“MITJANS PROHIBITS: La mostra palpable de la Repressió al País Valencià. Tan a prop i tan lluny.”

 

 

https://blocs.mesvilaweb.cat/adasi/?p=274198

Extret d’ULISSES20 El Bloc d’Albert Dasí, Bétera. #RepúblicaValenciana

 


Reenviat per Salvador Molins,
Consell Local de la República Catalana Independent, del BIC:

Il·lús de mi, seria entre els anys 1990 i 1995, anava de vacances a diversos llocs del País Valencià, no gaires perquè sóc mal viatger i mal de tot, segurament com tothom llevat d’alguna cosa bona. Aleshores nou independentista i apassionat pels Països Catalans / Països Valencians o a l’inrevés, caminava orgullós amb l’Avui sota els braços i el Temps al prestatge de la Caravana, dic il·lús perquè ignorava aquesta repressió persistent que encara ara dura. Em sentia molt a prop del vostre Poble que també és el meu i encara m’hi sento. Hem donava la sensació que alguns homes se’m miraven i no eren pas dels enemics de la llibertat d’aquesta terra.

La qüestió dels mitjans prohibits, que clama al cel “d’Europa?” en ple segle XXIè s’hauria de denunciar dia sí i dia no als Països Catalans i a la resta del món.

MITJANS PROHIBITS: La mostra palpable de la Repressió al País Valencià. Tan a prop i tan lluny.”

Salvador Molins i Escudé, Berga (Catalunya)

————————-

EL PAÍS I LA IDENTITAT  (Albert Dasí)

«Sou valencians?, venim a robar-vos el país!»

Durant anys, l’extrema dreta franquista va sobreviure enquistada en les institucions valencianes, de principals i de secundàries: ajuntaments, diputacions, sindicats, conselleries, generalitat, en els mitjans, en l’empresa privada… No cal dir com i de quina manera eren en els cossos repressius, judicials o fins i tot en les universitats.

Durant la Transició, l’acarnissament contra el valencianisme va ser tan intens com durant el pitjor franquisme: tortures, morts, assassinats, una repressió que posava els valencians que volien respirar fora de l’aparell feixista en el punt objectiu d’aterrar-los fins a la mort, si calia. Atemptats amb bomba, amb ganivet, amb pistola, pallisses, persecució: el model franquista s’havia instal·lat a València i vam viure un calvari que va costar de passar. Però el camí ja era sembrat, i l’autoodi va deixar malparades la utopia o el somni de llibertat valencià que hom esperava després d’una de les pitjors dictadures europees.

El repte del clavegueram espanyol, amb tants d’anys d’impunitat feixista va aconseguir una submissió que ni els espanyols mateix tenien. Aquest invent últim de Vox, els valencians ja el vivíem en els vuitanta i en els anys successius: des de l’infame abril martorell, l’atard, els monsonís o els broseta de torn, tota la patuleia de salvatgines que van ordir els complots, les agressions i les amenaces que van fer forat per la cruesa i la intensitat de tants anys contra València:

els valencians es van rendir i només uns quants milers van resistir amb dignitat, però sense aconseguir una força suficient que pogués redreçar el país. Després de molta resistència, Compromís semblava que… però ca, sempre amb el contracte de les rebaixes i sense renunciar a la submissió que dictava espanya: d’una altra manera no acceptaríem un finançament criminal, de lladres, ni tindríem mitjans prohibits, ni acceptaríem que, sobre allò important, espanya digués què cal fer. Sí, podeu fer una mica de folclor, de cultura de baixa intensitat, fins i tot podreu destinar uns quants dels recursos que us administrareu, però compte, compte que us penseu…

Hom diria que, des de 1962, quan Joan Fuster publicà Nosaltres els valencians, la conxorxa ens té agafats del coll i a poc que piulem, la maquinària feixista prem amb tanta força que l’amenaça aconsegueix l’èxit sense despentinar-se. Vivim esporuguits, apocats, a la sort de l’almoina que espanya determina. I això, ja podeu enganyar-vos tant de temps com voldreu, mai no canviarà: espanya mai considerarà els valencians com a homes i dones de primera categoria. No canviarà mentre els valencians siguem apocats i fluixos de cames i d’esperit.

De primer espanya, després espanya i finalment espanya. Els valencians, si queda res, ja fareu falles o pujareu en barqueta, si és que mai s’acaba el confinament que ens depara aquella meseta.

Avui, per exemple, entrevistarem un dels fusterians històrics, a l’Ateneu, un dels pocs reductes de resistència en favor de la llibertat i dels valencians…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *