Indústries i caminars.

Bloc de Sílvia Martínez

31 de maig de 2009
0 comentaris

Els xiuladors, 2. La violència ho amara tot, i en primer lloc els escenaris de la vida quotidiana.

Feia l’altre dia una diferenciació entre xiuladors amb la idea de mostrar que no hem d’acceptar cap justificació al xiulament de consciència o consciències. També es podria dir que, si no acceptem un model de societat de titelles, no hem de fer cap concessió a la pràctica a qui et vol prendre o negar la consciència.

I se’n fan, d’aquestes xiulades, (fins quan ho permetrem?). Tenim un problema: com no hi ha res que faci acceptable que et xiulin la consciència, però sembla que ho anem permetent, i acceptant, promovent, venent, o comprant, i donant per fet que no volem ser titelles d’algú, alguna cosa hem de respondre als qui ho pretenen. I alguna alarma hauríem de tenir a l’abast per quan se’ns passa pel cap d’accepta-ho.

Recomanava que ens ho miréssim al costat del que planteja la darrera ponència del Tercer Congrés Catalanista per allò de suposades plataformes cíviques, ja que penso que d’aquestes suposades n’hi trobem forces que cal situar en el front dels xiuladors de consciències. Afegiria que, a més, tenim institucions més grosses i poderoses que s’hi dediquen (n’hi trobem des de governs, esglésies, mitjans, o qualssevol entitat que necessiti ciutadans estúpids de mena, xais, o així.)

Hi torno a la recomanació de la ponència, i proposo que ens fixem en aquest punt:

“(…) Quan l’Estat esdevé un ídol al qual es sacrifica tot el que nodreix la vida de les persones des d’instàncies més properes i naturals, la violència ho amara tot, i en primer lloc els escenaris de la vida quotidiana. Però quan amb aquesta violència de “baixa intensitat” no n’hi ha prou per subordinar aquelles deus socials de la vitalitat de les persones, aleshores aflora la violència operativa de l’Estat: l’aparell repressiu, des de les forces de seguretat i el poder judicial fins a l’exèrcit, que, com a ultima ratio, és la violència explícita i sense pal·liatius. (…)”

Pot anar bé per situar el tema de la xiulada a la final
de La Copa i la denúncia per “injúrias” que volen posar en marxa (ho
han fet ja?).
He fet una ullada a la pàgina on ho presenten, i el primer que em plantejo és que no sé qui són, ni
el poder que tenen aquests querellants, però, en qualssevol cas
demanaria:
s’ha fet alguna resposta pública de desqualificació de les raons que presenten?
Cal? Jo no ho sé valorar-ho. Però sí tinc clar que, si no acceptem es sotmetiment universal als símbols de l’estat espanyol la denúncia no s’aguanta.

És evident que “ultraje” ja té els seus problemes. També és evidència
que de tants i tants que ens volen col·locar cansen, i que
hauria de ser suficient per una resposta judicial de crida a la
serenitat i la no acceptació de la denúncia, així com d’algun posicionament en ferm per aturar tant d’odi i violència contra els catalans.

Diuen:

  – antes de celebrarse dicho encuentro se produjo un ultraje contra España y sus símbolos

  – siendo un delito perfectamente tipificable ese ultraje que las
asociaciones  Esait  y  Catalunya Acció, financiadas públicamente,
organizaron los días previos, y que se vio realizado
mediante
un sonoro abucheo durante la audición del himno de
España previa al encuentro.

Reclamen declaracions de condemna a qui consideren responsables de que
es produís
la xiulada: els “representantes del Estado en las
regiones de España en las que radican ambos clubes
deportivos
“, i “la Real Federación Española de
Fútbol, cuyo nombre está ligado a la Jefatura del Estado
“.

També, pel que fa a les aficions respectives, reclamen responsabilitats
a “Los presidentes del Athletic Club de Bilbao, Don Fernando
García Macua, y del Fútbol Club Barcelona, Don Joan Laporta

Respondria (perquè també en parlen): És directament fals que es tracti de “unos hechos contrarios al más elemental civismo”.

És també inaceptable la raó que donen de: “previniendo de ultrajes futuros“, sobretot pel que fa a la organització i coordinació. Perquè implica una santificació de
determinats símbols com a excusa per la repressió generalitzada de tot el que quedi fora del seu club.

No li trobo un sentit acceptable a fer denúncia per injúries a la
organització i coordinació de la gent que xiulessin al rei i himne.
Crec que és perquè aquesta mala idea demana desdibuixar més encara una
realitat que no s’hi adiu ni a com s’ho miren ni a la denúncia que fan. I perquè és allò de la guerra preventiva o variants; models que ja
s’han acabat com a excusa, malgrat els nostàlgics i tanta tradició
espanyola d’aquesta bestiesa, oi?
 
Sobre el pla repressiu que recomanen pels clubs, buf.

Torno a plantejar la pregunta:
com és que, donat que el Congrés està tractant temes d’actualitat i preocupacions i solucions que ens són tant menester, no arriba informació a la gent si no és que la cerques i et mous prou bé per la xarxa?

(En la seva llista de
responsabilitats, no hi figura el responsable Valencià. Bé, aquest és
altre tema, i al final tant se val, perquè no crec que calgui
acceptar-los la exigència en cap cas. Entenc que pretenen penalitzar jurídicament, legal i
política, per raó de domini territorial o simbòlic, tot i
que aleshores s’oblidarien del responsable del govern del lloc on
trobem l’estadi de Mestalla.)

Sonen igual que tants opinadors simples i catalanofòbics que aquests dies, i en relació a la xiulada al rei i himne, reclamen i reclamen….. com a aquesta carta al diari (subratllo jo):

“EDUCACIÓN E IDIOMA

La lengua del Reino
Bernabé Requena Álvarez
Lloret de Mar

En
mi DNI y en mi pasaporte figura que soy ciudadano del Reino de España,
nacido en Barcelona. Mi pregunta entonces es por qué no puedo
escolarizar a mi hijo en la lengua oficial del Reino de España. Aquí,
en Catalunya, lugar donde nací, vivo y trabajo, está prohibido, al
igual que en Baleares. Estos dos gobiernos autonómicos se comportan
como si fuesen países independientes, mientras el Gobierno de España y
la Casa Real miran para otro lado
. Pues una de dos, o se independiza
Catalunya o que se cumpla la Constitución, pero no se puede llevar
tanto tiempo entre Pinto y Valdemoro.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!