Al
mes de juny s’obrirà una nova ronda de negociacions entre el Marroc i el
POLISARIO, auspiciada per l’ONU.
Si
l’home és l’únic animal que entropessa dues vegades amb la mateixa pedra, el màxim organisme internacional de què s’ha dotat la humanitat, eleva
exponencialment aquesta característica.
L’ONU,
des de 1975, s’ha mostrat un organisme inútil en la resolució del conflicte del
Sàhara Occidental. Des de fa uns anys s’entesta a fer entrar el clau per la
cabota: insistir, davant de cada fracàs, en trobar la solució per la mateixa via.
democràcia, cal prioritzar la paraula, com a instrument per resoldre les
diferències, sobre les accions. Però, de la mateixa manera que dos no es barallen
si un no vol, també és cert que dos no arribaran mai a un acord si un d’ells
no el desitja.
L’ONU
s’entesta a fer que les parts arriben a un acord. Els fracassos
anteriors no han estat sempre per falta d’acord, sinó, també, per l’incompliment de la paraula
donada.
En
les converses formals, o informals, en les reunions del Consell de Seguretat,
en les assemblees generals de les Nacions Unides, sentències del Tribunal de la
Haia, dictàmens jurídics de l’ONU, declaracions del Parlament Europeu, i un
llarg etcétera, que hi ha hagut sobre el tema de la descolonització (encara
pendent) del Sàhara Occidental, sempre hi ha el denominador comú del referèndum
com a camí per arribar a la solució del conflicte.
Als
diferents organismes de l’ONU hi ha hagut pronunciaments clars sobre la
necessitat de fer un referèndum en què el poble sahrauí s’autodetermine. Fins i
tot, el referèndum d’autodeterminació ha estat convocat en més d’una ocasió.
Però, el Marroc, a l’últim moment, s’ha desdit dels seus compromisos. I, ara,
des de fa uns anys, ajudat pel govern espanyol, presenta una nova
“solució”: la de l’autonomia (que no pot ser acceptada per l’ONU,
perquè suposaria el reconeixement que el Marroc té sobirania sobre el
territori).
Els
“avenços” (canvis, millor dit) que s’han produït al llarg d’aquests anys han vingut de cessions fetes
des de la mateixa part: el POLISARIO va acceptar un pla d’arranjament que venia
a superar una negativa prèvia del Marroc a la realització del referèndum. Un pla, el Pla Baker II, que suposava un període de cinc anys -amb el
govern d’una Autoritat Nacional Sahrauí, al territori no independent del
Sàhara- al cap dels quals hi hauria un referèndum en què podrien votar sahrauís i marroquins. Malgrat, però, que els números decantaven, a priori, el resultat
cap al Marroc (al Sàhara ocupat hi ha set maroquins per cada sahrauí), el rei del Marroc, llavors Hassan II, no fiant-se dels seus
súbdits, es va desdir dels acords signats i no va permetre la realització del referèndum.
Des
de llavors, el POLISARIO ha anat fent concessió rere concessió (ha alliberat
tots els presos, s’ha segut a negociar malgrat les violacions continuades dels drets humans
als territoris ocupats pel Marroc… El Marroc continua detenint, i torturant, els sahrauís que reclamen que la solució de l’ONU siga posada en marxa). Ara, sembla ser que acceptaria un
referèndum amb l’autonomia
entre les opcions de la papereta (sempre i quan també hi siga la de la
independència).
Un èxit més del Marroc! si es perpetra un referèndum amb aquesta
pregunta significaria, com he dit més amunt, el reconeixement de la seua potestat sobre el territori.
Mentre,
l’ONU continua pensant que la justícia emanarà d’una ronda de negociacions en
què seuen a parlar el botxí, el violador, i la víctima. En una relació de
forces com aquesta, la víctima només té la via de les concessions. Sembla que l’ONU
pretén arribar al KO, per esgotament, dels sahrauís. Que desitja que els negociadors
sahrauís accedisquen a la celebració d’un referèndum en què es demane si volen la
integració completa al Marroc, o l’annexió total del territori.
I, mentre, els amics del Marroc continuen clamant per la democràcia al món mirant cap un altre costat, amb les carteres col·locades a mode d’orelleres i, per tapar-se el nas, “bitllets de cinc cents euros”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!