Commonmisery

Soledat Balaguer

28 d'octubre de 2021
0 comentaris

Dietari de resiliència –(12) El parlament de la república

 

 

 

 

Aquest vespre de dijous, exactament a les 23’59, acaba la campanya electoral per a les eleccions de l’Assemblea de Representants del Consell per la República. Més de 500 persones –entre les quals, jo mateixa- hem decidit fer el pas de presentar-nos com a candidats. Empresa difícil: a les comarques gironines, la meva circumscripció, la més gran, onze mil votants i uns noranta candidats en la urna de representació popular, apart dels càrrecs electes, als que votarem en una altra urna. Urnes virtuals, evidentment, i assegurades pel sistema block-chain.

La major part dels que ens presentem –i que no som càrrecs electes de cap mena- no pertanyem a cap partit polític en concret. Ens hem presentat lliurement, i no s’hi val a dir que estem ancorats a una ideologia o a una altre. Tot i que, evidentment, en tenim, d’ideologia, però als qui diguin una altra cosa els hi podríem respondre allò de a la taula d’en Bernat

La importància d’aquestes eleccions és clara: amb seu oficialment constituïda fora d’Espanya, és a dir, en principi fora de l’abast de  la in-justícia repressiva  i repressora del Reino (encara que tots els candidats, em sembla, som conscients que, si som elegits -i també pel sol fet de presentar-nos-, serem el fosc objecte del desig de tots els CNI, aporellos i ciutadans d’ideologies amb poca ideologia i molta testosterona), l’Assemblea de Representants serà el més semblant a un parlament. El parlament DE la República catalana.  I, personalment, diria que ja seria hora que el que ara és el Consell per la República, a partir de les eleccions canviï el nom i passi a ser el Consell de la República. Conservo la petita cartolina groga que ens va servir d’entrada a Brussel·les, un ja llunyà 8 de desembre del 2018, en l’acte formal de constitució del Consell. Ignoro si va ser un lapsus (ai, Freud!) o una decisió volguda, però l’entrada deia clarament “Consell de la República”.

La primera tasca que tindrem tots és repensar-nos. Sempre he cregut que el primer –i el més difícil, segurament- acte polític és pensar. En una època de piulades i titulars cridaners, ens falta temps per a l’anàlisi i la reflexió. En aquest país matxucat per pandèmies i repressions el primer que hem de fer és pensar. Pensar-nos, per recompondre la confiança perduda. La confiança que vàrem tenir l’1 d’Octubre, quan no ens calia saber res perquè confiàvem els uns amb els altres, acostumats com estàvem a manifestar-nos sense preguntar qui era ni què pensava el veí a qui donàvem la mà al llarg de 400 quilòmetres. La confiança en que arribaria algú portant les urnes i les paperetes, i no ens va caldre saber com s’ho havien fet, com no em vaig assabentar que, al poble, el que guardava l’urna era el noi aquell que vivia a cinquanta metres, mai no ho hauria dit. La repressió s’ha emportat la confiança, i no som hiperventilats ni botiflers, només que la majoria dels nostres dirigents s’han anat conformant al règim del 155 i ens hem quedat, apallissats i condemnats, sense referents vàlids per tirar endavant un país que ja no pot entomar tanta mesquinesa. Necessitem mirar-nos als ulls i que ningú no ens refusi la mirada.

En els debats que, a mode de campanya electoral presencial, s’han produït arreu del país, hi ha hagut, em sembla, una pregunta, de vegades explicitada i de vegades no tant: quin ha de ser el paper dels Consells Locals per la república que s‘han constituït per centenars? I jo respondria que, més enllà de llegir el document Preparem-nos, i subratllar amb fosforito groc tot allò que fa referència a les estratègies, la nostra tasca és, primordialment, fer-nos presents, per restaurar confiances. Arreu.

M’explico: potser no militem majoritàriament en cap partit, però tenim militàncies superposades i diverses. Un dia ens convoca l’ANC i un altre Òmnium. O l’IAEDEN, el SOS Costa Brava, la Plataforma contra el parc eòlic gegantí del golf de Roses, o el No a l’aeroport del Prat o el No als jocs olímpics d’hivern, i un dia anem als jutjats de Figueres i al dia següent als de Girona… cada tros de territori té les seves lluites, locals o globals –els desnonaments, els drets de les dones i el col·lectiu LGTBI, el canvi climàtic o la terrible situació de la llengua catalana, la sanitat, les pensions, les relacions laborals i tantes altres coses- i  anem canviant de barrets, però sempre ens retrobem els mateixos.

Recordo amb tendresa la primera manifestació de la seva vida a la qual van anar dues de les meves nétes, eren temps abans de la covid, a la plaça 1 d’Octubre de Girona, refugiades sota un paraigües groc, cantant els Segadors amb el puny alçat, com veien que feia la seva àvia (no sé què faria jo si un dia, Zeus no ho vulgui, tingués un càrrec institucional, no sé cantar els Segadors si no alço el puny, 50 anys d’activisme us contemplen, que deia aquell…) I la darrera mani, abans que ens tanquessin a casa, d’un 8 de març a Girona, ensenyant a un grup d’adolescents com era la cadència de picar les mans per cridar que els carrers seran feministes… Militàncies diverses, però la primera cosa que haurem de fer els Consells Locals -estratègia i tàctica unides- és fer-nos presents al territori. Arreu.

Una pancarta, només ens cal una pancarta. “Consell de la República”. Perquè si volem una República és per lluitar per a nosaltres mateixos, pels nostres avis i pels nostres joves, pels que no tenen res i pels que malden, senzillament, per sortir endavant amb les seves vides, i fer-ho amb dignitat. Anar-hi, anar-hi, anar-hi, cap lluita ens és aliena, la República que volem la construirem entre tots. Disponibles tothora i, com que són tants els reptes i tantes les necessitats, coordinem-nos, perquè és difícil anar arreu, sempre, cada dia. Potser hauríem de construir una coordinadora de territoris, i fer torns de guàrdia. Una setmana “pringa” (i ja em perdonareu, però no he trobat una paraula que s’avingui amb el concepte d’argot) amb tot un consell local, i la setmana següent el consell del costat.

Amb una pancarta. Només una pancarta. Perquè no es tracta que comprovin que el Consell està amb la gent. És que el Consell som la gent. Si n’és, de senzill.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!