Qui s’encara amb Espanya ?
————————–
En els darrers sis mesos he tingut l’oportunitat de mantenir unes certes relacions amb un entorn determinat del país que podriem anomenar “la vella guàrdia pujolista”. M’explicaré. Em refereixo a aquella gent de la mateixa o similar generació de l’expresident de la Generalitat que pràcticament mai ha tingut càrrecs polítics destacats (són gent ben situada econòmica i socialment) però que, això sí, han tingut una notable influència sobre la política catalana dels darrers vint-i-cinc anys. Tots coneixen
personalment Jordi Pujol i el van enlairar en el seu dia com a líder del país. No podem dir que hagin estat estrictament en el poder, més aviat “han guardat el poder”. El càrrec doncs no els ha pogut cremar i gaudeixen encara d’un cert predicament. El seu patriotisme? D’una certa dignitat, si el comparem amb aquells arribistes que han omplert durant molts anys els llocs de l’administració convergent.
Aquests personatges, que no penseu que vagin més enllà dels cent cinquanta o dos-cents, veuen com el país camina cap una rápida despersonalització i la ruina econòmica. Van apostar en el seu dia per una política d’encaix a Espanya que un home els va vendre amb habilitat. Confiaven en que aixó era possible tot reeditant una altra versió d’en Francesc Cambó. “Ara sí!”, pensaven ingènuament. Però la realitat ha estat tota una altra i ara tenen un cert càrrec de consciència per haver col·laborat també en la trista situació que ens toca viure. Ells mateixos ho reconèixen en privat. Com també admeten discretament que l’únic camí de salvació és la nostra independència nacional. Però, què fan en realitat? Sembla com si no sapiguessin jugar sense les regles del joc que els marca l’enemic. Si a Madrid toquen música de l’Estatut ells surten a ballar. Són incapaços de compondre una nova melodia que vagi més enllà d’una simple “pieza
regional”. Voldrien poder tenir el coratge de parlar clar i sense els eufemismes que fa anys i panys els encotilla l’ànim patriòtic. El “tú ja m’entens…” continua com sempre essent la seva divisa. Es deleixen per tenir un Arzalluz però sense fer soroll. En realitat, el seu problema és que pretenen fer una truita sense trencar l’ou.
Ara bé, vulguin ells o no, s’acosta l’hora de triar la carta a jugar. No n’hi ha moltes per desgràcia. De fet, són dues únicament. O tornar a comtemporitzar amb Espanya o encarar-s’hi per trencar-hi. Poden apostar per algú (ells saben que cal una cara al capdavant) que els garanteixi poder anar tirant uns vint anys més d’autonomisme o, per contra, fer costat a qui tingui l’atreviment i la determinació de voler capgirar la història. Es tracta al capdavall de continuar parlant de nou Estatut, de concert econòmic i de concepte de nació contra un llenguatge clar i rotund, on hi tenen cabuda els conceptes de constitució catalana, espoli i colònia d’Ëspanya. Ras i curt: cal triar entre una lenta agonia i la salvació per als catalans d’avui… i els de demà! Perquè aquesta gent a la que em refereixo semblen oblidar que la pervivència d’un poble
consisteix en saber-se passar la torxa entre generacions. I, sobretot, pensar que allà on tú no has arribat sí poden fer-ho els que et segueixen en el temps.
Santiago Espot, 41 anys
Barcelona, Barcelonès
President Executiu de Catalunya Acció
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Espot, estic d’acord amb la teva anàlisi, però vigila. Aquesta colla, alguns dels quals conec, són responsables –força més responsables que una altra mena de "tu ja m’entens" que s’apleguen sota el qualificatiu "esquerra independentista"– d’haver enlairat i mantingut en Pujol els darrers vint-i-cinc anys al "poder" d’un dels territoris de la nació catalana.
Són responsables i ho han de pagar, tant en reconeixement públic de llurs errors i mostrar-ne la voluntat d’esmena, com en diners: han de retornar a Catalunya allò de què s’han apropiat gràcies a la connivència amb el Poder espanyol, que bé que els hi ha anat per a llurs butxaques i les dels ocupants.
Mentre no ho facin, no se’ls ha de considerar per a res de positiu. Ans al contrari.