Bona victòria, i eleccions ben clares. Bones victòries, en plural.

Bona tarda,

no cal agrair al sol que surti cada dia, és així;
no cal agrair a ningú que vivim cada dia, és així;
no cal agrair a ningú els drets que tenim com a humans, és així,
i no cal agrair a ningú la llibertat natural dels pobles, és així.

La independència d’aquest país, Kosovê heu escrit, és un dret de la gent del país a viure com més li plau. Cal afegir un complement a la notícia i és la doble categorització entre naturals del país i residents. Són els kosovars els qui han declarat la llibertat, la independència, de la seva terra i han organitzat el seu estat, ara ja, reconegut per les lleis del món civilitzat.

Si un dictador sotmet un territori, mitjançant una guerra de tres anys, i imposa el seu govern i lleis antidemocràtiques, i aquest territori li representa un entrebanc perquè té eleccions lliures, cultura pròpia, llengua pròpia, lleis pròpies, govern propi i població contrària a la seva imposició, sol fer, solen fer els dictadors, dues coses, seguint aquest ordre o en paral·lel:

1) elimina físicament la població de la terra conquerida, sobretot els elements més destacats per alguna raó determinada (militars, polítics, científics, filòsofs, escriptors, professionals, líders sindicals, artistes, personatges rellevants de la vida pública…), i ho fa mitjançant bombardejos, afusellaments sense justícia objectiva, desterraments en massa o empresonaments injustificats.

2) elimina els trets particulars del poble dominat obligant que la població illetrada i de pocs recursos econòmics envaeixi, sigilosament i al llarg de dues o tres dècades, el territori d’aquest poble; convertint, aquesta població emigrant, en el cavall de Troia del dictador, en dominadors delegats pel dictador de la societat on arriben a viure per necessitat, basicament necessitats econòmiques; així se sotmet la població nadiua, que sol perdre els seus referents com a grup cohesionat per la història.

A Sèrbia, aquest dictador era Tito i els successors.

A Castella, aquest dictador era Franco i els militars, que van iniciar una guerra de tres anys contra la societat civil de l’època, i els seus successors que van aprofitar la feina feta. La repressió posterior a la guerra de 1936 tothom la coneix. L’eliminació física, un exemple n`és l’afusellament del president de la Generalitat, en Companys, i d’altres, també és real. La sortida forçada cap a França i Europa dels exiliats, també és un fet històric. L’emigració provocada durant anys i anys ha deixat una societat catalana que té dues categories de població:

-residents espanyols a Catalunya, no integrats i amb tots els drets humans;

-gent del país amb limitacions de tota mena (autoestima, polítiques, econòmiques, culturals, lingüístiques…), sotmesa de per vida a una sèrie de deures imposats des de la demarcació espanyola (tributació fiscal a l’estat castellà, submissió si fa el cas a l’exèrcit i a la guàrdia civil, obediència de lleis i governs exteriors al país, obligació d’aprendre i usar la llengua espanyola,…).

Qui ha de decidir la independència de la terra i la seva organització com a República de Catalunya? Els estudiants d’Erasmus? Residents d’estiu i turistes? Emigrants de temporada? Emigrants de llarga durada? Els descendents no integrats, autodefinits com a espanyols? Qui viu i vol viure com a estat lliure? Qui vota en un altre país? Tot el planeta Terra? Qualsevol que passi sobre Catalunya volant amb Ryanair? Eto’? Figo? Murinyo? O potser l’holandès errant que té un apartament turístic a la Barceloneta, com a inversió però que mai no hi ha viscut?

Una declaració d’independència és la conseqüència natural de l’existència d’un poble al llarg de la història i de la voluntat expressada per aquest poble al llarg del temps. Catalunya és com és de fa uns quants segles, potser deu o onze o més, segons ho mireu, que tant s’hi val.

Catalunya és, doncs, una nació amb dret a ser estat, i Txacon o Kamatxo, residents espanyols a Catalunya, de tant en tant, tenen tot el dret del món, com els pobres emigrants que no poden viure a terra seva, a guanyar-se la vida i empényer les seves famílies, però no pas a gestionar-nos les famílies, les escoles, els diners i la terra. Ara, dir, diran que aquí no va tot això. I què diem aquí? Que no cal que ens imposin una reforma laboral, una reducció de salaris, un malbaratament dels recursos de la terra, una congelació de les pensions, una limitació en l’ús del català, una gestió externa dels transports públics o comercials, una vigilància policial de la població, una bandera que no ens quadra, un control d’emigrants i fronteres, unes televisions comercials farcides de telenovel·les sud-americanes, unes cinemes que només fan pel·lícules en espanyol, i tot un seguit de fets semblants que no caben en aquest text. No ho dubtem, nosaltres, segur, ho fem millor; entre d’altres causes, perquè són les que ens han tocat en aquest món que corre.

Ja els passarà la tensió de la separació de l’estat, als espanyols, i a la fi ho comprendran. A Cuba van fer igual fa cent anys i més, i ara, ja veus, tan amics que són. A les colònies sempre han deixat alguna cosa i aquí no serà diferent. Mireu que bé que es duen amb Xaves, el de Veneçuela, que encara tindrà família per Andalusia.

Enhorabona!

Catalunya, un estat més del segle XXI.

Salut, República de Catalunya i a reveure, germana!

Respon

Josep Lloren ha dit:

23 de juliol de 2010 a les 4:53 pm

Bona tarda,

no cal agrair al sol que surti cada dia, és així;
no cal agrair a ningú que vivim cada dia, és així;
no cal agrair a ningú els drets que tenim com a humans, és així,
i no cal agrair a ningú la llibertat natural dels pobles, és així.

La independència d’aquest país, Kosovê heu escrit, és un dret de la gent del país a viure com més li plau. Cal afegir un complement a la notícia i és la doble categorització entre naturals del país i residents. Són els kosovars els qui han declarat la llibertat, la independència, de la seva terra i han organitzat el seu estat, ara ja, reconegut per les lleis del món civilitzat.

Si un dictador sotmet un territori, mitjançant una guerra de tres anys, i imposa el seu govern i lleis antidemocràtiques, i aquest territori li representa un entrebanc perquè té eleccions lliures, cultura pròpia, llengua pròpia, lleis pròpies, govern propi i població contrària a la seva imposició, sol fer, solen fer els dictadors, dues coses, seguint aquest ordre o en paral·lel:

1) elimina físicament la població de la terra conquerida, sobretot els elements més destacats per alguna raó determinada (militars, polítics, científics, filòsofs, escriptors, professionals, líders sindicals, artistes, personatges rellevants de la vida pública…), i ho fa mitjançant bombardejos, afusellaments sense justícia objectiva, desterraments en massa o empresonaments injustificats.

2) elimina els trets particulars del poble dominat obligant que la població illetrada i de pocs recursos econòmics envaeixi, sigilosament i al llarg de dues o tres dècades, el territori d’aquest poble; convertint, aquesta població emigrant, en el cavall de Troia del dictador, en dominadors delegats pel dictador de la societat on arriben a viure per necessitat, basicament necessitats econòmiques; així se sotmet la població nadiua, que sol perdre els seus referents com a grup cohesionat per la història.

A Sèrbia, aquest dictador era Tito i els successors.

A Castella, aquest dictador era Franco i els militars, que van iniciar una guerra de tres anys contra la societat civil de l’època, i els seus successors que van aprofitar la feina feta. La repressió posterior a la guerra de 1936 tothom la coneix. L’eliminació física, un exemple n`és l’afusellament del president de la Generalitat, en Companys, i d’altres, també és real. La sortida forçada cap a França i Europa dels exiliats, també és un fet històric. L’emigració provocada durant anys i anys ha deixat una societat catalana que té dues categories de població:

-residents espanyols a Catalunya, no integrats i amb tots els drets humans;

-gent del país amb limitacions de tota mena (autoestima, polítiques, econòmiques, culturals, lingüístiques…), sotmesa de per vida a una sèrie de deures imposats des de la demarcació espanyola (tributació fiscal a l’estat castellà, submissió si fa el cas a l’exèrcit i a la guàrdia civil, obediència de lleis i governs exteriors al país, obligació d’aprendre i usar la llengua espanyola,…).

Qui ha de decidir la independència de la terra i la seva organització com a República de Catalunya? Els estudiants d’Erasmus? Residents d’estiu i turistes? Emigrants de temporada? Emigrants de llarga durada? Els descendents no integrats, autodefinits com a espanyols? Qui viu i vol viure com a estat lliure? Qui vota en un altre país? Tot el planeta Terra? Qualsevol que passi sobre Catalunya volant amb Ryanair? Eto’? Figo? Murinyo? O potser l’holandès errant que té un apartament turístic a la Barceloneta, com a inversió però que mai no hi ha viscut?

Una declaració d’independència és la conseqüència natural de l’existència d’un poble al llarg de la història i de la voluntat expressada per aquest poble al llarg del temps. Catalunya és com és de fa uns quants segles, potser deu o onze o més, segons ho mireu, que tant s’hi val.

Catalunya és, doncs, una nació amb dret a ser estat, i Txacon o Kamatxo, residents espanyols a Catalunya, de tant en tant, tenen tot el dret del món, com els pobres emigrants que no poden viure a terra seva, a guanyar-se la vida i empényer les seves famílies, però no pas a gestionar-nos les famílies, les escoles, els diners i la terra. Ara, dir, diran que aquí no va tot això. I què diem aquí? Que no cal que ens imposin una reforma laboral, una reducció de salaris, un malbaratament dels recursos de la terra, una congelació de les pensions, una limitació en l’ús del català, una gestió externa dels transports públics o comercials, una vigilància policial de la població, una bandera que no ens quadra, un control d’emigrants i fronteres, unes televisions comercials farcides de telenovel·les sud-americanes, unes cinemes que només fan pel·lícules en espanyol, i tot un seguit de fets semblants que no caben en aquest text. No ho dubtem, nosaltres, segur, ho fem millor; entre d’altres causes, perquè són les que ens han tocat en aquest món que corre.

Ja els passarà la tensió de la separació de l’estat, als espanyols, i a la fi ho comprendran. A Cuba van fer igual fa cent anys i més, i ara, ja veus, tan amics que són. A les colònies sempre han deixat alguna cosa i aquí no serà diferent. Mireu que bé que es duen amb Xaves, el de Veneçuela, que encara tindrà família per Andalusia.

Enhorabona!

Catalunya, un estat més del segle XXI.

Salut, República de Catalunya i a reveure, germana!

Respon

Indústries i caminars.

Bloc de Sílvia Martínez

Bona victòria, i eleccions ben clares. Bones victòries, en plural.

Deixa un comentari Cancel·la les respostes