Les coses que ahir semblaven confuses avui comencen a ser molt més clares. Com era previsible, les reaccions europea i espanyola han ajudat a veure en quin punt som. Bàsicament, es tracta d’això: Europa opta per una reforma de la constitució espanyola com a via de solució del conflicte català i Mariano Rajoy, aparentment, s’hi doblega i l’accepta però, sobretot, guanya temps. Algú, a Brussel·les, pot pensar que amb això ha trobat el desllorigador de la crisi, però tant ells com nosaltres tenim un problema: proposen una solució que no soluciona res.
Hi ha dos detalls particularment interessants. El primer és la contundència amb què avui tothom a la Unió Europea fa pinya entorn de la constitució espanyola. Però això ho diuen després d’una intervenció inaudita de Donald Tusk ahir, una hora abans de la compareixença prevista de Puigdemont, en què va situar els governs català i espanyol al mateix nivell i va demanar a Puigdemont diàleg i contenció. Mireu la diferència: arran de l’amenaça creïble de la proclamació de la independència, Europa va parlar amb un to de respecte institucional que ha abandonat immediatament després. La lliçó, doncs, cal anotar-la: només la proclamació i l’acompliment de la independència de manera unilateral fa canviar la percepció d’allò que som. O som part de la negociació o ens limitem a ser súbdits.
El segon detall particularment interessant és el fet que la pretesa reforma de la constitució espanyola l’anuncie Sánchez i no Rajoy. Per Rajoy acceptar que ha de reformar la constitució és un tràngol després de la duresa amb què ha actuat en relació amb això durant anys. Però deixar que siga Sánchez qui l’anuncie formalment lleva tota la credibilitat al projecte. Un anunci d’aquesta dimensió, si fos cert, hauria de merèixer una declaració solemne del primer ministre.
I ací em sembla que hi ha la clau. Europa fa pressió perquè hi haja una solució que al final només consisteix en una promesa de reforma de la constitució. Rajoy ho accepta tan sols perquè no té més remei. Però fa que l’anuncie Sánchez mentre ell amenaça amb el 155.
És a dir, Rajoy aprofita la tenalla que la Unió Europea vol aplicar, la tercera via de Brussel·les que ha descrit, amb molt d’encert, Elisenda Paluzie, per a prosseguir amb el seu pla, que no és pas negociar una situació de millora de l’autogovern català sinó restringir-lo. I per tancar el cercle, d’una manera molt significativa, Sánchez deixa clar que aquesta vaporosa proposta no és incompatible amb l’activació del 155. Per tant, tindrem el 155 ara i ja veurem si mai tenim cap reforma constitucional.
L’error de tot plegat és oblidar que no hem arribat on som per res més que per l’impacte internacional de la repressió espanyola i per la capacitat de resistència dels ciutadans catalans en favor dels drets civils. Per quins set sous s’hauria mogut Europa reclamant la reforma constitucional si els nostres conciutadans no haguessen aguantat heroicament els cops de porra? L’eix que canvia les coses són els ciutadans al carrer, el factor que determina els moviments és la resistència i, per tant, el problema –ho vulguen veure o no–, el continuaran tenint sobre la taula.
Perquè Rajoy, que en això no s’enganye ningú, no tan sols vol evitar la independència sinó que vol liquidar l’autonomia i, per tant, usarà la força i la violència institucional fins a l’extrem, convençut, a més, que a partir d’ara té permís de la Unió Europea per a fer tot allò que considere convenient. I, per tant, ens tornarem a trobar al carrer i la realitat tornarà a superar aquest pacte ridícul que Brussel·les es pensa que ha fet amb Madrid.
Avui hi ha una desil·lusió palpable pel que va passar ahir al parlament. I tothom es fa una pregunta lícita: s’ha equivocat el govern? Dissortadament, no tenim encara totes les claus per a saber-ho. Si més no, jo ignore si hi havia o hi ha cap mediació real sobre la taula i si això va ser determinant per a la suspensió temporal de la independència. A VilaWeb no hem aconseguit d’acreditar per mitjà de cap font que hi hagués cap mediació de veritat, però hem de reconèixer que això no vol dir necessàriament que no hi siga. Aparentment, doncs, l’única cosa que ha aconseguit el govern català és que Espanya es moga un poc i propose a Europa una reforma de la seua constitució com a solució. És molt poc, de fet és una reculada, però ho compensa el fet que tampoc no hi hagi res desactivat.
Una mediació internacional tenia sentit en canvi d’un procés de Brioni a la catalana, però no en canvi d’això que sembla que ens ofereixen. Es podia acceptar un segon referèndum impulsat des d’Europa o el reconeixement clar del dret d’autodeterminació sota qualsevol altra forma. Però no es pot acceptar de cap manera que ara ens vulguen limitar a fer de comparsa en una reforma de la constitució pensada només perquè ens quedem. Lamentablement, ja vaig avisar ahir que això no era la via eslovena i que feia de mal comparar. Però vaig admetre que podia funcionar a la manera eslovena. Tanmateix, no ha estat així.
De manera que cal aprendre’n la lliçó i prémer el botó. La independència, aquesta que ha estat proclamada però suspesa, s’ha d’activar tan bon punt Rajoy anuncie l’aplicació del 155 o tan bon punt la repressió es torne a fer visible. Sense gens de dilació. Perquè la repressió de l’estat espanyol no l’aturarà la reforma anunciada de la constitució espanyola. Al contrari: l’anunciada reforma de la constitució és l’escut per a permetre d’activar la repressió.
És possible, doncs, que el govern s’haja equivocat. És més probable encara que Europa, en compte de veure-hi generositat, hi haja vist feblesa. Però ningú no hauria d’enganyar-se: el problema polític català persisteix.
Persisteix perquè hi ha un govern espanyol que continua menystenint l’existència d’un problema polític gegantí. Persisteix perquè hi ha un nacionalisme espanyol que continua convençut que no hi ha res per a dialogar ni per a pactar. Però, sobretot, persisteix perquè hi ha una majoria al Parlament de Catalunya que pot començar la república catalana en el moment que ho considere convenient. I, més que res, perquè hi ha una població que el primer d’octubre va demostrar que estava disposada a fer tant com fos no pas per a reformar la constitució espanyola, sinó per a esdevenir un país lliure.
Hi ha un govern que s’ho va jugar tot el primer d’octubre i que si ara ha fallat pot rectificar. I hi ha uns passos que tots sabem que cal fer per aconseguir la independència efectiva. En tot cas, la diferència, avui, és la desil·lusió de tanta gent i la constatació que els buròcrates de Brussel·les han pres partit per Rajoy. Aquesta darrera tant se val, de manera que en realitat tot el que hi ha en joc depèn de nosaltres. Si el parlament i el govern fan allò que han de fer i recuperen la confiança de la ciutadania, tot tornarà a ser allà on era en el minut aquell en què Puigdemont va dir que proclamava la independència. És a dir, preparats, i a punt per a guanyar.
56 comentaris dels subscriptors
Antoni López
12.10.2017 | 01:49
La historia d’Europa es una historia d’enemics. Només en l’època moderna ha organitzat, en un segle, tres guerres (1870 a 1945) que han costat molts MIL·LIONS de morts. Ara em vist el seu grau de cristianisme amb els refugiats. EU es un mercat, un club d’estats governats per
“puchinelis” dirigits per economies gegantines. Esta ben demostrat que amb l’euro ja en tenen prou. Si no fem quelcom que els doni beneficis piquem en ferro fred. Es com ho veig i voldria equivocar-me.
Ramon Sans
12.10.2017 | 01:22
EL UNICO RELATO que puede cambiar la opinion publica y gobiernos europeos es que CATALUNYA FUE INVADIDA , ARRASADA Y BARCELONA BOMBARDEADA EN REPETIDAS OCASIONES POR EL EJERCITO ESPAÑOL EN TIEMPOS DE PAZ , EL GENOCIDIO CONTRA EL PUEBLO CATALAN .
Mientras españa hacia la guerra de los 80 años en Flandes , en Catalunya la republica de Pau Claris levantaba la bandera de la libertad , LO QUE PASA AHORA VIENE DE LEJOS …
Mientras Napoleon mandaba en Madrid EN EL SIGLO XIX , BARCELONA FUE UNA CAPITAL DE UNA REPUBLICA CATALANA …. CATALUNYA ES UNA NACIN OCUPADA POR LA FUERZA E LAS ARMAS…
NO DEJEN NINGUN FLANCO ABIERTO …
salvador pallares
12.10.2017 | 00:31
Sr President a cometido una grave equivocación politica que la podemos pagar muy cara los catalanes. Rectifique inmediatamente Proclame la Republica Ja! mañana será demasiado tarde.
jaume vall
11.10.2017 | 23:59
Sóc dels que va creure que la “trucada europea” era de veritat una declaració de mediació. Vaig pensar que valia la pena haver ajornat la independència, i guanyar temps i simpatia internacional per la posició catalana (per a molts països, fins fa tres mesos, ni sabien que Barcelona era la capital d’un país anomenat Catalunya).
No tenim més informació, i a més, és lògic que un bon procés de mediació sigui discret.
Ara bé, si realment només va ser una proposta desvirtuada i tàctica per part de la Unió Europea, si continuen impàvids davant de les males maneres espanyoles, i ni es molesten en prohibir a Rajoy d’activar més mesures represives contra Catalunya, aleshores, endavant les atxes.
Volen que siguem un problema? Siguem un problema ! I l’economia pot ajudar i molt a ser un problema.
Ramon Sans
11.10.2017 | 22:20
En Europa manda el PARTIDO POPULAR EUROPEO Y EL PARTIDO SOCIALISTA EUROPEO … Y ELIGEN DE MEDIADOR A EUROPA … ¿QUIEN VA A MEDIAR ? ¿ QUE NECESIDAD TIENE ESPAÑA DE ACEPTAR UN MEDIADOR ? ,
SI LOS CATALANES NI DECLARAN LA INDEPENDENCIA … NO ES NECESARIO CAMBIAR NADA .
SI NO DE DISPONE DE FUERZA PARA CONSEGUIR LA INDEPENDENCIA , (LA QUE SEA) … QUE NADIE ESPERE QUE UN EUROPEO HAGA ALGO PARA NOSOTROS LOS CATALANES SINO NOS LO GANAMOS ANTES .
Jaume Morrus
11.10.2017 | 22:10
Parteixo de la base de que tot va anar de bona fe, que no hi ha interessos obscurs darrere… Si no es així, no cal esperar la llei de partits, son polítics morts per la ciutadania.
Si va anar tot de veritat i els han enredat com a babaus, primer té delicte en confiar sense garanties en els polítics espanyols i el buròcrates europeus de que compliran allò que et diuen sense cap compromís ferm. Quan fas acords has de saber amb qui els fas, qui es l’altre, quin compromís mostra habitualment i quin valor té la seua paraula.
Tornem-hi, si vas confiar de bona fe… t’han enredat completament, del cap a la fi. I si t’enreden no has de complir la teva part del tracte, queda trencat i ets lliure. Si t’han enganyat, tornes, renegues en silenci i actues.
Vist el cas, s’ha de activar la Declaració, no ja per dignitat (que també) si no com a legítima defensa. I quan abans millor, avui millor que demà, divendres millor que dissabte… amb urgència.
Perquè ja li hem vist les urpes estirades i començar a comptar quants plats omplirà amb la cacera que prepara. No fan presoners, no n’han fet mai, ni en faran… van a destrossar tot el que vulguin: escola, cultura, mitjans, mossos… tot el que vulguen.
Així que, ara, si tot es de bona fe, has de fer efectiva la DI amb celeritat i anar a lluitar la teva dignitat. La gent t’hi acompanyarà, uns arrossegaran els altres i la gent defensarà el que calgui. Si deixem passar els temps, anem pel pedregar i retrocedirem al 74, no al 78, al 74. Perquè l’estat que dissenyen es pre-constitucional (per dir-ho elegantment). I s’ha de fer abans del dilluns, on en temo que si els Jordis van a Madrid, amb en Trapero, tenen molts números de no tornar a casa aquell dia.
Si no ho fan, si no mouen la peça sabent el que sabem ara, estem davant d’una generació política que passarà a la història, i no precisament per la fidelitat al poble.
Es la fi del camí, o DI o submissió humiliant, ara SI es l’hora.
Xavier Fabregat
11.10.2017 | 21:41
Puigdemont i la resta del govern tenen tot el meu respecte i admiració, però aquest sentiment dels ciutadans en vers als seus governants s’ha de guanyar dia rere dia i més si tenim en comte que qui ha marcat el ritme als polítics durant els set darrers anys som nosaltres, els ciutadans, com ha de ser en una societat viva com la nostra. Per altra banda son ven lliures de fer-se a un costat, el que estan fent és d’un alt risc. De aquí el meu respecte i admiració.
Dit això però, ahir es va produir un fet cabdal que ens va deixar perplexos i estabornits. Vam anar per un anunci esperat durant anys i el President ens el fa, però acte seguit ens va tirar a sobre una galleda d’aigua freda.
Probablement era la determinació correcta i si es va equivocar tampoc li podrem retreure, ell i el govern havien d’adoptar una postura probablement a corre cuita.
Però així no, així no val. Volem arguments, ni detalls ni noms ni rés que perjudiqui la estratègia. Per negociar… sí, però quan, amb qui, el que ?
Avui tot son especulacions, estic marejat de sentir-ne de tots els colors, que si son verdes, que si son madures… Resumint, crec que som molts els ciutadans estem més perduts que un llum.
Així no President, si us plau, volem saber que es cou, però de primera mà, sense detalls, però de primera mà, encara hi és a temps. La confiança costa guanyar-se-la però es perd molt ràpid i no ens ho podem permetre.
Antoni Gordó
11.10.2017 | 21:27
Molt ben escrit Director.
I totalment d’acord amb Oriol Gordó.
Jo vaig ser un dels desil·lusionats ahir amb Puigdemont, però estic segur que, si ho va parar, va ser perquè des d’Europa algú important li va prometre que faria possible la mediació, sense que nosaltres tinguèssim que tornar a ser súbdits.
La nostra força és el poble. Estem cohesionats i determinats.
Si la UE no es porta bé, deixarem per més endavant si hi volem entrar o no…. Ja ho veurem.
Coneixen els espanyols, aviat tornarem a veure les cares de satisfacció del poble de Catalunya, quan el nostre Parlament, el President, Vicepresident i tot el Govern anuncien formalment, dins de pocs dies, la independència de Catalunya.
Endavant!!!
Oriol Gordó
11.10.2017 | 21:05
Benvolguts companys,
A tots ens va semblar rebre una galleda d’aigua freda quan el president va demanar suspendre els efectes de la declaració d’independència.
Però devia tenir els seus motius. I devien ser uns motius poderosos per arriscar l’única força que realment tenim, que és la de la gent.
En tot cas, estem en guerra ,incruenta, i que continuï així, però guerra al capdavall. I en una guerra o estàs pel que et diu el teu cap o passes a ser un avantatge per l’enemic.
El govern farà el que hagi de fer quan ho cregui convenient, i pel bé de Catalunya, espero que tots el que desitgem la independència sapiguem estar a l’alçada de les circumstàncies. Per tant, demano: prou histerisme.
Tenir por, enfadar-se, patir… és normal. Tots ho hem fet. Però el cert és que ara ho tenim millor que mai. Ho continuem tenint millor que mai.
I potser quan tinguem la república en marxa, aquest bany desagradable i torbador de realpolitik que ens està oferint Espanya i Europa ens anirà molt bé. Està clar que el que val és el poder i res més.
I nosaltres tenim poder. Més de dos milions de persones disposades a desafiar l’estat és poder. No el menystinguem. No ens menystinguem.
I en qualsevol cas, recordeu on èrem fa deu anys, i on som ara.
Víctor Gonçal
11.10.2017 | 20:59
Article de Jordi Graupera que val la pena llegir: http://www.elnacional.cat/ca/opinio/jordi-graupera-opcions-rajoy_201066_102.html
Manuel Gil
11.10.2017 | 20:43
Si no activem aviat la declaració suspesa temporalment,quan anirem a eleccions autonòmiques, l´estat intentarà il·legalitzar partits independentistes. A les hores serem al cap del carrer.
Núria Castells
11.10.2017 | 20:35
No crec que el govern s’hagi equivocat. Tirar pel dret, sense oferir negociar a Espanya, aquest cop posant per testimoni la comunitat internacional, tampoc no era fàcil, donada la correlació de forces.
No crec que Puigdemont s’equivoqués. Només és una mà estesa. Si la refusen… doncs som on érem. No hem perdut res, doncs.
Des del meu punt de vista, la força que tenim és la gent. L’única força; però una força formidable.
No defallim; no ens dividim. Quin goig sentir l’Anna Gabriel, d’aquesta CUP que tants vam criticar mesos endarrere! Perquè va dir coses sensates, fonamentals, paraules en què molts ens reconeixem. I això és molt important, de cara a la unitat.
Espanya és un estat nefast. Negre, tristíssim, abocat a la ignomínia. Permissiu -si no, més- amb el feixisme. Només la gent de Podemos manté la dignitat. I no són suficients.
Aquesta Espanya no ens pot oferir res. No podem esperar res d’ella.
En aquest context, només mantenir la mobilització pot mantenir l’esperança. Un poble que va defensar les urnes amb fermesa exemplar pot tirar endavant, vingui què vingui. Més, si l’alternativa és la intervenció de les nostres institucions i la repressió com a poble.
Mantinguem la unió i la mobilització. Ja des d’ara mateix hem de tornar a preparar-nos per sortir al carrer quan calgui, que serà molt aviat. No ens han deixat cap més opció.
Només en la unitat i la fermesa hi ha esperança. Tinguem-ho clar.
Europa no es pot permetre un daltabaix dins de les seves fronteres. Aquesta és la nostra força, també. Si cal parar el país, parem el país.
Josep Albà
11.10.2017 | 20:28
És molt més greu que tot això que vosté explica Sr. Partal. molt més greu.
Hi ha un Govern i una coalició que dóna suport al Govern que es van equivocar dramàticament, que van ser covards i que van incomplir les promeses fetes.
Hi ha una muntanya d’independentistes que ens havíem jugat el coll per aquest referèndum i que portem anys lluitant que ens sentim decebuts i enganyats.
Hi ha una Europa impassible i freda que ja ha comprovat que no tenim el que cal per proclamar la independència. Que som febles i disposats a incomplir mandats democràtics.
Hi ha una amplíssima majoria absoluta al Congreso de sus Diputados: -PP;PSOE i Ciudadanos, unida i irrompible que ni ha negociat, ni negòcia ni negociarà res de res que pugui interessar-nos mínimament i que mentre Puigdemont fa discursos sensacionals acabats en drama vergonyós, es prepara per passar-nos pel damunt com una piconadora.
Finalment, potser hi ha algun babau disposat a tornar a sortir al carrer a deixar-se prendre el pèl una altra vegada.
Jo, no.
ENRIC ROIG
11.10.2017 | 20:24
Jo crec que som molts que no tenim clar si el President puigdemont es va equivocar o no. Això ho dirà el temps, segons siguin els resultats. Es absurd i estúpid donar opinions (i més encara afirmacions) en lletres majúscules. A favor seu: Ha desconcertat al gobierno de Madrid, ha guanyat molta acceptació i millorat l’opinió de personalitats i governants de la C.E., a la vegada que ha posat en solfa la falsa imatge que tenen del gobierno español, al conèixer de més a prop les salvatges actuacions quie ha promogut i segueix amenaçant per part de les forces de l’ordre, i la minuó de decissions antidemocràtiques, així com la fastigosa prepotència, l’ús habitual de la mentida i el seu funcionament totalitari i anacrónicament feixista.
Certament, Sr. Puigdemont, també es veritat que la seva frenada inesperada ha trencat de sobte la il.lusió i l’enardiment de molta gent embadalida que esperava un espectacle més fort. En vista de que això no ha canviat en absolut la mala llet, la “hidalguía?” l’esperit dominant i venjatiu, ni ha contrarestat la malícia intrínseca del estado i gobierno españols, crec que hauría de repensar la seva posició respectuosa i dialogant, i contestar a aquest ramat de hienes degudament: reactivant la declaració de independència.
JOAN RAMON GOMÀ
11.10.2017 | 20:18
Proposo que es convoqui una sessió del parlament per debatre i acordar la resposta a la pregunta que ha fet Rajoy al govern català: Heu declarat la independència?
Si el Tribunal Constitucional prohibeix el debat, se li constesta a Rajoy que dintre de la llei espanyola està prohibit contestar a la seva pregunta.
Si no es prohibeix el debat, es redacta una resolució, es vota i se li constesta el resultat de la votació.
Alexis Vizcaino
11.10.2017 | 20:09
Ja s’ha demostrat que estem sols. Els estats son egoistes. Si no ens accepten es perquè pensen en ells. Pensem en nosaltres.
Desactiven la suspensió. Fem el pas ja. I EFTA.
Lluís de Manuel i
11.10.2017 | 20:03
Completament d’acord Vicent.
Ahir ja deia en el meu comentari al teu editorial que probablement seria questió d’esperar 24 hores només per tindre clar les properes passes a seguir. I no m’enganyat.
Vistes les reacciones politiques internacionals i el missatge del govern espanyol durant el dia de hui, a tot estirar Puigdemont deuria de proclamar la nova República catalana la setmana que ve. Cap sentit mantenir aquest “impass” més temps.
Josep Segura
11.10.2017 | 19:48
Una pregunta: després d’una DUI formalitzada, haurà valgut la pena sacrificar màrtirs ? Què haurem obtingut al final del camí ? I després del 155, què? No parlo de rendició, però potser trobar alguna manera de retirar-se i passar a una estratègia més a llarg termini. Els herois ja els tenim, més enllà potser hi ha el precipici. Estem massa sols.
Antoni Maroto
11.10.2017 | 19:37
Trobo molt encertada l’opinió del Víctor Serra. Molt d’acord!
Joaquim Farres
11.10.2017 | 18:55
Donem via lliure a la República proclamada ahir, parem el pais i tanquem totes les vies, siguem solidaris amb els mes afectats per aquesta decisió i comencem a actuar com la República que ja som.
Victor Serra
11.10.2017 | 18:51
Vicent, ahir no era el dia de fer la DUI encara. Haguerem perdut tots els suports a Europa i del món dels Comuns. L’oferta de diàleg, i més pressionats pe Europa , va ser una resposta intel.ligent. Si la reposta de l’Estat és el 155 o similar, estarem legitimats a fer la DUI i a defensar-la fins les últimes conseqüències.
FRANCESC CONILL
11.10.2017 | 18:30
Moltes gràcies, necessitàvem algú que ens digués alguna cosa.
Llorenç Marquès
11.10.2017 | 18:22
Comprenc lo que va fer el President Puigdemont, voler demostrar a Europa com respon el govern, la oposició i altres parits espanyols, a la mà estesa de diàleg, això ha tingut un preu molt alt, la gent, el poble està molt decebut, he parlat amb gent que diuen que no aniran a cap més manifestació, perquè no volen jugar-se la pell, perquè els hi aixequin la camisa, i més veien com Europa tanca files amb Espanya. Personalment crec, que voliem ser com Escòcia, ens han obligat a intentar fer com Eslovènia, però si volem ser independents, tindrem de fer com Croàcia, i no per gust, si no per dignitat, per orgull i per convicció de que volem ser un Estat sobirà i lliure. El meu avi matern sempre em deia,..”nano, quant es torça un ferro amb una força bruta, s’ha de fer servir com a mínim la mateixa empenta per adreçar-lo”, cada vegada tinc més clar, que ni Europa, ni la ONU ens faran costat, ni obligaran a Espanya a fer abans de final d’any, un referèndum pactat, tinc clar que aplicaran el 155, i convocaran eleccions autonòmiques, amb els partits independentistes il·legalitzats, tinc clar que davant d’això, sortira una resistència catalana que no es voldrà agenollar sota Espanya, que s’organitzarà d’altre manera més contundent, crec en definitiva tal com pinten las coses, que o renunciem a ser República o tindrem de passar per ser-ho com a Croàcia….I que consti que no m’agrada gents ni mica, però si diem, ni un pas enrere, no tindrem altre alternativa. Veurem, temps al temps.
Secundí Mollà
11.10.2017 | 18:19
Crec que, quan després d’aquest intent de guanyar temps per part de la UE s’apliqui el 155, el president i el govern ho hauran d’explicar tot molt bé. I fer una declaració apel·lant a una èpica que entenc absolutament necessaria per tornar a posar dempeus tots els actius de l’independentisme.
Èpica. Aquesta cosa que arriba al tros del cor on són els sentiments més nobles que tant s’han contingut per la part més generosa de l’independentisme. La que fa plorar a homes i dones bregats en mil batalles.
Una mica d’èpica si us plau.
Pep Espasa
11.10.2017 | 18:14
*Gran jugada d’estratègia que posa en safata el reconeixement de la Proclamació de la República Catalana*
– El President va fer clarament davant de tot el món la Declaració de ser un Estat. I aquesta ja es va deixa signada per la majoria de diputats del Parlament. El que s’ha suspès temporalment són els seus efectes. Això és, deixar a punt la Proclamació per quan l’Estat Espanyol cometi la més mínima errada a ulls internacionals
– Després de la magnífica exposició dels fets del per què s’ha arribat a aquest punt, amb la posada en relleu de les actituds dels governs espanyols i de la manca d’honestitat del seu Tribunal Constitucional, molts països valoren ja seriosament el suport al reconeixement del poble de Catalunya
– També situa el grau de popularitat del President i els polítics del Govern com a grans estadistes i grans actius de l’Europa del segle XXI. Al costat de la societat catalana com a exemple de revolta pacífica per la dignificació de la paraula ‘democràcia’
– Aconsegueix rebaixar la tensió i l’amenaça de la repressió. Amb el país ple de policia forània amb ànsies de tumults, i l’escalada de feixisme a les àrees metropolitanes, una Proclamació d’Independència hagués desembocat en greus actes de violència contra la població pacífica i posat en risc la ciutadania
– Ratificar la independència sense la seguretat total del control del territori, i sense la garantia dels suports internacionals, hagués pogut tenir conseqüències fatídiques! En aquests moments històrics cal el cap fred, seny i molta intel.ligència estratègica
– L’exigència de negociació d’Europa i els reconeguts mediadors internacionals que s’han ofert, eleva l’estatus de Catalunya al mateix nivell que España davant del món, cosa que el Gobierno no pot suportar
– Trasllada tota la pressió a l’Estat Espanyol, que es traduirà en fortes discussions internes degut a la tensió insuportable del moment
Davant d’això:
A) Si España es nega a negociar, el Parlament retira la suspensió temporal i entra en vigor la Declaració d’Independència ja signada pel Parlament
B) Si Rajoy aplica el 155, o qualsevol altre intent d’atac a les institucions catalanes, o hi ha algun acte de violència (recordem la propera celebració de la Hispanidad, amb tot el feixisme fora de si), legitimen directament la Proclamació d’Independència
C) Si accedeixen a negociar, el mínim exigible per la comunitat internacional (recordeu l’editorial de The Guardian o tants altres) és un referèndum d’autodeterminació acordat. Amb la qual cosa, la ja incontestable majoria del poble català obtindria la Independència amb l’immediat reconeixement mundial
ESCAC I MAT!
VISCA CATALUNYA LLIURE!!!!
Frederic Schönhöfer
11.10.2017 | 18:07
Independència, EFTA i Schegen.
La UE ja morirà sola quan el Regne Unit marxi i tingui que “aguantar el deute d’Espanya sense Catalunya” !
Josep Usó
11.10.2017 | 17:55
Sembla clar que aquella Europa en la qual creiem no existeix. Aleshores només resta rectificar i continuar per un camí diferent. El que o es pot és continuar amb un estat digne del segle XVIII. Demà, dia de la seua raça, en veurem una mostra del que són i també del seu interès. Si Europa prefereix ensorrar-se amb ells, Ja s’ho faran.
Lluís Vilarrasa
11.10.2017 | 17:52
Comparteixo el desassossec de molts. He llegit aquest ‘editorial i no sé si encara estic pitjor.
Malauradament, España te la raó de la força per més que nosaltres tinguem la força de la raó (es repeteix el que va dir Unamuno). ¿Qui creia que España pot acceptar una reculada o una negociació que considera una derrota? El seu orgull d’hidalgos no ho permet! Només amb astúcia i una mica més de paciència ens en podrem sortir.
Tenim el país ocupat i podem fer les declaracions que vulguem… No tenim exercit ni prou mossos (disposats a què?). Tant de bo veies la possibilitat d’una vaga general indefinida! Tant de bo hi hagi una carta amagada!
Crec que ara és qüestió de perdre el mínim possible i tornar a la càrrega tan aviat com sigui possible. Fem una candidatura ÚNICA de tots els independentistes i noves eleccions. Aleshores Europa no podrà tancar tant els ulls com ara.
És trist però jo ho veig així.
Roser Giner
11.10.2017 | 17:49
Més clar impossible. Molt ben plantejada l’editorial. No val a badar. Continuem a l’expectativa i a actuar quan calgui.
jordi Rovira
11.10.2017 | 17:49
Jo fa dies que dono voltes i perdo hores de son. El punt clau està en “fer el pas” Això necessita viabilitat. O reconeixement internacional, o empoderament nacional. El caixa o faixa que s’ha de pensar. En tot cas veurem què ens de para aquest proceso espanyol cap a la contrareforma constitucional. I com això mateix s’armonitza o topa amb la idea europea del que és seguretat institucional i estabilitat. Veurem com s’instrumentalitza.
Antoni Oller
11.10.2017 | 17:41
Ahir vaig quedar amb una profunda decepció. Molta gent m’enviava missatges d’ànim, de que hi havia una gran jugada estratègica al darrera, i semblava que m’ho creia a mitges. Res, estic pitjor que ahir, i el President Puigdemont deu anar perdent el crèdit polític acumulat en un any i mig de seriositat, credibilitat, responsabilitat i feina molt ben feta. Estic fet pols; ahir vàrem perdre (som a temps a reparar-ho?) una oportunitat històrica, com molt bé va dir l’Anna Gabriel. Crec que ja es pot dir alt i clar que l’equivocació va ser rotunda, històrica, de gran calat. La posició d’Europa denota que per a ells, la Declaració d’ahir és paper mullat i paraules buides. Si Espanya se-n surt i obliga a noves eleccions autonòmiques, no veig a qui votar sinó la CUP, i mira que els vaig arribar a odiar ara fa més d’un any! Espero instruccions dels Jordis.