Late Night in Zion
Platges paradisiaques, naturalesa en estat pur, clima tropical i hospitalitat garantitzada en complexes de luxe. Narcotràfic, índexs de criminalitat elevadissims, inseguretat ciutadana, corrupció, pobressa. Dues cares d’un mateix país, que responen a dues realitats coexistents i palpables, però que no arriben a captar l’essència d’aquesta illa del Carib. El que fa diferent Jamaica d’altes païssos és la seva cultura, la seva filosofia de vida i el moviment espiritual que impregna tota l’illa. Sota el paraigües de la religió, aquesta espècie de poder factic que torna a dominar el món, el poble jamaicà afronta els seus problemes a través de la meditació i la espiritualitat. Jamaica sempre ha estat un poble històricament marcat per la violència. L’últim informe elaborat per Amnistia Internacional parla d’un promig de tres assassinats al dia, i de la proliferació de jamaicans que es veuen immersos entre bandes criminals i corrupció policial. En aquestes situacions, l’home s’apropia de la religió com a única fugida possible d’una realitat dessoladora. El moviment rastafari, en aquest cas, representa aquest viatge espiritual. Propaga l’amor, la llibertat i la coexistència de raçes com a passos necessaris i vitals. Proposa una cultura de pau basada en el coneixement, la llibertat i la felicitat per vèncer la por i l’odi que porten a la violència. Per tant, parlem d’un país on dos conceptes tant antagònics com l’amor i la violència coexisteixen i queden representats en les seves versions més extremes. Pensar que a través de l’amor s’acabarà amb les guerres i la violència resulta quasi un atemptat a la raó i al sentit comú. Però pitjor és renunciar a totes aquelles qualitats que donen sentit a les nostres vides. La recerca de pau i amor verdader són la llum que il·lumina la foscor. Somnis utòpics, preparant el camí a Zion, i el fum de la ganja, que amb ell, s’endú els pensaments d’una llibertat històricament reprimida.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!