Herman Melville, Preferiría no hacerlo. Bartleby el escribiente, seguido de tres ensayos de Gilles Deleuze, Giorgio Agamben y José Luis Pardo, València: Pre-textos; traducció al castellà de José Manuel Benítez; 192 pàgines.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!