Hi ha observacions a agrair.
“(…) Devia fer goig de veure, diumenge passat a la matinada, la presència en
l’homenatge a Rahola d’alguns personatges que no tenen cap problema a
compatibilitzar la defensa dels valors republicans pels quals va morir
el prohom gironí i el suport a la nova fundació dedicada a l’hereu de
la monarquia. (…)”
“(…) Per què, Rahola, veient que ho tenia tot perdut, no esmola les dents,
en comptes d’oferir el coll? Rahola tenia motius de sobra per clamar
contra la macabra broma del destí que suposa el fet que ell, que havia
escrit un llibre contra la pena de mort, estigués a punt de
experimentar-la, tenia prou motius per acusar els qui no el volien
veure més pels carrers de Girona. En comptes d’això, als últims
moments, es refugia en una barreja d’idealismes beatífics, civils i
religiosos, i mor com si no comprengués qui el mata.”
En aquestes dates i a aquestes alçades diria que ens toca no fer concessió als criminals. Cap, i encara se’n fan, i fins i tot als hereus, i sense cap canvi ni explicació, se’ls intenten honors socials. Estic molt d’acord amb Miquel Pairolí en que cal parar atenció al que implica invisibilitzar determinats aspectes dels fets i els assassins. I hi veig força relació amb les possibilitats de dissimulo en algun àmbit públic, i algunes continuïtats que fan pena.
Sobre aquesta idea de considerar que sí tenia enemics se m’ha plantejat
la resposta de que cal respectar-ho com a voluntat, que en realitat els
que s’atacava no era les persones sinó les idees, i que és una qüestió
de dignitat i integritat. Penso que això sona bé, però no és real. Hi
ha molts enemics de la possibilitat de viure bé, enemics de la bona
gent, enemics de persones com el pensador, com el ciutadà, com el
republicà, etc., millor no suavitzar-ho. I entenc que no entra en
qüestió la dignitat o integritat.
També responc: “(…) no voldria que entengui que falto al respecte a aquestes persones.
Podem mirar el que defenso com a preocupació a atendre des d’un
problema ben present: seguim trobant normal (no tothom, però sí molta
gent) que es persegueixi i s’anul·li gent per les seves idees, i sembla
que ho acceptem més fàcil encara si es tracta d’idees de defensa del
que en diem valors cívics. Sembla que tinguem ben assimilat com a
col·lectivitat que siguin perseguides idees com les que ens oferí
Carles Rahola, o les que compartiren tants afusellats pel franquisme.
I
això va acompanyat per una sèrie de comprensions que donen molt d’espai
i aire a assassins que encara ara es presenten o com a complidors d’un
deure, com a salvadors, o com a víctimes de la situació. És en aquest
sentit que entenc retreu Pairolí la postura d’en Carles Rahola aquests
dies que el recordem. I és així com m’ho plantejava fa uns dies en
llegir la frase a que fa referència.
I més clar ho veig si la prenem
com a bona postura setanta anys després. No pretenc un judici, ostres!,
només assenyalar l’acord en que hi ha un problema si ara ens sembla que
hem de “comprendre” determinades coses i no ens adonem del poder que
encara tenen les excuses i excusats. En l’altre aspecte que assenyala,
penso que la persona som també les nostres idees, i en rebre atac o
elogi no crec que haguem de fer-ne separació. I no veig gens clar que
no es puguin matar idees, ni que no se n’hagin matat.”
……………………………….
http://www.elpunt.cat/barcelona/article/7/8-articles/15918-i-alhora-rahola.html
http://www.elpunt.cat/girona/article/7/8-articles/14080-mort-dun-innocent.html
http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/weblog_comentaris.asp?ID=19468&PageCounter=0#coment
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!