És evident que a l’estat que estem som considerats criminals (la no anul·lació dels judicis franquistes en són prova evident), susceptibles a l’arbitrarietat del govern de torn per a ser perseguits (tot el subtilment i falsament que vulguem, però a consciència, amb variants) i que estem en situació de que ens perdonen la vida.
Perseguits, acusats, encausats, jutjats, empresonats, torturats i fins i tot assassinats i amenaçats impunement en acció impune perquè es suposa que les forces de seguretat i responsables encara deuen d’estar pensar en aquelles salvacions de la Espanya eterna i tal i tal. No sé què passa en el cas de l’estat francès, estaria bé tenir-ne algun coneixement.
Ens podem lliurar, per les raons que puguem trobar i sumar-nos al grup dels bèsties. Però diria que el que hem de fer és deslliurar-nos, i denunciar el crim d’estat. Si algun torna a repetir que a Europa (o on sigui, si per exemple l’ONU fes la seva feina) no hi hem d’anar a fer res, crec que l’hem d’enviar a pastar fang.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!