BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

La fi de la política estatutària
14/juny/2005

Són moltes les raons per les quals, d’entrada, ja està invalidat el fet de
voler jugar una altra vegada la carta estatutaria. De totes elles, però,
caldria destacar-ne una: no es pot perpetuar el fracàs d’una política
autonomista.

Els nostres dirigents sempre pensen i diuen que potser les dretes espanyoles
no ens entendran, però que amb les esquerres podem “arribar a bon port”. La darrera escenificació (un pèl ridícula) del que dic va produir-se en el
decurs del passat Debate sobre el estado de la Nación. Tots vam poder veure com el cap dels republicans a Madrid, amb tota la prosopopeia camboniana, va afirmar: «…extiendo la mano a la izquierda española para caminar juntos hacia un modelo federal». Deprés d’escoltar aquesta frase, vaig recordar un articulista de La Vanguardia que fa un parell de mesos escrivia: «Cada dia que pasa a Puigcercós se le pone más cara de Miquel Roca, y a Rubalcaba …de Rubalcaba!»

Ben mirat, hi ha catalans que tenen una especial dèria a voler desafiar
totes les lleis històriques i de la ciència política. Si no, ja em direu com
diantre pot algú pensar en canviar la mentalitat d’una gent que fa quatre
dies van crear uns “escuadrones de la muerte” els quals enterraven la gent
en calç viva. Voldrien, diuen, portar-los cap al federalisme quan, en
realitat, aquestes esquerres espanyoles encara no han superat el feudalisme.
Prou que ens ho advertia l’insigne patriota M. Serra i Moret quan escrivia:
«L’arquitectura de l’Estat espanyol, en general, s’ha resolt en amos i
esclaus, en senyors i vasalls». Penseu potser que estem avui molt lluny
d’aquesta descripció? Què s’empatollen avui els nostres polítics quan es
refereixen a nosaltres com a “ciutadans”? Sí, en realitat, a l’Estat
espanyol encara perdura l’antiga divisió social de l’Atenes i la Roma
clàssiques. D’una banda, tenim, en efecte, els ciutadans (aquells qui tenen
garantits tots els seus drets civils). Són els espanyols. I de l’altra, els
esclaus, o sigui els catalans. Aquells qui per no tenir drets, no tenim ni
el de protestar perquè si ho fem ens titllen de cretins.

Creure que es pot arribar al federalisme o al plurinacionalisme amb una gent
que conserva una mentalitat política, no dels temps dels reis catòlics, sinó
d’abans de Crist, significa haver-se begut l’enteniment. Naturalment,
aquesta manera de fer comporta una visió política de volada gallinàcia. El
seu horitzó comença i acaba en un vulgar Estatut. No ens ha de sorprendre
que sempre que els demanen que facin una definició de la política, tots ells
acostumen a respondre amb aire de saberuts: «la política és l’art del
possible». Però no es refereixen a  les autèntiques possibilitats de
Catalunya. Parlen, en realitat, de les seves pròpies i pobres possibilitats.
Perquè què podem esperar d’uns homes que quan surten a l’estranger es
comporten com si fossin en una taverna? Quina imatge de nosaltres han de
donar aquells qui fan el ximplet?

Ells voldrien, per continuar mantenint el seu particular espectacle de circ,
que ara fos l’hora del nou Estatut, i nosaltres farem que sigui l’hora de
trencar amb Espanya i amb els pallassos que ens representen.

Santiago Espot, 41 anys
Barcelona (Barcelonès)
President Executiu de Catalunya Acció 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!