El dia 9 de juny, en el calendari de les commemoracions, és el dia dels desapareguts sahrauís.
El poble del Sàhara, no només espera poder tornar a sa casa, al seu país, sinó que també té un altre compte pendent: els seus desapareguts.
Ací teniu el text de l’article que vaig publicar al Levante-EMV:
Els sahrauís encara
estan esperant poder tornar al seu país en llibertat.
El poble sahrauí, des
de l’any 1975, és dividit, per un mur de més de 2.500 km, entre els qui van
poder fugir de la guerra d’ocupació que va assolar el seu país, quan Espanya va
abandonar el Sàhara, i els que van romandre-hi sota l’ocupació marroquina.
La guerra, i la
repressió marroquina van provocar morts i desapareguts. El primer desaparegut
sahrauí, però, data de l’any 70. Mohamed Basiri, va ser detingut el 17 de juny
del 70, i ja no se n’ha sabut res més.
Després, fins al dia
d’avui, més de mil persones hi han desaparegut durant els anys de la guerra,
desenes van morir als centres de detenció, d’altres han estat posats en
llibertat; però, encara avui, hi ha un llistat de més de sis-cents desapareguts.
Encara avui, el Marroc
continua portant a terme la pràctica de la desaparició forçosa, tot i que amb
menor intensitat. Es tracta d’una modalitat de terrorisme d’estat que viola els
més elementals drets humans; però cap dels governs “amics del Sàhara” no ho denuncia,
ni ho investiga.
L’existència de
desapareguts en una societat és la mostra més cruel de la manca de respecte als
drets humans. Afecta a tota la població, no només al desaparegut (que de ben
segur és, a més a més, torturat, de vegades fins a la mort), afecta, també els
seus familiars, i el poble sencer. Mata qualsevol esperança de llibertat entre
el poble sotmès. Mentre no siguen acabades aquestes pràctiques, mentre no
siguen esclarits tots els casos de desaparicions, no hi haurà possibilitat de
pau. Les societats construïdes sobre l’oblit d’aquests desapareguts sempre
mantindran el fantasma d’un passat que no deixa de ser present.
La llum sobre els
casos de les desaparicions, i l’aclariment d’allò que va ocórrer amb els
desapareguts o, millor encara, el seu retorn a les seues cases, i l’eradicació
completa d’aquesta pràctica, és el millor pilar sobre el qual construir un
futur en pau.
I, qui són aquests
desapareguts? Són defensors dels drets humans, del dret del poble sahrauí a
poder autodeterminar-se, a ser amo del seu destí. Són sahrauís, homes i dones,
que han lluitat per reclamar que les resolucions de l’ONU generals sobre el
dret a l’autodeterminació dels pobles, i en concret del poble sahrauí, siguen
respectades. Són uns agents que treballen, arriscant la seua vida, perquè el
Sàhara Occidental, ara ocupat pel Marroc, siga esborrat del llistat de
territoris no autònoms, del llistat de territoris on els drets humans són
violats impunement. Un treball que correspon, que hauria de fer la mateixa ONU;
però que, ni ella, ni els responsables de la situació no acometen en nom d’un
interés general que converteix els homes en mercaderia pura i dura.
I, com que el poble
sahrauí és un poble menut (en número) no és tingut en compte en el tauler dels
qui pensen en milions d’euros, o dòlars, de benefici. Però, tot Goliat té el
seu David.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!