Anotacions rizomàtiques

Per a què val un home? Com més hi pense, més m’adone que el gènere viril no aporta res a la civilització: fins i tot les mamelles en el cos del teu marit són un pleonasme, dos botonets excrescents de carn roja sense utilitat per a l’espècie. Estic cremada pel muntó d’exàmens que haig de corregir, avui m’agradaria ser una multimilionària desvagada encara que acabara per no saber distingir entre els incondicionals i els pilotes. Òbric el correu electrònic, i encara m’emprenye més: em venen la moto d’una retafila prescindible de novetats bibliogràfiques de les que a l’any que ve tothom s’haurà oblidat justament. Ja li ho dic jo al meu màrit proto-màrtir: hem de llegir només volums de l’època dels grecs i dels romans. Amb la Bernat Metge ja anem servits! La resta és fosca i patètica simulació de taxidermistes fatigats que s’han quedat estancats a les beceroles de l’enunciació.

            Val més que no hi pense, perquè el meu cabreig pot expandir-se en espiral fins a límits de complicat retorn: perillaria l’aprovat dels tres plaçonets d’anglesos que desafien tots els dies la meua autoritat docent, impugnant la legimitat del sistema públic d’ensenyament. Si per mi fóra, expulsaria els britànics del Parlament Europeu. En la meua època de xiqueta bleda i presumida, no vaig comprendre l’exactitud i la fiabilitat de la grandassa  Gisela, caixera del supermercat que hi havia a l’urbanització caribenya on passàvem els estius: “Los ingleses son como los gitanos, pero en rubio”. Aquests pensaments són fugaços, afortunadament, perquè si es tracta d’exhibir el carnet de multicultural, a mi tothom m’aplaudeix el meu sentit solidari a l’hora de donar suport i cobertura emocional als estudiants immigrants. Gràcies a la meua tenacitat increbantable hi ha una nena africana a qui els seus pares caníbals NO han practicat l’ablació del clítoris. NO sense mi. Fins i tot he covat la idea de cedir sine die l’habitació dels convidats a una jove adolescent, mare soltera romanesa. Una de dos: o el meu mar(t)i(r)t em fa un fill o convertesc aquesta casa en una ONG! Poca broma.

            Estic farta de ser una pària en les reunions d’amigues: totes exhibeixen bombos lluents o entendridores màquines xucladores que podrien convertir a la més exhuberant de les dones en una anorèxica, si no irrompiren els rots de satisfacció. Quin destí, el nostre! O fugim cap al desert de l’alliberament total, prescindint dels mansos i dels xulos, dels endimoniats mentiders compulsius i dels metòdics enredradors amb apariència de corderets, triant entre el dolent i el pitjor  dins l’agenda xunga de les aventures imprevisibles, discontínues i insegures de cap de setmana (amb el risc cert de fer-nos “tortis” o, pitjor encara, unes madures solitàries que crien desenes de gats lascius) o escollim la densa selva del familisme orgànic, amb un marit que –en el millor dels cassos– haurà transformat el seu desig viril en un anhel disciplinat que el farà ser tot un “oficial del bricolatge” per a major glòria de la caseta i de l’hortet, mentre a nosaltres se’ns unflen irreversiblement les panxes i ens convertim inexorablement en la imatge desmillorada d’unes calipígies Venus neolítiques que no cobejaria ni el més desgraciat dels mortals. Aquest tema em dispara els sucs del fetge fins a l’extrem de no saber si preferesc “tirar-me” al tren o al maquinista.

            Estic cansada de tot. Quan acabe de corregir els exàmens, em gastaré 400 euros en roba i accessoris de moda com a teràpia de txoc. Hauria de posar unes notes de color al meu vestuari, hauria d’emprovar-me uns pantalons ajustats, hauria de tornar a tintar-me els cabells (he d’explotar al màxim les tonalitats del vermell). Més fàcil encara: hauria de coneixer un cubà bailongo, bromista i atlètic que em llevara aquest desfici tan insuportable. ¿On estan els homes de veritat?

Anit vaig fregar els plats i vaig estendre la roba. No entenc com tot un candidat a l’Ajuntament de València va haver de vendre’s al personal amb una foto de campanya en el terrat de sa casa, davant de la bugada estesa: al pas que anem, la normalitat de la maduresa als trenta anys serà un bé escàs que exhibim unes quantes despistades i despistats. Però a mi em burxa l’ànima tota una altra cosa: ¿De què em val ser grup A, si no hi ha manera de trobar una bona assistenta que no siga la típica boliviana analfabeta i sub-desenvolupada que et neteja els mobles d’Ikea amb trossets de paper de cuina? Mecagondena! Quin país!

Per avui ja n’hi ha prou: ja podeu fer-vos càrrec de la meua « rage for the system ». No vos atabale més.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!