Anotacions rizomàtiques

Manuel Molins manté una heterodòxia molt incitant i frondosa: quan s’acaba el torn de les ponències, crea ambient amb la seua proposta de defugir els esquemes fusterians a l’hora d’explicar-nos al poeta valencià més important del segle XX. Fa massa quinquenis que venim repetint les mateixes coses sobre el mateix autor. Sense anar més lluny, jo també vaig incórrer en aquest defecte quan vaig fer un recital d’homenatge a Estellés uns pocs dies després de què faltara, en l’any 1.993. Certament ens calen noves teories i marcs interpretatius per a apropar-nos a l’obra copiosa i popular del mestre de Burjassot. Per exemple, resulta cridaner la facilitat amb què Estellés trenca la cadena dels significants (la ruptura de la cadena de significants suposa instalar-se en l'”experiència cultural esquizofrènica”, tan pròpia d’avui en dia, segons Fredric Jameson a la Postmodernitat o la lògica cultural del capitalisme avançat): al canviar radicalment de tema en un mateix vers o d’un vers a l’altre, Estellés executa una ràpida i accelerada propensió a experimentar “maquines desitjants” en el “cos sense òrgans” de la tradició literària valenciana contemporània, motivat per un desig multiforme i polisèmic d’aproximar-se a la realitat. Aquesta podria ser una nova manera d’enfocar-lo, una més entre totes les que hi ha possibles, aprofitant l’arsenal de teories socials recents i més enllà del discurs de “notari de la realitat quotidiana que escriu amb afany periodístic” (Joan Fuster).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!