M’estàs proposant que em converteixi en una gamberra?
La psicòloga somriu, afortunadament sap somriure amb els ulls darrera la mascareta. T’estic proposant que, ja que tens les habilitats i les possibilitats, expliquis el que et passa, perquè és el que li està passant a la gran majoria de la població. I saber que el que els passa és normal en aquestes circumstàncies és un gran què, per poder explicar-lo i explicar-s’ho.
Sí, tinc tota la raó en saltar-me el confinament comarcal per anar a veure el mar, que tinc a cinc quilòmetres, però que administrativament correspon a una altra comarca. I sí, més enllà del virus, s’està posant en perill la salut mental, i també física, de tota la població. Fa un moment que li he mostrat els meus canells, tant i tant estrets, i que no porto anells, perquè em cauen dels dits tots els anells. La pèrdua de massa muscular, difícilment recuperable a la meva edat, posa en qüestió la qualitat de la meva vida futura de persona gran. I ningú no en parla, d’això. Ni de com se’ns ha enfonsat la vida a tots, més enllà de la pèrdua d’éssers estimats, d’amics i coneguts, de com hem deixat de relacionar-nos socialment, de com hem hagut de deixar enrere els nostres hàbits culturals –aviat farà un any que no anem al cinema, ni al teatre, ni a un concert, ni a una òpera, fins i tot la gent que viu a les ciutats on hi ha cinemes i teatres, perquè hi ha un altre virus minant-nos, el virus de la por, la por a l’altre, i ens estem deshumanitzant i mirem malament el vianant que passa al nostre costat amb la mascareta mal posada, i potser tenim raó, és clar, distància-mans-mascareta, però si no morim pel puto virus morirem de tristor, morirem en la tristor i no tindrem esma per voler tenir una vida llarga i plena, i tan plena com la teníem abans, abans d’ara fa un any.
La por és l’enemiga de les llibertats, i hem comprat el discurs imposat. En certa manera, hem comprat diferents hoax (notícia que es difon amb una finalitat concreta per, si no enganyar, sí al menys convèncer tots els receptors) que, segurament amb tota la bona voluntat, ens han venut, no ja els negacionistes, sinó els nostres propis governs. Terroritzats davant el repte mortal al qual ens enfrontem, acceptem les retallades de drets com a mal menor, i no estic dient que no les haguem d’acceptar, sinó que correm el perill d’acostumar-nos a obeir el poder acríticament. Si trobem normal que ens puguin posar una multa per anar a passejar al costat del mar –amb totes les distàncies i totes les mascaretes- acabarem trobant normal que Pablo Hasél sigui a la presó. I poso l’exemple de Hasél perquè és l’últim (fins aquest vespre de dijous, 18 de febrer) i perquè em permeto el luxe de dir que, personalment, és un personatge que no m’agrada, (com sí que m’agrada Valtònyc) però defensaré amb totes les meves forces que té tot el dret a dir el que vulgui, on vulgui, com vulgui, quan vulgui.
Som a Sherwood, companys. Avui s’ha fet viral, mai millor dit, un vídeo del Més3/24 de finals del 19, quan la batalla d’Urquinaona, en que de la mà del Xavier Grasset s’explicava la Síndrome de Sherwood, subtítol d’un treball de màster d’un comissari dels mossos d’esquadra on exposava els possibles procediments per acabar amb els que en el propi treball són definits com antisistema, i concretament en el cas de les okupacions al barri de Gràcia de l’any 2009. De Juli Cèsar a Clausewitz, es desplega el com i el què per acabar amb la dissidència. Curiosament, l’autor del document explica que “els registres històrics de la casa del rei Eduard II d’Anglaterra de 1324, indiquen que el nostre personatge –o qui era més probable que ho fos- va ser finalment capturat i va retre homenatge i obediència a la corona. Fins i tot s’insinua que va acabant rebent salaris del palau reial, al menys durant 15 mesos”, i cita la font de la seva asseveració. Un avís per a emboscats a Sherwood: tothom és susceptible de ser comprat amb una pagueta. Anem amb compte, doncs, i siguem disposats a enviar segons qui (el qui el decidireu vosaltres) a les papereres de la història perquè, en definitiva, i ho hem de tenir molt clar, les papereres seran sempre nostres. Deixo a la vostra consideració la lectura de l’editorial de Vicent Partal sobre les deu reflexions de per què esclata la violència política tan fàcilment, i la de l’article de Julià de Jòdar que es pregunta, amb la seva mala llet habitual (i que duri!), quan començarem a desobeir.
Avui només em sento capaç de citar un vers d’un dels poemes més macos de Joan Margarit:
“La llibertat és quan comença l’alba un dia de vaga general”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!