Indústries i caminars.

“(…) Per això, la nostra presència aquí no pot ser
només un record i un acte de reconeixement. També ha de ser un
compromís. El compromís d’anar refent i recuperant, al cap de tants
anys, i per sempre més, els valors del civisme, de la democràcia plena,
del respecte actiu. Valors que s’han d’expandir arreu, sense límits. (…)”

*– “(…) Què vol dir, això?
    -Catalunya arriba a la República generant un discurs propi sobre la realitat, a través de la seva pròpia visió de la realitat. 
– I com és aquesta realitat?
    -Paradoxalment, a diferència d’ara, els diaris i els periodistes són propers i afins a partits polítics, però sense enganyar, no com ara. Aquesta és la gran diferència. 
– I això com repercutia en el producte periodístic?
    -L’observació de la realitat és molt propera, molt directa. No hi ha una realitat de segona mà. No hi ha gat per llebre. Això en aquella època. 
– I del periodisme d’avui, què l’impressiona més?
     -Hem deixat d’estimar bastant la realitat. 
– Comparat amb qui?
    – Amb el periodisme republicà. I Bellmunt ens serveix d’exemple esclaridor. Ell va fer una sèrie de reportatges entrevistant estàtues de Barcelona. Aquesta és una manera, barrejant ficció i realitat, d’explicar una ciutat com la capital catalana d’aquella època, via documentació i observació. El periodista deia “Ei, que sóc aquí! Jo miro, veig i t’ho explico”. (…)”

* “(…) Encara hi ha entre nosaltres joves i nens d’aleshores que ho han
viscut, que saben que la fúria i la barbàrie –ideològica, política,
religiosa, militar, cultural, social– escampen por i misèria al seu
voltant i acaben engolint la voluntat de molta gent, antics parents i
amics, que, atemorits, viuen i fan viure en el silenci, en el
negacionisme, en la col·laboració no ben voluntària, però objectiva,
amb l’opressor, amb els opressors.

Per això hem de recordar i honorar els homes i dones que, per defensar
la República i Catalunya, van morir i van patir, i els que encara
pateixen avui, setanta anys després, perquè no s’han anul·lat els
infames consells de guerra que van condemnar innocents o perquè no
s’han pogut encara recuperar les restes dels seus éssers estimats,
colgades en fosses comunes, anònimes, no identificades. (…)”

* ” En els 70 anys de la repressió franquista” Diumenge 19 d’abril de 2009, a les 12 hores Homenatge a les víctimes del franquisme soterrades a les fosses comunes del Cementiri de València.

* “(…) Allò que la dictadura franquista va deixar inacabat ho enllesteixen
sense angúnia socialistes i populars. Espanya es converteix en un Estat
agressiu, antipàtic i poc amable amb aquells que tenim una llengua i
una cultura que emmarquen en una nació diferent.

A veure qui s’atreveix encara de parlar de federalisme o d’encaix
amb Espanya des de Catalunya. El president Pujol parlava de ‘tancament
de caixa’, el president Maragall parla de dir ‘prou’. Ens queda, i
segurament per no gaire temps, la via de la independència i de la
sobirania per a la societat catalana. Caldria que l’acció política dels
partits catalans I els seus polítics al capdavant reflectís aquesta
realitat i actués en conseqüència, la societat civil ja ho ha començat
a fer fa temps, Brussel·les i la ILP l’exemple. (…)”

* “(…) El risc de la dissolució nacional és massa aprop com per mirar cap a
l’altra banda. El premi d’un estat propi és massa aprop com per a
desaprofitar la oportunitat. (…)“

……………………………………….
http://deumil.cat/imatges/Brusselles/2009-03-07%20per%20Ramon%20Morral/slides/orig_P1050523.html
http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/weblog_comentaris.asp?ID=19468&PageCounter=0#coment
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/_ldquo_els_periodistes_catalans_hem_
deixat_d_rsquo_estimar_la_realitat_34473.php
http://www.nodo50.org/forumperlamemoria/spip.php?article270
http://blocgran.cat/?p=578
http://desfilo.wordpress.com/2009/03/16/10-mil-catalans-i-un-professor/
http://www.catalunyaestatlliure.cat/forms/referendum

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!