Anotacions rizomàtiques
L'escriptura proteica front a la cultura quadrangular
“LA FESTA DE LA PARAULA” (Article introductori i poemes)
LA FESTA DE LA PARAULA
Per Joan-Carles Ortega i Berenguer,
sociòleg i escriptor valencià
Imatge: vista del paisatge natural del terme municipal de La Nucia, postal turística.
[Hi ha més: l’article continua dins, clica avall…]
L’escriptura poètica és per a mi només un laboratori obert on experimente amb la lexicografia dels nostres parlars i del valencià actual: després d’escoltar bé la vitalitat del valencià dels nostres pobles de la Marina Baixa, he trobat la necessitat de dir les coses, els fets i els sentiments, a través de formes evanescents de sonoritats que reserven una nova musicalitat per als qui s’aproximen a gaudir-les: quan les fulles vibren amb les condensacions líriques, podem estar segurs que fou just el sacrifici dels arbres per a acaparar la cel·lulosa necessària dels llibres. Potser l’objectiu de cada escriptor fóra crear una nova llengua personal – i única– dins de la llengua general – i de tots–, així ho han dit altres autors: eixe ímpetu lingüístic aconseguiria, en primer lloc, identificar l’estil de cada escriptor i, en darrera instància, transformar l’idioma des d’una vessant meliorista, al temps que s’eixamplen al màxim els canals de l’expressivitat i de la comunicabilitat. Com bé va sostindre el mestre inspirador del meu darrer recull de poemes, Gilles Deleuze – el filòsof post-estructural francés que va encunyar el concepte de “rizoma” als seus assajos—ens movem en la provisionalitat i fins que passa el temps no sabem del tot cert si la vam encertar, hi ha una incertesa de fons rere tota obra artística, literària o musical del present, a voltes legitimada per alguna col·lecció d’arguments elucidatoris que li donen cobertura, però la gran veritat – dic jo– és que, més enllà de les aprovacions temporals i mundanals, mai sabem si el nostre gest va sembrar una llavor suficientment fecunda per ser evocada en la posteritat: això no és completament negatiu, al contrari, segons Deleuze, ens impulsa a seguir conreant noves imatges: quan la voluntat troba reptes, s’activa ben eficientment.
¿Què és el “rizoma”? El “rizoma”, d’acord amb la teoria descriptiva i epistemològica de Gilles Deleuze i Felix Guattari, és la imatge del món contemporani, tal com s’esdevé davant de la nostra percepció, tant a nivell macro-social com en l’àmbit xicotet de les intimitats. Es tracta d’una metàfora exhaustiva i transversal, d’inspiració vegetal (exemples originaris de rizoma serien els bulbs, els tubèrculs o les arrels de les canyes), en la que destaquen les següents característiques: a) el rizoma creix en múltiples direccions, sense tenir un únic centre i més enllà de qualsevol jerarquia; b) és el resultat d’una suma incessant, sota el principi agregatori de “i.. i.. i..”; c) a voltes el rizoma naix i prospera com una entitat subterrània fins que aflora a la superfície i eclosiona amb tota la seua vitalitat; d) es configura sota el realisme que implica un qüestionament del model arbori (jeràrquic) d’organització formalista del coneixement i de les institucions; e) tendeix a desmantellar les estructures opressives que limiten el creixement del Ser més prístin de cada unitat o sistema en funcionament; f) en conseqüència, resulta un model d’ordre i de canvi que auto-transforma la seua identitat amb la màxima espontaneitat, seguint línies de solidesa i consistència — plànols d’immanència– que agrupen conceptes afins.
Vaig prendre en consideració idees com aquestes anteriors, amb la convicció compartida amb Michel Foucault de que “algun dia el segle serà deleuzià”, per a bastir un poemari on la llibertat de la sensibilitat, de la imaginació, de les actituds i de les experiències trobaren el seu camí més ample i maniobrable d’expressivitat. En principi vaig redactar al voltant d’uns 120 sonets lliures, els vaig depurar, re-escriure, filtrar, a voltes només canviava un simple adjectiu crucial, altres voltes eren estrofes senceres, vaig anar fent bascular l’energia verbal per llocs que mai haguera esperat trobar, alguns sonets lliures els vaig guardar, altres els vaig pre-testar a la meua web de literatura i finalment vaig composar una seqüència de vint-i-quatre sonets lliures inèdits i seleccionats que sintetitzaven tot l’esforç de centenars de versos on quasi sempre vaig anar escrivint allò que em dictava el cor en primera instància: era – com suggeria el poeta Arthur Rimbaud—com si haguera provat un bon grapat de verins per a arribar a les quintaessències, també era – com va anotar Charles Baudelaire— com si haguera tastat bons liquors celestials per a obtenir uns elixirs volàtils.
Ara a continuació tinc el plaer de regalar-vos – en aquest Llibre de Festes de la Nucia 2008– una mostra dels sonets lliures que han servit – com a corpus de material inicial– per a preparar Rizoma. Llibre de les Evanescències, publicat per Bròsquil Edicions des de la Ciutat de València en la primavera d’enguany a una col·lecció de poemaris ben diversos d’altres col·legues i companys de viatge, sota l’organització de l’Ajuntament de la Nucia i amb el patrocini de l’Obra Social de “la Caixa”. Mentre s’aproxima la festa patronal, comunitària i pobletana, farcida de fets exteriors que s’acumularan un any més en la memòria col·lectiva, ara i ací entre aquestos papers impresos podem cel·lebrar una altra festa, més íntima i literària: la festa de la paraula escrita que està projectant l’Ajuntament de la Nucia des de les llibreries de la Comunitat Valenciana, País Valencià o Regne de València (digueu-li com vulgueu, “diversos són els noms i han confluït tots en una mateixa parla”). Aquesta és la festa de la paraula escrita que enriqueix la privacitat – conscient i subjectiva — de tants lectors, a qui em sent agraït per la seua companyia discreta i amable. Bones festes a tots!
Callosa d’en Sarrià, 5 de juny de 2008
SONET PRODUCTIU SOBRE LA RADIANT ESFERA DELS TREBALLS,
ARA QUE PENSE: “EN LA RUTINA ES DISSIPEN ELS ESTRALLS”
(extret de Rizoma. Llibre de les Evanescències, València: Brosquil Edicions, 2008)
La rialla contumaç del notari estrafolari,
La promiscuïtat existencial d’una telefonista,
Les lliçons aigualides d’un docent ben artista,
Les ordres ensuperbides del supernumerari,
L’optimisme pervers de qualsevol publicista,
Els comptes encoratjadors d’un pàl·lid bancari,
La rutinària salutació del comerciant lliurecanvista,
Les desviacions del peó intercanviable i gregari,
El recull de ficcions d’una cambrera quasi nihilista,
Les converses animades d’un eixerit funerari,
Les esmorzades sense fi del llaurador rendista,
Els periòdics d’esports per al rigorós funcionari,
El cançoner amb sordina del matiner electricista,
La lux post tenebras del meu escèptic receptari.
Imatge : fotograma de la pel.lícula « Temps Moderns » de Charles Chaplin : al treballar cal que hi posem una bona disposició charlotiana per a anar apretant els perns i caragols de la maquinària capitalista. Dos punts de vista clàssics sobre el mateix fenomen laboral : a) versió crítica paleo-liberal : « En el curs de la divisió del treball, la funció de la major part d’aquells que viuen del seu treball acaba reduïda a unes poques operacions molt senzilles ; en general, una o dues… L’home que es passa la vida dedicat a poques operacions… acostuma a tornar-se tant estúpid i ignorant com pot tornar-se un ésser humà » (Adam SMITH ,La Riquesa de les Nacions) ; b) versió il·lustrada optimista : « En gran part, el ritme de treball significa que si repetim una operació donada, descobrim com accelerar o aminorar la marxa, aprenem a fer variacions, jugar amb els materials, desenvolupar noves pràctiques, igual com un músic aprén a usar el temps mentre interpreta una peça. Gràcies a la repetició i al ritme, el treballador pot assolir, segons Denis Diderot, « la unitat de la ment i de la mà » » ( extret de l’assaig de Richard Sennett, La corrosió del caràcter. Les conseqüències personals del treball en el nou capitalisme »)
SONET SUD-VALENCIÀ EVOCANT EL TEU POTENT VOLTATGE
LA CAMBRA ERA UN TERRATRÈMOL DINS EL BLAU ONATGE
(inèdit, només difòs en la web Anotacions Rizomàtiques)
Algú ens haurà escrit A la recerca del tremp decebut,
Vam vagarejar pels ports blancs: era Spring in Saloniko,
Cantàvem molt i vam retratar algun succeit bonico,
Cooperant amb astúcia vam caçar un gran mamut!
Tu llavors pintaves bacallans, xicarandes i algun mico,
Em deies: “a dins el garrofer està covant ous la poput!”,
Sempre tan selvàtics, ens besàvem enmig dels canyissos,
Ai, la selva de paraules al baladrar del goig menys temut!
Te’n vas anar com vas vindre: somriguent als paradissos,
Hi ha una mirada de flash-back dins Brugge La Morta,
¿Qui farà passar la intel·ligència pel forat d’un embut?
La gent vol consolar-se amb la mimètica dels vernissos,
Una nit vam somoure el llit de matrimoni fins a la porta,
¿Per què tanta energia corporal ens durà a la quietud?
——————————–
Imatge: “Selva tropical amb micos”, quadre d’Henri Rousseau (1844-1910), pintor francés ingenu, però persistent i original.
(seleccionat en l’antologia La Catosfera Literària, Barcelona: Cossetània Edicions, 2008)
“Béeééée… bééee…bééeeéé!”, canten els ramats.
“ “Lalaaalaa… lalaaalaaa… lalaaalaalaaa!”, canta la joventut.
“Sí, sí, sí! Sí, sí, sí! Sí, sí, sí, sí-sí-sí!”, canten els entusiasmats.
L’absència de l’obscé, el bes a l’abís,
El saberut entubat, l’oboè ubicu,
L’obliteració bíblica i proverbial,
El bibelot lobular, el belar substitutiu,
La reverberació sobrada d’Absalom,
Els bitllets embullats, la fòbia a l’abscés,
La ubèrrima brega del laboral,
L’obertura triturable de l’altra Albió,
La bàscula absurda dels pecats asclats,
El ceptre obedient de la llibertat a calbots,
Els escribes copistes i abreujants,
El ball làbil de paraules com bulbs,
La soca absolta abandonada al bancal,
La plaça, capsa de relapses moribunds,
Els becs paraboladors abolint el banal!
————-
Imatge: El filòsof francés Gilles Deleuze en la seua arquetípica fotografia enmig dels espills: la seua posa fatigada reverbera fins perdre’s. Ens ha dit: “L’energia de la imatge és dissipativa. La imatge s’acaba aviat i es dissipa, perquè ella mateixa és el mode d’acabar. Capta tot allò possible per a fer-ho saltar. Quan es diu “he fet la imatge” és que aquesta volta s’ha acabat, que ja res resta de possible. L’única incertesa que ens fa continuar és que fins i tot els pintors, fins i tot els músics mai estan segurs d’haver aconseguit fer la imatge”. I també: “Hi ha quatre formes d’esgotar allò possible: formar sèries exhaustives de coses, acallar els fluxos de veu, extenuar les possibilitats de l’espai, dissipar la potència de la imatge”.
(text complet, inclòs al Llibre de Festes Patronals de la Nucia d’enguany)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
d’idees i paraules, de matisos i rizòmes, en totes direccions. És ver que ens movem en la provisionalitat i cada moviment i paraula són un assaig o un efímer acabat. També que quan trobem reptes ens activem. Com una explosió que s’espandeix , un univers palpitant, així en diminut la nostra tasca, la teva. Una abreçada plena de brots tendres. Enhorabona per cada esclat, per cada sonet, per cada assaig.
per llegir-ho en calma ….. veritablement un allau … però paga la pena.