Anotacions rizomàtiques

UN ENCONTRE FORTUÏT

–          ¿No has vist mai per Barcelona a Palau i Fabre? Li vaig escriure un poema d’homenatge…
–          Sí, un cop, ens vam trobar al metro de casualitat…
–          Quina sort, estar tan a prop d’un savi de la paraula, en un encontre tan fortuït…
–          Palau i Fabre estava més sord que una tàpia…
–          No parles així dels mestres, és l’escriptor més veterà de la nostra llengua, es mereix un respecte per part nostra…
–          Estava molt sord, t’ho juro, li vaig dir unes frases i no m’entenia de cap manera…
–          Hi ha genis i intel·lectuals que tendeixen a la sordesa com Beethoven: no poden — o no saben– escoltar, però segueixen sembrant la seua llavor ¿Quantes classes de sordesa hi haurà? Potser nosaltres acabarem pitjor quan arribem a una certa edat. Toquem fusta!  

SENSACIÓ (Versions de Josep Palau i Fabre sobre un poema d’Arthur Rimbaud)

I
 
Pels vespres blaus d’estiu aniré pels conreus,
picotejat pels blats, sollant l’herba menuda.
Somniós, sentiré la frescor sota els peus,
deixaré el lliure vent banyar ma testa nua.

No pensaré en res, no parlaré per res,
mes l’amor infinit m’inundarà l’entranya.
I aniré lluny, ben lluny, de mi mateix després,
feliç, per la Natura -com amb una companya.

II
 
Pels vespres blaus i verds aniré pels conreus,
esgarrinxant pels blats i petjant l’herba fresca.
Sentiré palpitar la terra sota els peus
som si una dona nua s’oferís a ma destra.

Sens parlar, ni pensar, ni enyorar-me de res,
l’ample vent m’ompliria els narius i l’entranya.
I aniré lluny, molt lluny: allí on és defès
-tot sol, amb mi mateix- com amb una companya. 

III

Pels vespres blaus de verd aniré al groc de l’aire
amb les cames ferides per espases de blat.
Sentiré sota els peus aquell ventre apagat
que les bèsties flairen amb un desig minaire.

I emmudit -el cap nu- irremeiablement,
em donaré amb furor al gran desig de l’aire,
i em deixaré bressar com una lleu sement
que fecunda una flor -altiva o solitària.

IV 

En els blaus i en els verds, a l’estiu, prop de l’aire,
fecundat per llavors que prodigava el vent,
aniré, sense nord, com una rel dansaire,
per la muntanya amunt, cercant el meu ponent.

Vegetal -o animal- i sens bri de raó,
confós amb la natura ardent i solitària,
seré el pol.len que duu el vent de la tardor,
quan la tempesta brunz i s’alça l’alimària.

V

Sense blaus, sense verds, perdut en mi mateix,
conqueriré l’altura que el sol llaura.
Sense fred, sense vent, madura d’un sol bleix,
l’antiga terra encara trepitja Minotaure.

Si la font ni la flor no troben la paraula,
la pedra la dirà com el meu front.
En el desig del vent se’n va la vella faula.
El front, la pedra, occeixen. -Resta el desig pregon. 
 
————————————————————————————
Més info:

Extret de http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/palau/laberint.html 

Per a aprofundir des de la catosfera, altres traduccions d’Arthur Rimbaud: http://tottraduintrimbaud.blogspot.com/ (blog de Francesc Puigcarbó)

Arthur Rimbaud, Il·luminacions- Una temporada a l’infern, versió, introducció i notes de Josep Palau i Fabre, edició bilingüe, Madrid-Barcelona: Folio-Proa, 2000, tapes dures.

Poema propi de Nits (per JCOB): “Homenatge a Josep Palau i Fabre”

Notícia poètica d’enguany en Vilaweb: L’últim adéu a Josep Palau i Fabre

Us oferim en MP3, la veu de Palau i Fabre dient: ‘Jo em donaria a qui em volgués’, ‘Ombra d’Anna’, ‘L’aventura’, ‘La sabata’ i ‘Cant espiritual’.

Sensation

Arthur RIMBAUD

(Charleville 1854 – Marseille 1891)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!