Anotacions rizomàtiques

Vos animem a que vos sumeu a l’homenatge de la nostra poeta més primordial i més solitària: Verga Garvé, la veu dels nostres ramats i dels nostres prats, la paraula sinuosa i subreptícia llençada amb la fona del present a l’encalç dels anyells negres autòctons, el testimoni viu i quintaessenciat de la llengua baladrenca – que és la nostra forma gens acomplexada d’anomenar la parla comuna, al sud del punt i a part–.

Verga Garvé, després d’anar en creuer fins  a Malta i tornar més relaxada que mai (“volia descobrir un manuscrit medieval sobre l’alquímia dels mots en l’arxiu d’un monestir d’aquella illeta tan assolelladament africana”), es va prendre amb nosaltres un te verd al Jardí dels Paons Encisats – amb el dit menudell en alt, incisiu, aleatòriament exhibitori–.

Després d’haver-se casat i separat cinc voltes consecutives, als seus puixants 44 anys, Verga Garvé relata amb magnificiència sapiencial la memòria líquida del seu cor atrafegat: “totes les dones tenim passat, no ho dubtes: la vida m’ha ensenyat a ser tolerant i treure-li punta a cada home que el destí m’ha apropat”..

Preguntada pel secret de la seua bellesa misteriosa, ens deixa una perla de la seua concisió sense retòriques buides: “diguent no, la pell es reaferma!”. Un prodigi d’assertivitat en la vida i en les lletres. Gaudiu d’aquest poema seu, extret de les Obres Completes (vint-i-quatre volums, incloent la correspondència privada i un dietari inacabat).

EL BÉ D’ANAR BÉ

He sentit el cor del llaurador quan sega el blat,

La seua suor barrejada amb la pols elemental,

Els dits forts que es feren purs de tant batre,

El somrís de l’esposa robusta i fraternal,

Els comptes en roig

 com un indòcil  fat,

He sentit les petges de les ovelles quan passaven,

Emporuguides i luxurioses des del finestral,

Roçant-se la llana bruta de la seua animalitat,

Sent mossegades per un gos massa lleial:

Encerclades i assetjades,

    només belaven…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!