………………………………..
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/93464
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/95200
Vaga de bloc |
diumenge, 18 de maig de 2008 | 11:37h
Un nou lliurament del Baròmetre
d’Opinió Política posa de manifest unes dades que han
estat desestimades contínuament. Ja fa temps que si sumem les
persones que volen que Catalunya sigui un estat independent i les que
volen que sigui un estat dins d’una Espanya federal, el resultat
supera el 50%. Si es fan aquests estudis, si s’hi destinen diners que
paguem entre tots, és per conèixer l’opinió de
la població i per reorientar aquelles polítiques o
aquelles situacions que no són ben acceptades per la
ciutadania. Que més de la meitat de la població
expressi la seva voluntat de revisar la relació entre
Catalunya i Espanya quan encara no fa dos anys que es va votar
l’Estatut és una prova que aquella eina no va resoldre el
problema. Que menys del 40% vulgui continuar essent una comunitat
autònoma és motiu suficient perquè el govern
encapçalat per José Montilla faci una aturada en sec i
demani a la gent què vol fer.
Amb aquestes dades a la mà, és
inadmissible que no hi hagi la reacció política
corresponent. Quan la ciutadania s’expressa amb aquesta contundència,
els representants democràticament elegits no poden fer com si
res. Això perverteix totes les dinàmiques de la
democràcia i de la política. S’està bloquejant
una possible sortida que passa pel dret de decidir. Si la situació
ja era de coll d’ampolla, ara, a més, s’hi posa un tap. I això
pot fer que el debat polític a la blogosfera comenci a ser
repetitiu. Quan la raó de la paraula és desoïda,
potser cal provar el silenci.
Per això em declaro en vaga
indefinida. És la meva manera de protestar per aquest
menysteniment de la voluntat popular expressada en els estudis de la
mateixa Generalitat de Catalunya. Ja sé que una vaga es fa
partint d’una posició de força que no tinc, però
aquest bloc és la principal eina de la qual disposo per
comunicar opinió i no tinc res més. Quan vaig començar
a escriure al bloc reclamava que el debat de la sobirania es posés
damunt la taula. Ara hi és, i fins i tot hi ha la massa social
suficient per posar en marxa el full de ruta.
Si tinc ocasió de penjar un
parell d’apunts cada dia de dilluns a divendres i un els caps de
setmana (un dissabte i un diumenge), el dia 31 s’escaurà
l’apunt número mil. Em sembla una coincidència ideal
per iniciar, l’endemà mateix, la vaga de bloc. Cada dia
penjaré una entrada amb el títol “Vaga de bloc per la
sobirania” i sense més text a l’entradeta que el còmput
dels dies: “Dia X de la vaga”. Com a molt, amb algun enllaç
sense comentaris. Crec que aquest és el punt clau: la
sobirania. Fins i tot els qui aposten per un estat dins d’una Espanya
Federal ens haurien de fer costat per recuperar-la, perquè la
posterior federació, si la vol la majoria de la població,
sigui entre iguals.
I fins quan, la vaga?
Fins que el president de la
Generalitat faci una declaració institucional reconeixent la
crisi del model autonòmic, assegurant el suport del seu grup
parlamentari a la llei de consultes populars del conseller Ausàs
i comprometent-se a fer una consulta autodeterminista i, per tant,
reconeixent el dret de decidir.
Fins que CiU deixi de dir que no
descarta el dret d’autodeterminació i passi a fer una
proposta concreta perquè el Parlament pugui exercir aquest
dret assegurant el suport dels seus parlamentaris al vot afirmatiu.
Fins que es constitueixi, si cal a
proposta d’ERC, una taula de partits i entitats (CES, PDD, etc.)
encarregada d’establir els passos i el calendari que ens han de dur
a la recuperació de la sobirania.
Fins que ICV, que també
reconeix el dret d’autodeterminació, s’integri a aquesta
taula o a la reclamació explícita de la sobirania..
Aquest és l’esperit. Aquesta és
la intenció. A partir de l’1 de juny, ja ho sabeu.
(Així ho plantejava en Xavier Mir)
…………………………………………
Subratllo jo, perquè avui parlant amb un amic he vist que hi ha malentès sobre el sentit de la vaga. He vist que s’entenia que és una vaga fins que tinguem la independència. I de cap manera ha plantejat en Xavier Mir cosa semblant.
Altra cosa és que treballi per la independència. Però aquí el que planteja és una greu i perillosa situació i exigència en la ja precària i precària democràcia i governances que tenim. Són uns mínims, en cap cas suficients (i anava a dir paraula grossa!) però sí necessaris, o podríem dir-ne previs per a poder parlar de política o de debat. Espero serveixi l’aclariment.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!