No oblideu que demà a Ràdio Estel parlarà Catalunya Acció
(També heu de saber que hi haurà una concentració convocada per Unitat Nacional a les 8 del vespre a la Plaça de Sant Jaume)
.
Belles paraules les d’en Partal en el seu darrer post, i profund sentiment d’angoixa davant la situació del nostre país …
Diu en Partal: "Sóc nacionalista. De Bétera. Em sembla que ho sóc des dels disset anys o divuit i no canviaré ara. Crec que el meu país arriba a Salses i salta sobre la mar, i treballe per convèncer els qui m’envolten que podem ser un país europeu normal, un país independent (o tan dependent com Espanya o França)."
…..
Aquest escrit d’en Partal que us transcric sencer a l’apartat "llegeix la resta d’article" d’aquest mateix post és un retrat robot de la desil·lusió, retrat robot que capta l’estat d’ànim de tants catalans ingenus que haurem de reanimar gairebé amb electro-shock. Vicent Partal, valent català i reeixit empresari no s’escapa d’aquesta profunda ingenuïtat que patim tots els membres d’aquest nostre poble.
.
Són belles paraules i un clam d’angoixa llençat a l’infinit com un autèntic i patètic "brindis al Sol" però amb sols això no n’hi ha prou! …ens cal un "foc nou"!
.
Esquerra menteix quan diu que "escolta" però Esquerra no escolta i Ciu tampoc. Tornant a Partal, diu "que els polítics que em representaven, de partits diversos, no saben, no poden o no volen canviar de rumb."
.
Entro a sac, no em vull entretenir amb falses modésties, Catalunya no es mereix filigranes inútils: El bo de Catalunya Acció és que és un projecte de país fora dels límits estatutaris que no es refia ni de Ciu ni d’ERC i menys encara "d’España". El seu rumb és nou -no pas seu exclusiu ni gens nou- i definit: "Trencar amb Espanya!". A Catalunya Acció ja no li cal canviar de rumb, és l’avantage d’un nou començar amb una fita ben ferma i decidida.
.
Un dia no gaire llunyà ningú hauria apostat per Convergència ni tant sols ens la podíem imaginar.
.
Al final, comptat i debatut, el més important és quin projecte persegueixes i per quin projecte concret -no difús- treballes i lluites.
.
Ciu i ERC estant enganxats en el cercle autonòmic -allà on els límits els posa el Zapatero o l’Aznar de torn- i d’aquí no en sortiran per molt que molts ingenus es pensin el contrari. El sistema autonòmic no dóna per més, senyors meus!
.
Els qui vulguin de veritat una Catalunya unida, plena i lliure han de deixar de plorar i de queixar-se i han d’emprendre un camí nou al costat de gent nova. Ens cal un foc nou! i l’hem d’encendre nosaltres perquè les guspires són ací sota la tomba i no cauran pas dels llumionosos i llunyans estels.
.
I el poble? Pobre poble dividit i il·lús, defensant cada un per la seva banda la seva capelleta -la reina del formiguer, en dic jo, instint bàsic d’autoprotecció!- No són sols les cúpules d’Erc i Ciu les que se les foten. Cada un al seu torn, els partidaris d’un i altre grup polític, amb col·lapsada i patètica alternança es freguen les mans o s’estiren els cavells.
.
En un determinat moment després del que en diem la "Transición" algú, no sé qui, ni com, ni quan va generar una forta dinàmica de competició entre les diverses forces polítiques catalanes, sobretot entre ERC i CIU, i aquesta dinàmica els va fer oblidar que teníem entre mans un país anormal, un país en aparença normal, però sols en certa manera en l’àmbit de l’administració diària però no pas en l’àmbit de l’estructuració nacional, en el qual, en aquest darrer àmbit Catalunya és presonera d’Espanya.
.
Algú o quelcom va precipitar o empènyer aquestes forces polítiques catalanes a una dinàmica d’extrema oposició enlloc de germanor.
.
La dinàmica encara avui segueix i està agafant proporcions dantesques: "Tu me la fots i jo m’hi torno". Els odis són exacerbats, els ponts quasi tots trencats; però encara en resten dos: Catalunya i el sentit comú.
.
Ara, però, Esquerra segueix aquell camí marcat o simplement iniciat per Ciu. Si un dels dos partits trenqués la dinàmica competitiva és podria arribar a una dinàmica de germanor i certes coses podrien canviar però no se n’albira ni el moment ni la solució.
.
No podem oblidar l’element distorsionador que representa l’actitud socialista sempre a la contra dels projectes d’una catalanitat mestressa i lliure. No oblidem de cap manera que el nord dels socialistes és i sempre ha estat "España" sense titubejos: "España"! Ells ho tenen clar, en canvi Ciu i ERC es deixen enganyar.
.
Ens cal un foc nou que desperti el sentiment i la força de la catalanitat. Ens cal un foc nou que desperti l’Anhel!* i ens posi en camí de l’assoliment de l’estat català.
———
* Les quatre columnes que han de sostenir l’edifici de la catalanitat:
.
1a – La llengua (Avui urgeix sobretot "la parla")
.
2a – La memòria (De la qual nés i n’ha estat testimoni sempre el nostre poble menut).
.
3a – L’anhel (De llibertat, d’unitat, de respecte, de plenitud, dedignitat, de confederació, d’excel·lència, de bondat … en suma d’Independència).
.
4a – L’estat català (L’eina política que arreu serveix per protegir la pròpia identitat, la pròpia sobirania i tot el demés que és ben nostre)
Salvador Molins (Berga, PPCC) Conseller de Catalunya Acció. President del BIC. President de "Som 10 Milions/Mou-te per Catalunya/Consell Nacional.
per Vicent Partal
DIMARTS, 07/11/2006 – 06:00h
De rendicions
Sóc nacionalista. De Bétera. Em sembla que ho sóc des dels disset anys o divuit i no canviaré ara. Crec que el meu país arriba a Salses i salta sobre la mar, i treballe per convèncer els qui m’envolten que podem ser un país europeu normal, un país independent (o tan dependent com Espanya o França). Això sóc jo i no puc dir gran cosa més avui. Hi ha moments en què sents l’escalf del país i moments en què et penses que tot se n’anirà per l’aigüera. Ara únicament sé pensar que he de fer la meua feina (escriure aquest article per exemple) com a únic antídot que em resta contra el mercadeig polític i el desànim.
Potser hi ha milers de persones que pensen com jo. No sé quantes, però sé que n’hi ha. En conec moltes personalment i, aquests dies, moltes m’apareixen cada pocs minuts a la safata d’entrada del correu. No sé si totes se senten avui tan impotents per això que passa com jo m’hi sent. N’hi ha que m’ho han dit, però no he comptat quantes són ni m’importa. Allò que m’importa és saber on som.
He fet costat sempre als partits nacionalistes: són els meus. He intentat amb més fortuna o menys no oblidar allò que m’ensenyaren els més vells valencianistes, aquells que van viure el pitjor moment de la dictadura: que els mals sempre vénen d’Almansa i que hem d’unir-nos. Hi ha hagut ocasions en les quals això ha semblat possible. N’hi ha hagut en què ha semblat impossible. I jo no estic segur d’haver contribuït sempre de la millor manera a respectar aquest ensenyament tan senzill i complicat alhora. Però, com més temps passa, més d’acord hi estic.
I ara veig, a l’una banda i l’altra de la Sénia, que el futur polític immediat és més confús que mai. I que els polítics que em representaven, de partits diversos, no saben, no poden o no volen canviar de rumb. És clar que hi ha matisos i que no tots són iguals i que hi ha actituds molt més greus que no pas unes altres. Però com a col·lectiu, en conjunt, no tinc el menor dubte que els polítics nacionalistes avui no són capaços de fer-me sentir còmode amb el meu vot, amb les meues preferències o amb les meues actituds. I no per això deixe de ser què sóc.
En conseqüència, únicament sé allò que puc saber segur: que no m’amagaré. El meu nacionalisme no es desfà perquè els uns pacten rebaixes, perquè els altres formen en quatre dies govern aberrants o perquè els de més enllà no siguen capaços ni tan sols de fer una coalició, qualsevol, per a representar-me a les corts. M’agradaria que aquest país fóra diferent. M’agradaria que els nacionalistes foren diferents (i ja fa anys que no em baralle pel nom: digueu-me valencianista, catalanista, nacionalista, independentista, sobiranista… podeu triar). M’agradaria confiar en els meus polítics. M’agradaria més generositat i més humilitat, més diàleg i més intel·ligència, menys oportunisme i menys prepotència. M’agradaria no tenir la sensació que el vent va movent els camps d’ordi mentre ningú no sembla disposat a respectar l’opinió d’altri sense fer sortir tots els seus fantasmes particulars i no veure-hi sinó una posició contrària o interessada.
Jo no diré que el país estiga malalt. El país no està malalt. Un país no cau malalt. Potser la seua gent cau o està malalta. O una part de la seua gent. O els qui diuen que el representen. Però el país no viu fora de cadascun dels seus ciutadans, i el futur del país, la seua salut, no depèn de ningú que no sigam nosaltres. Avui no sé aquest ‘nosaltres’ qui designa, quanta gent representa, però sé que hi ha molta feina a fer i que no ens podem permetre el luxe de plegar els braços i rendir-nos, per més desil·lusionats que estigam. I si som molts els qui decidim de no rendir-nos tot serà per fer i tot serà possible.
ED Hardy clothes have the beautiful street
fashion. cheap clothes has
spanned the street culture in 4 years.They have some famous of Ed Hardy
imprinted on them like the other well known Ed Hardy merchandises.All ED Hardy
Handbags are beautiful and suitable.
where can buywholesale designer clothing and
cheap
designer clothes，just go here.you can choose
cheap
fashion clothes for everyone.
cheap
clothes online