Avui, a “Mail Obert”.

20 de juny de 2007

CONTRA AQUEST ESTAT: senzillament dignitat i sobirania.

0 comentaris

per Mercè Ibarz

DIMECRES, 20/06/2007

"(…) ?Things they do look awful c-c-cold (Talkin’ ‘bout my generation)?: les
coses que fan els vells ?els franquistes i els no tan vells
postfranquistes?són espantoses. Com ara dir que la comitiva literària a
Frankfurt hi serà perquè els escriptors en llengua castellana se n?han
retirat i així ens han donat permís. Quin insult per a tots els
escriptors! Postfranquisme pur.

(…)

És possible que s?hagi de demanar constantment perdó per existir? Que
tantes coses del franquisme no tinguin rectificació sinó més i més
feracitat? (…)"

Vaig veure que hi havia acusacions de ser estranys per relacionar llengua i literatura. Aquest va ser un segon intent, després de provar d’acusar la presència de la literatura catalana a Frankfurt d’alguna mena de fatxenderia davant La Literatura (que suposo seria per als qui digueren aquestes coses La castellana).

Veient que no funcionaven aquestes desqualificacions (amb merder mediàtic que sense seguir-lo em va semblar clar cap a on anava); varen dir que algú ens havia de fer el favor de fer-nos de presentadors a Frankfurt; que necessitàvem una literatura d’importància que ens fes visibles allà.
Aquest favor ja l’havien intentat prèviament en la qüestió de la llengua, argumentant que "els pes i categoria" del castellà ens havia de servir per a donar visibilitat al català.

((1) Afegeixo, 21 de juny de 2007:

· El català, invisible?

?No passa res?.

·

Compte enrere

L?esgotament dels embolics.)

La postura dels qui havien de decidir aquestes coses des de la política no imagino per quins costats rebia o no pressions. I la setmana passada pensí que era possible que la decisió que ens mostraven sobre els escriptors en llengua castellana a Catalunya era un escut ofert als polítics catalans davant la feracitat del govern central cap a cada moviment que aquí fem.

Podria afegir (si m’en surto ho faré després) unes quantes coses. Però ara haig d’anar a reafirmar-me en el meu convenciment que, no havent accions d’atac o susceptibles de no acomplir els mínims de convivència i respecte; de cap manera haig de demanar, ni donar disculpa de res.

Per observació podriem posar molts exemples; lamentablement. Per experiència podria posar dos exemples extrems, i algun més de detalls; per pena. L’alternativa; l’únic que queda quan algú t’esta acusant d’alguna cosa en circumstàncies com aquestes (ho han fet ara fins i tot al parlament central), o pretén perdonar-te la vida; és demanar disculpes per existir. Com bé assenyala Mercé Ibartz.

I no hi ha res que pugui donar raó d’aquesta pràctica que no vagi acompanyat d’abusos inacceptables. No els acceptem! Desacostumem-nos; per molt acostumats que els tinguem!

I entenc que la pregunta que llença sobre la possibilitat es refereix a: què ho fa possible? Desacostumem-nos; desacostumem-los; una alternativa fora dir: "a la merda!". Però crec que podem estalviar-nos aquest mínim desgast.

(…)

…………………………………………………….

http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=2448607

<>

…………………………………………………………………………

1) http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/weblog.asp?ID=11133

http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/weblog_coment

aris.asp?ID=11133&PageCounter=0#coment

http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/we
blog.asp?ID=11664

http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/weblog_comen

aris.asp?ID=11664&PageCounter=0#coment