Indústries i caminars.

Josep Maria Terricabras:

Reflexió independentista

“Fa poc s’ha produït un cert clima de tensió –no se sap si de ruptura–
en el si de la direcció de Reagrupament. Com que la cosa resulta
vistosa i potser important, alguns amics ja s’han avançat a comentar-la
en aquest mateix bloc. No em puc estar, doncs, d’abordar-ho, si més no
per facilitar que tothom hi digui la seva.

De fet, no sé ben bé com ha anat tot plegat. Hi ha coses que,
aparentment, resulten estranyes, tres sobretot: a) que el grup
majoritari no acabi fent valer la seva opinió en la direcció (perquè hi
deu haver votacions de majories i minories, suposo); b) que la forma de
fer les llistes pugui provocar una crisi definitiva, com si es tractés
del punt més essencial d’una formació independentista; c) que, per
aquesta raó, acabi abandonant la direcció el grup majoritari.

Només dic que aquestes coses resulten, aparentment, estranyes. Segur
que deuen tenir alguna explicació (o moltes). És molt possible que
aquest mateix dilluns ja estiguem més ben informats i de ben segur que
durant la setmana anirem rebent comunicats, manifestos i declaracions
que ens acabaran de donar pistes, tot i que no sé si ens ho acabaran
d’aclarir. Per tant, deixo la qüestió aquí, que ja anirem seguint entre
tots, a mesura que es publiquin les opinions d’uns i altres.

El que més m’interessa ara és veure les dificultats amb què topen
sempre els projectes independentistes. Resulta ben sorprenent, per
exemple, que diguem que l’únic que ens interessa és la independència,
però que després ens barallem per la primera –o la segona– dificultat o
discrepància que aparegui. En general, hi ha poca capacitat de pacte,
de consens, hi ha poca cintura política. (…)”

Comento:

   Primera preocupació:
Les maneres em semblen preocupants, sobretot per la visceralitat i atac als 4 (o 6) que defensaren que les llistes s’han de fer segons acord previ (ho podeu llegir: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/157604).

Entenc que es pot plantejar que l’estatut es va fer a corre cuita i tingui uns o altres problemes, però la manera de fer de Carretero i els altres dimitits no em sembla correcte, i les acusacions que han rebut els altres són marca de mala qualitat política. El compromís era de fa tres mesos, i, si un cas, s’havia de deixar-se de “pureses” i “La Regeneració” la nostra faltaria més! Però en cap cas disfresses, que ja n’estem tips.

Kollmiku, hola, discrepo i penso que la crítica de Terricabras és massa suau en aquest punt. Jo diria que és pitjor que poca cintura, és una barroeria i irresponsabilitat donat el canvi polític a l’abast i treballat.

La situació, i sobretot la gestió de la situació la veig embolicada de problemes de principis (neixen i s’han alimentat fins ara de renegar i difamar ERC) i d’interessos que no són ni aplegar ni res que s’hi assembli. Això ho dic pel tarannà, accions, discursos, de Reagrupament i “reagrupats”, per trobades, converses, discussions, i la poca, petita esperança que tenia en que Reagrupament s’adrecés cap a la coalició que necessitem i reclamem des del moviment per la independència.

   Uns detalls dels punts del 4.2.
El que es va presentar d’entrada com a raó de les dimissions són uns punts dels estatuts de Reagrupament sobre la formació de les llistes per les eleccions. Ahir assenyalava “una cosa que no entenc: si Reagrupament ha de donar suport a qui es presenti a les properes eleccions amb la independència com a prioritat i al programa, sigui aquest que es presenti com a partit o com a coalició de partits polítics, com lliguen els dos punts que s’han d’assumir i la possibilitat que fos aplegament, i de partits polítics?

Perquè no pot ser que es demani gaire més que el compromís per la independència a les properes eleccions i els mínims que aquesta tasca demana. I és molt difícil que algun partit es vulgui aplegar si resulta que, com diu el punt segon, els seus candidats no siguin cosa seva, de cada partit que s’hi afegís, i els hagués de triar l’assemblea de Reagrupament.

Ho entenc malament pot ser, o és una cosa interna? On està aleshores el lloc per a la coalició per a les properes eleccions, que és el què necessitem?”.

De seguida anoto els punts en qüestió, a veure que us semblen. I tant de bo, penso, fos només problema d’estatuts precipitats. Diria que a Reagrupament hi ha gent ben capaç i que vol la millora política i la independència, són generosos i tot el que cal. Però en grup no arrenca ni marxa en aquesta direcció, i aquest és problema per l’independentisme i per la política.”

   Punt 4.2.a
“L’assemblea de 3 d’octubre de 2009 va aprovar la ponència política on
es diu el següent:

Punt 4.2.a
“L’associació Reagrupament Independentista donarà suport a una
candidatura electoral que es presenti a les eleccions al Parlament de
Catalunya de 2010 ja sigui com a partit polític o com a coalició de
partits polítics, que compleixi les dos condicions següents:
– Que assumeixi íntegrament el document polític aprovat per l’Assemblea
General celebrada a Barcelona el 3 d’octubre de 2009 i que presenti els
punts de regeneració democràtica i declaració unilateral
d’independència com a punts principals del seu programa electoral.
– Que els seus candidats en cada circumscripció electoral siguin
escollits en un procés de primàries amb llistes obertes per tots els
associats de Reagrupament Independentista de la circumscripció
electoral corresponent.” (ho podeu llegir als comentaris a:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/158148)”

   A veure si la crisi fa esbandida bona de manies i bajanades.
“”(…) la independència no és l’obra d’un –ni d’una persona ni d’un partit– ni d’un miler. És l’obra de tots, per a la qual hem de ser capaços de guanyar la majoria dels catalans.”, assenyala Terricabras.

I tant, aquest punt és un greu problema. De moment l’he detectat a CiU (quan veuen moviment, deixen anar que “nossaltres, Els Millors!,  conduirem Catalunya a la independència”, i l’endemà diuen “no som independentistes”, i anar fent) i a Reagrupament (anem a despertar el país, bf, com si no fes uns anys que ja ho està prou!).

En general no he trobat aquesta fatxenderia en cap més grup independentista. Estaria bé que s’aprofiti aquesta crisi per a fer esbandida de la pretensió, i que tothom accepti que és feina de tots, i també ho ha estat dels qui han mort, i dels que han estat assassinats per la defensa de la independència, el país, la llengua, la cultura, la veu, el pensament……., que sembla hi ha Purs Patriotes que ho obliden després de cantar-ho.

És especialment interessant aquesta esbandida perquè està molt vinculada a difamacions de la realitat, que en dic. L’abandó d’aquesta inèrcia d’apropiació indeguda és un punt que considero clau pel triomf de qualssevol moviment polític amb futur (que en diem, però que hauríem de dir amb futur bo, per a entendre’ns, perquè de futurs foscos també tenim a l’abast).”

   Dic difamada, no “difamada”.
“Kollmiku, espero que ho podrem contrastar. Sobre el que dius “pacte amb unionistes”, en el seu moment ja ho vaig dir aquí: va ser un gest de generositat d’ERC, molt i molt arriscat, però ben plantejat. Un gest i decisió que vaig agrair aleshores, i que segueixo agraint més i més en la recollida de fruits, i especialment en cada moviment que fa CiU i el PSC d’ençà les darreres eleccions al Parlament, per exemple.

Se li va criticar a ERC també que no calia pluja fina, i uns anys després surt Reagrupament i diu que en farà, d’escampament de l’independentisme. Apropiació indeguda i crítica incongruent.

Però no cal anar tant lluny ni fi, la difamació clàssica i lamentable de “crítics d’ERC” i de Reagrupament és “que ERC no és independentista”, diuen. I això, a banda que només funciona per visceralitats burdes, és mentida, difamació en el sentit que jo dic, que s’alimenta de deformar o menystenir fets, esdeveniments, previsions, sabers, etc, pertinents per la qüestió de que es parla o que s’observa.

Ha funcionat perquè l’ambient és ple de toxines en la informació i molt mala educació general. Però, ho faci qui ho faci, ho assenyalaré com a inacceptable. Hi ha coses que encara que efectives no ens hem de permetre. Com vaig dir a un suposat demòcrata en campanya per les consultes, els nervis poden alguns, i diuen bestieses com que imposarien la independència. Li vaig dir claríssim: aleshores, si així ho fessis, emigraria del país i us denunciaria a les Nacions Unides.”

…………………………………
http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/weblog_comentaris.asp?ID=20780&PageCounter=0#coment

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!